Estic preparant una xerrada al barri, sobre els fets de la Setmana Tràgica. Serà dimarts que ve, a dos quarts de vuit, a la Biblioteca Francesc Boix del Poble-sec (Barcelona), l’entrada és lliure i el local, de mida reduïda, però si algú hi té interès, ja ho sap.
El juliol proper farà cent anys d’aquells fets i m’imagino que hi haurà commemoracions, xerrades a dojo. O potser no, qui sap. Els centenaris i aniversaris de fets i persones passen i tenen poc ressò, en general, es parla una mica de tot plegat I després es torna a oblidar, de forma inevitable. La commemoració de la Guerra del Francès no ens ha fet pas molt més savis sobre l'època i els seus esdeveniments, la veritat. Les commemoracions sovint van més encarrilades a la parafernàlia oficial que no pas a endegar noves investigacions i publicacions serioses, sempre llargues i difícils. Amb una mica de refregit del que ja hi ha es pot passar perfectament, es munta una mica d'exposició amb fotografies impactants i quatre experts reciclats i endavant que fa pujada.
La segona meitat del segle XIX i els principis del XX sempre han tingut per a mi una gran atracció, potser perquè en qualsevol evocació d'aquells anys hi suren els esperits de persones properes, que jo no vaig arribar a conèixer però el record de les quals m’ha arribat a través de familiars i coneguts. Diuen que abastem, a través de la memòria personal, un perìode de, si fa no fa, cent anys. Més endarrere tot pertany a l’especulació imaginària. Podem tenir alguna referència dels avis dels avis i poca cosa més. D'aquí cent anys ja haurem passat a l'oblit nosaltres, també, probablement.
M’ha sorprès comprovar que la bibliografia sobre aquella època i aquells fets és poca, que molts llibres com el de Connelly Ullman, encara el millor i més complet, no s’han reeditat. Que a l’entorn d’aquelles revoltes anticlericals hi ha molts misteris per resoldre, encara vivim entre els tòpics que les novel·les i el cinema han propiciat, la Setmana Tràgica es troba al rerefons d’obres de ficció actuals. La pel·lícula més emblemàtica sobre el tema és la de Ribas, La ciutat cremada, mediocre i fluixeta pel que fa a la seva realització, plena de bones intencions, amb aquells polítics esforçats de l’època fent d’extres de luxe. D’aquells polítics, aleshores en actiu i coneguts, uns han mort, d’altres han estat oblidats, alguns han envellit molt, però contemplar la cinta avui és, també, un joc d’endevinalles per als nostàlgics que a l’època érem joves i més arrauxats que no pas ara. Aquella pel·lícula, a més de parlar de la Setmana Tràgica, parla de molts dels nostres entusiasmes juvenils. Recordo molt bé l'inici, amb l'havanera i Heribert Barrera vestit de frare, interpretació que va ser molt lloada malgrat la seva brevetat.
L’explicació d’aquells fets encara es mou entre la condemna i la magnificació. Ferrer y Guardia, tan controvertit, encara desvetlla passions i reivindicacions militants. Se sap poca cosa del personatge, enigmàtic i ambigu, misteriós i amb tants punts foscos. La seva mort, injusta, el va magnificar, i sembla que no se’n pugui parlar amb una certa objectivitat, encara. La mort injusta sempre porta a aquestes santificacions, difícils de superar: Companys, Puig Antich, Ferrer y Guardia (hi poso la 'y' llatina perquè el pedagog o el que fos no volia saber res del català, malgrat que ara l'hagin rebatejat com a 'Francesc'), es fa difícil parlar de tots ells de forma objectiva i una mica crítica. Els crims perpetrats pel poder, d'aquest estil, són, a més de crims, errors, com ja va dir, crec, l'oportunista i lúcid Talleyrand, perquè no hi ha res tan atractiu per als homenatges i adoctrinaments com els màrtirs. Això pel que fa als famosos, és clar, però n’hi ha molts d’altres, morts anònims, que ningú no recorda, sovint molt més innocents o irresponsables. Ja en aquella època es criticava que tan sols es parlés de Ferrer i molt poc dels altres quatre afusellats, el més innocent dels quals Clemente, el pobre carboner una mica deficient que va ballar amb la mòmia i que a la pel·lícula interpretava Serrat, amb una Montserrat Roig movent brega entre la massa revolucionària, entre esquelets profanats.
