Mestres, bugaderes i espais mítics

Una de les assignatures pendents de la meva vida ha estat sempre aprendre a dibuixar i pintar. Era molt aficionada jo, de petita, a dibuixar. Tinc uns records esvaïts, amb olor de bafs d’eucaliptus, escenes que he retrobat en alguns llibres de Juan Marsé, de les meves malalties, totes afortunadament força benignes, infantils. Estar malalta comportava no anar a escola i, a mig matí, passar a ocupar la cambra del meu avi, que encara treballava, més assolellada que les altres de la casa. Em portaven més tebeos del compte i també alguna llibreta de fulls en blanc, llibretes senzilles i barates, que venien en una papereria que hi havia sota a casa, la de la senyora Hilària, que n’era la propietària. Algun d’aquells dibuixos maldestres els conservo encara, còpies de noies dels tebeos romàntics, princeses, conillets i bambis, coses així.

Com que més endavant treballava i estudiava als vespres ja no em quedava temps per a dibuixar gaire. Envejava les noies que anaven a l’Escola Massana, un espai mític de l'època, i les botigues amb materials de dibuix i pintura m’encisaven. Eren materials cars, ho són encara, però avui tots anem més grassos i ens podem permetre francesilles. Aleshores els llapis de colors, els papers, s’aprofitaven d’allò més i això va durar anys, els primers temps en què treballava de mestra recollia tots els trossets de llapis de colors i gomes d'esborrar que queien a terra i els anava desant en capsetes i recordo també haver aprofitat molt els papers sobrers amb llistes electorals de les eleccions, ja que les escoles acostumen a ser col·legi electoral, per dibuixar. El fet és que, deixant de banda els records, ara que tindré una mica més de temps, m’he apuntat a un parell de cursos a l’Escola de la Dona, amb intenció d’aprendre i practicar les arts plàstiques. L’Escola de la Dona té uns preus raonables i una programació seriosa i acurada. Molts cursets sobre aquests temes i d'altres, que es programen a centres cívics i que de vegades he fet, no són massa sòlids, es limiten a dir-te que vagis fent i tot plegat depèn de la sort que tens amb el grup que et toca i amb el professor o professora contractat. I tampoc no són barats, considerant-ne la durada. Crec que tota aquesta oferta que es fa en aquests centres hauria de ser molt més seriosa, amb la possibilitat d'una certa programació progressiva i amb un valor acadèmic determinat.

És estrany, però en un país que ha comptat amb pintors i dibuixants molt notables, les arts plàstiques són avui, a l’escola primària, l’única especialitat d’aquest tipus que no té especialista. Ja he dit en moltes ocasions que sóc contrària a l'excés d'especialistes a l’escola elemental i que una bona preparació dels mestres no faria necessària tanta gent ni tants embolics d’horaris. Però, si hi ha especialista de música, d’educació física, d’anglès... per què no n’hi ha d’art, de plàstica? Per què a magisteri no hi ha aquesta especialitat? Som un país d’oblits i d’alts i baixos constants, l’avantguarda i l’abstracció han fet oblidar tot el pes del realisme català, de tota una colla de pintors molt importants dels quals de tant en tant se’n recupera, de forma intermitent, algun. Hem tingut la música oblidada durant anys i ara està revifant, pel que fa a l’ensenyament, però crec que encara no hi ha un plantejament seriós i aprofundit de quina és la cultureta que caldria assolir a l’ensenyament obligatori, de forma general. Una cultureta que hauria de tenir molt i molt en compte la tradició del país i no tan sols quatre figures intercanviables, segons la moda que toca i els diners que aporta el turisme.

Abans, precisament en parlàvem a l’aula, a l’inici d’un d’aquests cursos que faig, qualsevol pintor o dibuixant, encara que més endavant optés per l’abstracció, sabia dibuixar perfectament del natural, reproduir la realitat, ombrejar, copiar, havia rebut uns ensenyaments clàssics i feixucs, imprescindibles. Perquè dibuixar la realitat no és una activitat estúpida ni retrògrada, comporta un desenvolupament notable de moltes facultats, l'observació, la memòria, l'estètica. Però, com tantes coses, hi va haver una època en la qual semblava que saber dibuixar bé fos una bestiesa, això que en diuen la creativitat havia d’aflorar lliurement, l’expressió espontània era el paradigma de la qüestió. Tot plegat, segons la meva opinió i amb excepcions, que sempre n'hi ha alguna, ha portat a un desgavell en aquest tipus d’ensenyaments, i parlo per referències de gent que ha estudiat Belles Arts, per exemple. No crec en cert tipus d’art abstracte i ‘modern’ que se’ns ha venut, algun dia ens adonarem, si no ho hem fet ja, que una gran part és fantasmada i poques ganes de treballar. És clar que això passa en molts altres sectors, també. Ha passat amb la poesia, que cercant la modernitat s'ha allunyat de la gent normaleta, i fins i tot en activitats com la cuina, la moda...

