Ràdio, tele i ball de bastons

Aquests dies de vacances escolto més la ràdio i em sorprèn la identificació sentimental amb el senyor Bassas, gran professional, per altra banda, que es manifesta a través dels molts missatges que sembla que li arriben i dels quan en llegeix i comenta uns quants. Malgrat que imagino que per vergonya aliena només ens deuen fer arribar una centèsima part de la literatura epistolar que ha generat el tema, escoltar les lloances desmesurades i hiperbòliques al programa, al seu director, als tertulians i al que sigui que s’hi relacioni em fa una mica d’angúnia i tinc la sensació de que fins els afectats i nominats se senten incòmodes davant de tanta retòrica incondicional. Perquè ja sabem com en són, d’efímers, aquests amors a la gent mediàtica. Grans comunicadors d'altre temps han mort vellets, gairebé en l'anonimat absolut.

Tothom sembla que opina sobre la veritat del ‘cas’ però l’afectat no ha explicat pas amb claredat els motius i el que han dit els manaies tampoc no ens ha aclarit res. Tant de dret que tenim a la informació i tan poc que ens informen els informadors. No cal, és clar, perquè hi ha tant d’experts en tota mena de coses que ja ens n’hem fet una idea. Ara bé, és una idea objectiva o mediatitzada per totes les nostres dèries? Quan sóc a casa, ho admeto, sovint poso Els Matins, però mai no he estat incondicional de ningú, ni del senyor Bassas ni d’altres, el conjunt era prou bo però algunes de les tertúlies eren fluixetes, i en ocasions m’empipava percebre una mena d’idees preconcebudes i una certa intenció de ‘sentar càtedra’. He generat un refús potser injust vers tants totòlegs que retrobo aquí, allà i més enllà, i a tants tertulians que viuen del cuento, que potser ja estic disposada d'entrada a trobar pegues a tot el que diuen. Un altra tema negatiu és la publicitat, que havia augmentat de forma exponencial durant els darrers anys.

S’incideix molt en el tema nacionalista i els lerrouxistes i sociates al poder i a l'aguait. Jo incidiria en d’altres, com ara la davallada de la qualitat i el el fet que la ràdio nostrada i líder d’audiència sembla no tenir massa en compte les audiències, ni falta que li fa. Recordeu que es va bandejar el programa dels Viatgers de la Gran Anaconda, posant-lo primer a hores de l’albada dominical, no sé sap per quins estranys motius ja que em consta que hi va haver protestes, encara que el nombre no sigui comparable a les que ha generat el senyor Bassas. En aquest cas, el de l’Anaconda, no crec pas que la qüestió tingués a veure amb la crosta aquesta sinó amb la miopia i mediocritat dels dirigents, que també van fer minvar aviat la qualitat de aquella Catalunya Cultura de vida breu i esponerosa.

La TV3 també, pel meu gust, ha anat de baixa, ja fa molts anys que rodola i navega a la deriva després d'aquells inicis amb tanta empenta, i la cosa ja va començar a fer figa durant la darrera etapa convergent, no tot és culpa del tripartidisme vigent. Per cert, em sorprèn i gairebé m’espanta el moviment mediàtic que va generar això de la nit del Cor de la Ciutat, sèrie que fa molt i molt de temps que no veig i que s’aguanta per l’esforç d’uns bons actors que gairebé, en molts casos, han esdevingut una mena de funcionaris. A més de la sèrie, a la mateixa tevetrès comenten la sèrie un dia a la setmana al magazine de tarda i filosofen com si fos una cosa realment seriosa, amb una certa ironia, això sí. Per no parlar de la papanateria ventplaniana. També als matins de Catalunya Ràdio he pogut escoltar cartes que enviava el públic de la sèrie, amb confessions que inquieten força: grans emocions, plors, identificacions amb els personatges... En fi, que sembla que la catarsi col·lectiva és forta i majoritària. Pa, circ, ràdio, tele i divertim-nos fins a morir, que deia i argumentava el ja força oblidat Neil Postman. Fa basarda pensar com es pot moure la gent des dels mitjans de comunicació i el que es podria aconseguir amb tot plegat en males mans, però mogudes per cervells d'intel·ligència remarcable. La mateixa mediocritat dels mandarins ens protegeix de tragèdies més grans. De moment.