Una anàlisi seriosa per part d’especialistes desacomplexats ens pot portar moltes sorpreses, potser no totes agradables a la lectura històrica actual, perquè la història del passat sempre és història contemporània, llegida des del present segons convé al discurs oficial que toca. Per exemple, podríem esbrinar que aquell primer lerrouxisme amb un gran fons anticatalà va fer molts i molts seguidors entre masses obreres del país, pobres, procedents de zones rurals ben catalanes; la immigració de la resta d’Espanya, llevat d’alguns tants per cent de valencians i aragonesos i d’alguns pobres gallecs fitxats per Foronda per fer d’esquirols, era imperceptible. Potser aquells treballadors veien el catalanisme de la Renaixença molt lluny de les seves necessitats, lligat als amos fabricants i als polítics curts de vista. Entre tants edificis bonics de l’Eixample no es va projectar ni una sola escola pública, per cert. L’única veu una mica pietosa, després d’aquells fets va ser, com se sap i Josep Benet (que també fa un paperet a la pel·lícula de Ribas) va difondre de forma excel·lent, en un llibre que avui tampoc no es pot trobar, la de Maragall, encara que va servir de poca cosa perquè l’article no es va publicar per decisió de Prat de la Riba, i perquè tothom, imagino que fins i tot Maragall mateix, devien tenir por d’emprendre accions més contundents. No és fàcil pertànyer a les classes privilegiades, tampoc.
D’aquella tragèdia en van venir moltes altres i fins fa quatre dies no vam reeixir a ser un país una mica normal. Els polítics més lúcids i preparats es van desenganyar, tot es va radicalitzar i, en el text d’un funcionari de l’època que va viure, més endavant, la Guerra Civil, la Setmana Tràgica, en comparació amb el que va venir després, li sembla molt poca cosa, mirada en perspectiva. No sé si mirar enrera és bo o no, les memòries històriques es distorsionen i de vegades fan més mal que bé, potser paga la pena mirar endavant i deixar-nos d'història i d'històries. Sobre tot perquè cadascú mira enrera amb les ulleres tèrboles de les seves pròpies idees, com aquests arqueòlegs que fan una hipòtesi i quan les descobertes contradiuen el que havien suposat amaguen les restes inquietants, perquè les noves interpretacions poden esmicolar el seu prestigi suposadament científic. I, encara més, constataríem el paper ridícul de les masses que baden, que badem, com tota aquella gent que anava a contemplar els incendis, ja fos de prop o des del Tibidabo, tafaners i encuriosits. La badoqueria, de totes les actituds humanes, és una de les més sorprenents i incombustible.
El juliol proper farà cent anys d’aquells fets i m’imagino que hi haurà commemoracions, xerrades a dojo. O potser no, qui sap. Els centenaris i aniversaris de fets i persones passen i tenen poc ressò, en general, es parla una mica de tot plegat I després es torna a oblidar, de forma inevitable. La commemoració de la Guerra del Francès no ens ha fet pas molt més savis sobre l'època i els seus esdeveniments, la veritat. Les commemoracions sovint van més encarrilades a la parafernàlia oficial que no pas a endegar noves investigacions i publicacions serioses, sempre llargues i difícils. Amb una mica de refregit del que ja hi ha es pot passar perfectament, es munta una mica d'exposició amb fotografies impactants i quatre experts reciclats i endavant que fa pujada.
La segona meitat del segle XIX i els principis del XX sempre han tingut per a mi una gran atracció, potser perquè en qualsevol evocació d'aquells anys hi suren els esperits de persones properes, que jo no vaig arribar a conèixer però el record de les quals m’ha arribat a través de familiars i coneguts. Diuen que abastem, a través de la memòria personal, un perìode de, si fa no fa, cent anys. Més endarrere tot pertany a l’especulació imaginària. Podem tenir alguna referència dels avis dels avis i poca cosa més. D'aquí cent anys ja haurem passat a l'oblit nosaltres, també, probablement.
