He anat a veure l'exposició sobre l'obra de Mir a Caixa Fòrum, que a mi m'ha semblat excel·lent. Tinc debilitat per aquest pintor. Recordo una visita comentada al museu de Montserrat, fa alguns anys, on per primera vegada vaig escoltar anècdotes sobre la seva vida i llegenda. Persona incòmoda, em sembla que és d'aquells que ha rebut per totes bandes. Inclassificable i variable, l'home que pintava i prou, com sol passar, no va plaure del tot a ningú, perquè allò que no es pot controlar ni definir inquieta els dogmàtics.Oriol Pi de Cabanyes va escriure fa pocs anys un llibre sobre els fets dels darrers anys de la seva vida. Més enllà de la veritat o veritats ocultes en la seva trajectòria vital, hi ha una estranya força en tots els quadres d'aquest pintor, que supera tècniques i temàtiques, però som al país dels prestatgets mesquins, ja se sap, i fins i tot en alguns comentaris d'aquests dies als diaris hi traspua en ocasions un subtil menyspreu elitista.
Imprescindible: el documental on es mostra la seva afició a filmar, amb impagables mirades sobre indrets diversos, sobre la seva família, sobre un Miravet entranyable i pobre, amb avis desdentegats però riallers i dones que carreguen gerres d'aigua amunt i avall.
13 comentaris:
En el primer volum de El franquisme a Catalunya d'Ed. 62 (pp. 140-142) hi ha un esfereidor relat del darrer temps de Joaquim Mir que esmentes a l'article i explica com se li va iniciar un procés de depuració acusat de ser "separatista y oportunista", tot ben amagat però que el va afectar. En morir abans que hi hagués una resolució fou enterrat hipòcritament amb tots els honors amb la bandera espanyola i presidits per les màximes autoritats, entre les que hi havia el cap de propaganda Sr. Martín de Riquer.
En fi, crec que aquest final és molt representatiu de com la figura de Joaquim Mir ha estat tractada per certa crítica com molt bé dius.
Haig de reconèixer que a mí també m'agrada molt Mir a més de les avantguardes. Una cosa no treu l'altre.
Ja tinc ganes de veure l'exposició.
un extraordinari pintor, amb una força i una aplicació del color com pocs. És molt dificil intentar copiar un quadre d'ell, i aixó només pasa amb els grans. La llum, la força de l'espàtula, la definició del color i fins i tot la tria dels paisatges.Molt bó.
Ceretament, Galderich, però abans, durant la guerra, també havia rebut amenaces i registres barroers, cosa que va fer que es tanqués a casa, em temo que no volia saber res ni amb uns ni amb altres.
I potser per això, més enllà dels hipòcrites honors pòstums franquistes, molts sectors de l'art progre i esquerranista també el van 'oblidar'. Tragèdies del país i molta enveja.
Doncs sí, Francesc, té alguna cosa especial que no es pot explicar, s'ha de contemplar.
Júlia, tens tota la raó. En Mir és un d'aquells personatges que ha rebut per un cantó i per l'altre sense voler-ho. En fi, ens queda la seva sòlida i subtil obra per poder-la gaudir.
UN ALTRE LLIBRE FELIÇITATS¡.
DE DEBO TENS TEMPS DE PENTINAR GATS?.
JUGANT......
A veure si qualsevol dia pujo a veure l'exposició, en tinc ganes.
A mi m'ha agradat molt l'exposició, si puc hi tornaré, et posa a un altre món de sensacions a travers dels colors, llum i ombres. Crec que hi ha artistes que s'han compromés en política, altres no. Si han pintat pels que manaven, s'han jutjat d'oportunistes, mai que han agafat un repte nou, o l'única sol·lució per tenir obertura als materials que potser no tenien i necessitaven... no sé, per un pintor com per un escriptor el compromís pot ser amb ell mateix i les seves necessitats interiors, no amb ideologies polítiques. El resultat pot ser: bona obra o dolenta. No sé com explicar-me. Tot ho jutgem segons el nostre punt de vista ampli o estret.
A la contestació de la Júlia estic d'acord, l'enveja és la que mana enla majoria de casos.
Gràcies, anònim, sobre el llibre ja en parlaré més, que si començo massa aviat després la gent no se'n recorda.
Encara tens dies, Pere, jo hi tornaré, em sembla.
Sí, Maria Antònia, tens raó. Precisament alguns dels pintors que van venir amb nosaltres no estaven massa convençuts i hi trobaven defectes en alguns quadres. Admeto que tots no són igual de bons però en general Mir té una màgia que es copsa de forma global, una 'impressió', parlant de pintura, que fa que t'agradi més enllà d'entrar en temes concrets de tècnica, dibuix i tot això. I que fa que agradi a gent molt diversa, 'no entesa', com passa amb alguns llibres també.
Algún pintor famós va dir que pintar és transformar la realitat. Per realitat exacte ja tenim la fotografia, que per cert ara ja es transforma en voler fer moviments o desenfocs o no fer la fotografia, sino una transformació a travers d'ella i a vegades del fotoshop. A mí m'agradaria poder transformar la realitat com jo volgues al pintar, però costa molt. Ja costa si vols transformar els colors, ja no et dic el dibuix...
Publica un comentari a l'entrada