A més de les bones referències que tenia, de l’Escola de la Dona, he escollit aquest lloc perquè m’agrada l'edifici, -malgrat que a l'interior hi han fet arranjaments que no m'acaben de fer el pes-, i l'indret on es troba i de vegades aquests detalls em fan fer estranyes tries vitals. Te, com a escola, cent vint-i-cinc anys d’història, que enguany celebraran. Actualment és mixta, però pel que he observat, l’element masculí encara és minoritari malgrat que m’ensumo que això anirà canviant, també. Durant la meva joventut hi havia allà la inefable Secció Femenina, jo hi vaig fer el Servei Social i de vegades hi anava a veure, més aviat a escoltar, teatre llegit, una activitat a la qual eren molt afeccionades aquelles senyores i que no estava malament del tot, pel fet que una amiga meva estudiava allà magisteri. Encara que sembli mentida, algunes famílies desacomplexades matriculaven les noies en aquell lloc perquè les altres Normals encara tenien fama de molt més carques i retrògrades, i potser era cert i tot. Avui, com passa amb tantes coses, per aquella època de l’escola s’hi passa de puntetes, però va existir, és un fet. La seva directora d’aleshores, recordo que es deia Ángela, la vaig tenir els primers anys de la Normal de Sants, i ens donava aquella matèria de l’espíritu nacional, que tan poc èxit ha tingut a la llarga, perquè els adoctrinaments escolars del signe que siguin fan una minoria de fanàtics però a la llarga no consoliden res o ho malmeten tot. Era tot un personatge, una dona de forta personalitat i molt de caràcter, però aleshores els temps estaven canviant i la seva actitud pretenia ser dialogant i ja passava amb aquella assignatura el que va passar després amb la religió, que no se sabia ben bé què s’havia d’ensenyar i el contingut es diluïa en una mena de civisme patriòtic tebi. Recordo que ens va parlar del qui seria rei, Juan Carlos, ja que l'època va coincidir amb aquell referèndum sobre la successió, d’una forma franca i lúcida i els fets m’han demostrat que tenia raó en gairebé tot el que ens va dir aleshores.

Més endavant hi va tenir la seu l'Institut del Teatre, quan aquests estudis encara no s'havien oficialitzat tant com ara. És curiós com la gent que ha estudiat coses de forma lliure, quan té poder de decisió acaba per academitzar i donar títols, el corporativisme acaba per amarar-ho tot de titolitis. Per sort, i que duri, encara per ser actor o pintor de quadres no et demanen el títol, si no és que et vols dedicar a l'ensenyament oficial. A l’Escola de la Dona hi ha actualment una exposició magnífica, itinerant, sobre les bugaderes d’Horta. Després d’haver-la visitat i de constatar com i de quina manera es treballava fa anys i tot el pes familiar que queia damunt de les dones pobres i treballadores, vaig veure per la tele una mena de debat sobre tot això de la conciliació de la vida laboral i familiar i de les ajudes a la maternitat. Algunes de les dones que hi havia allà parlaven de forma visceral, poc raonada, de l’estil ‘ho volem tot i ho volem ara’, un estil que ha fet fortuna i que es manifesta gràficament en els rètols de denúncies diverses on sovint s'hi escriu, de forma contundent 'HO VOLEM, JA!!!'. Aquest JA em resulta una mica ridícul, perquè... què passa si no t'ho donen, JA? No sé si som conscients que l’estat no té la bossa d’en Rotschild, que deien abans, ni la bota de Sant Ferriol. Potser ens en comencem a adonar, ves. Sembla que els anys de les vaques grasses s’estan acabant però, per molt que ens empobrim amb la crisi, em sembla que visitar exposicions com aquesta sobre les bugaderes resulta molt alliçonador per tal de constatar tot el que hem aconseguit i assolit en un nombre relativament curt d’anys. Per cert, paradoxalment, avui l'Escola de la Dona té a la direcció un senyor...