M’ha sorprès comprovar que la bibliografia sobre aquella època i aquells fets és poca, que molts llibres com el de Connelly Ullman, encara el millor i més complet, no s’han reeditat. Que a l’entorn d’aquelles revoltes anticlericals hi ha molts misteris per resoldre, encara vivim entre els tòpics que les novel·les i el cinema han propiciat, la Setmana Tràgica es troba al rerefons d’obres de ficció actuals. La pel·lícula més emblemàtica sobre el tema és la de Ribas, La ciutat cremada, mediocre i fluixeta pel que fa a la seva realització, plena de bones intencions, amb aquells polítics esforçats de l’època fent d’extres de luxe. D’aquells polítics, aleshores en actiu i coneguts, uns han mort, d’altres han estat oblidats, alguns han envellit molt, però contemplar la cinta avui és, també, un joc d’endevinalles per als nostàlgics que a l’època érem joves i més arrauxats que no pas ara. Aquella pel·lícula, a més de parlar de la Setmana Tràgica, parla de molts dels nostres entusiasmes juvenils. Recordo molt bé l'inici, amb l'havanera i Heribert Barrera vestit de frare, interpretació que va ser molt lloada malgrat la seva brevetat.
L’explicació d’aquells fets encara es mou entre la condemna i la magnificació. Ferrer y Guardia, tan controvertit, encara desvetlla passions i reivindicacions militants. Se sap poca cosa del personatge, enigmàtic i ambigu, misteriós i amb tants punts foscos. La seva mort, injusta, el va magnificar, i sembla que no se’n pugui parlar amb una certa objectivitat, encara. La mort injusta sempre porta a aquestes santificacions, difícils de superar: Companys, Puig Antich, Ferrer y Guardia (hi poso la 'y' llatina perquè el pedagog o el que fos no volia saber res del català, malgrat que ara l'hagin rebatejat com a 'Francesc'), es fa difícil parlar de tots ells de forma objectiva i una mica crítica. Els crims perpetrats pel poder, d'aquest estil, són, a més de crims, errors, com ja va dir, crec, l'oportunista i lúcid Talleyrand, perquè no hi ha res tan atractiu per als homenatges i adoctrinaments com els màrtirs. Això pel que fa als famosos, és clar, però n’hi ha molts d’altres, morts anònims, que ningú no recorda, sovint molt més innocents o irresponsables. Ja en aquella època es criticava que tan sols es parlés de Ferrer i molt poc dels altres quatre afusellats, el més innocent dels quals Clemente, el pobre carboner una mica deficient que va ballar amb la mòmia i que a la pel·lícula interpretava Serrat, amb una Montserrat Roig movent brega entre la massa revolucionària, entre esquelets profanats.
Una anàlisi seriosa per part d’especialistes desacomplexats ens pot portar moltes sorpreses, potser no totes agradables a la lectura històrica actual, perquè la història del passat sempre és història contemporània, llegida des del present segons convé al discurs oficial que toca. Per exemple, podríem esbrinar que aquell primer lerrouxisme amb un gran fons anticatalà va fer molts i molts seguidors entre masses obreres del país, pobres, procedents de zones rurals ben catalanes; la immigració de la resta d’Espanya, llevat d’alguns tants per cent de valencians i aragonesos i d’alguns pobres gallecs fitxats per Foronda per fer d’esquirols, era imperceptible. Potser aquells treballadors veien el catalanisme de la Renaixença molt lluny de les seves necessitats, lligat als amos fabricants i als polítics curts de vista. Entre tants edificis bonics de l’Eixample no es va projectar ni una sola escola pública, per cert. L’única veu una mica pietosa, després d’aquells fets va ser, com se sap i Josep Benet (que també fa un paperet a la pel·lícula de Ribas) va difondre de forma excel·lent, en un llibre que avui tampoc no es pot trobar, la de Maragall, encara que va servir de poca cosa perquè l’article no es va publicar per decisió de Prat de la Riba, i perquè tothom, imagino que fins i tot Maragall mateix, devien tenir por d’emprendre accions més contundents. No és fàcil pertànyer a les classes privilegiades, tampoc.
D’aquella tragèdia en van venir moltes altres i fins fa quatre dies no vam reeixir a ser un país una mica normal. Els polítics més lúcids i preparats es van desenganyar, tot es va radicalitzar i, en el text d’un funcionari de l’època que va viure, més endavant, la Guerra Civil, la Setmana Tràgica, en comparació amb el que va venir després, li sembla molt poca cosa, mirada en perspectiva. No sé si mirar enrera és bo o no, les memòries històriques es distorsionen i de vegades fan més mal que bé, potser paga la pena mirar endavant i deixar-nos d'història i d'històries. Sobre tot perquè cadascú mira enrera amb les ulleres tèrboles de les seves pròpies idees, com aquests arqueòlegs que fan una hipòtesi i quan les descobertes contradiuen el que havien suposat amaguen les restes inquietants, perquè les noves interpretacions poden esmicolar el seu prestigi suposadament científic. I, encara més, constataríem el paper ridícul de les masses que baden, que badem, com tota aquella gent que anava a contemplar els incendis, ja fos de prop o des del Tibidabo, tafaners i encuriosits. La badoqueria, de totes les actituds humanes, és una de les més sorprenents i incombustible.
17 comentaris:
Sempre és una plaer llegir-la, senyora. De la Setmana Tràgica em va sorprendre en els eu moment el gran protagonisme de les dones. Sense elles no hi hagués hagut Setmana Tràgica.
De Ferrer y Guardia tens tota la raó. No acabo d'entendre com els de ERC el reivindiquen ara com un "dels nostres".
el convuls món del primer terç de segle XX, especialment al nostre país, ambfets com els de la Setama Tràgica, sempre m'ha fascinat; potser per lma màgia de les imatges en blanc i negre
Tens raó, Gregorio, les senyores van tenir un gran protagonisme malgrat no poder votar. Això no sé si és positiu o negatiu, per cert, moltes van ser més 'joves bàrbares' que els escamots lerrouxistes. Suposo que haver de fer bullir l'olla aleshores era molt dur, hi ha molts factors que es barregen, tinc tema per a estona, així que paro, de moment.
Sobre Ferrer y Guardia i d'altres, les esquerres sempre busquen 'sants laics' que acaben sent tan dubtosos com els canònics.
Sí, Jesús, a mi em passa el mateix, i també amb tots aquells personatges, l'altre dia vaig ser a una llibreria de vell i vaig haver de controlar els meus instints compradors: biografies antigues de Maura, Cambó, el Noi del Sucre, Maragall, Verdaguer, i d'altres llibres a l'entorn de tot aquell món, mmmmmm, quins afrodisíacs.
ers que els d'esquerra son rarets a l'hora de reivindicar, entre Rafel de Casanova, Companys amb la processó de torxes a trenc d'alba i ara Ferrer i Guardia, deu n'hi do.
No he vist la pel·lícula d'en Ribas, només de veure el tràiler se m'en varen passar les ganes.
Salut
m'agradaria molt anar-hi, llàstima que estigui tan ocupat i tan lluny
Escalfant motors abans del dimarts, eh?
Tràgica per uns, Setmana de Juliol, per altres. Ja ho dius bé: tota la història és història contemporània. Crec que això ho va dir també en Bendetto Croce.
La primera novel.la que em ve al cap és La felicitat de Joan Anton Baulenes, molt bona.
La Nonita va visquent els canvis de la ciutat...
L´autora Dolors Caminals també ha situat novel.les en aquest temps...
Imma
Hola, Francesc,
Tens raó, les santificacions catalanistes són per a un estudi psicològic en profunditat.
Sobre la peli, s'ha de mirar com una curiositat, hi surt molta gent coneguda fent 'cameos' i considerant el que Ribas va fer després, és el millor que li va sortir.
Malgrat que admeto que, cinematogràficament parlant, no és res de l'altre mon, en tinc un record entranyable, doncs quan la vaig anar a veure vaig assistir, després, a un cine fòrum a una parròquia propera, on hi era Ribas i l'actor principal i d'altres persones relacionades amb el tema. Aleshores hi havia un gran entusiasme per tot i fer alguna cosa en català era, encara, un gran triomf.
Ara bé, com dic, avui no s'aguantaria massa si no fos pel valor afegit del moment en què es va fer i per la participació de tants 'coneguts'.
Un dels problemes del nostre cinema, hispànic inclòs, és que els pobres sembla que vagin vestits d'enkalene, s'haurien de mirar més les produccions de la BBC on fins i tot es pot percebre la pudor del carrer.
Deric, moltes gràcies, hi seràs en esperit gironí.
Doncs sí, Veí, crec que era Croce i potser és que en alguna ocasió vaig sentir la cita i la vaig fer meva, com passa amb tantes coses. El fet és que quan més gran em faig més m'adono de com n'és, de certa. La història és múltiple, diversa i molt manipulable.
Hola, Imma,
Tens raó, però he de dir que a mí la novel·la de Baulenas no em va fer ni fu ni fa, la veritat.
Trobo millor les de Caminals, que es diu, em sembla Roser i no Dolors. Té una trilogia molt bona, 'La dona de mercuri' és la que està ambientada a la Setmana Tràgica però a mi, personalment, de totes tres em va agradar més la de 'La petita mort', que parla del crim del carrer de Parlament, un esdeveniment que va ser molt comentat.
També està ambientada a la Setmana Tràgica 'Foc Latent' de la veterana i recuperada Lluïsa Forrellad, amb molta documentació, però la trama de la qual tampoc no m'acaba de convèncer.
Fernández de la Reguera i la seva dona, Susana March, van voler continuar els episodis de Galdós i van escriure una sèrie de novel·les històriques ambientades en diferents èpoques, moltes de les quals avui costen de trobar, estan força bé, també, en una llibreria de vell he trobat la corresponent a la Setmana Tràgica.
Possiblement hi ha més títols que no conec o no recordo. La novel·la històrica és difícil, com el cinema, avui se n'ha fet un gran abús i sovint no estan prou documentades o reflecteixen la ideologia del qui escriu de forma excessiva, els anacronismes sovintegen, encara que també penso que a les obres de creació no se'ls ha de demanar veracitat sinó versemblança.
...i la realitat, com em va dir una amiga escriptora també, no té perquè ser versemblant. Moltes vegades no ho és gens.
JO TAMBE ESTIC TRABALLAN EL "TEMA".PERO ES UN GARBUIX,NO PUC SEPARAR,ELS FETS,DE LA LITERATURA.TINC UNA CITA AMB LA FILLA DE UNA MESTRE DE LA "ESCUELA MODERNA",PERO TE 90 ANYS,,,, MOLTA SORT. JUGANT AMB BCN.,.....
Ei, que vagi bé el dimarts.
Se m'acut que una font de documentació força còmoda és la de l'hemeroteca de "La Vanguardia", que es pot consultar des de casa, tot i que a mi el pdf em costa d'anar passant. Les fonts de l'època sempre són les més interessants, tot i que els elements ideològics de vegades compliquen la investigació.
Gràcies, Pere, ja ho he tingut en compte, però en aquella època la Vanguardia era un dels diaris més pobrets que es feien. A més, també hi havia una gran censura, després de tot el que va passar.
Això de l'Hemeroteca, òndia, jo que pagava per tenir-hi accés i ara serà gratuïta. Ha millorat molt, des de fa uns dies es pot buscar per temes, i no faig més que buscar coses, per cert.
Gràcies, Pere, ja ho he tingut en compte, però en aquella època la Vanguardia era un dels diaris més pobrets que es feien. A més, també hi havia una gran censura, després de tot el que va passar.
Això de l'Hemeroteca, òndia, jo que pagava per tenir-hi accés i ara serà gratuïta. Ha millorat molt, des de fa uns dies es pot buscar per temes, i no faig més que buscar coses, per cert.
Publica un comentari a l'entrada