Reis, bisbes, pel·lícules i universitats

Hi ha un gènere que de tant en tant ressorgeix amb força i és l'anecdotari històric divers i divertit, recollit en llibres sobre històries de la història, mentides històriques repetides sense vergonya, amors cortesans i tota mena de xafarderies de més o menys importància, relacionades amb el passat llunyà i proper.

Hem caigut en l'error de menystenir aquests gèneres, des de postures academicistes o elitistes; la història marxista ha bandejat força el tema, a la recerca d'una història de la gent, de les masses, en clau economicista. Com que la història de les masses anònimes no es troba documentada com la dels reis, comtes i gent important, de vegades la lectura de llibres d'aquesta tendència resulta una mica avorrida, pel fet que res d'humà no ens es aliè, sobre tot, com en el cas del personatge de Terenci, no ens són alienes les tafaneries sobre el capteniment personal dels coneguts. I és que en el fons, la història de les masses no és res més que la suma d'històries individuals, amb totes les seves contradiccions i problemes domèstics.

Ai, com enyoro aquells articles de Néstor Luján i d'altres, erudits integrals, que tant ens podien parlar de la història del cafè, de les bullangues barcelonines i els seus protagonistes com del perfum que feia servir la Pompadour quan es feia la tualeta. De fet, recordem moltes coses perquè les relacionem amb anècdotes diverses, moltes de les quals d'una gran frivolitat aparent. El fet és que tot té relació i que, de vegades, fets d'una immensa transcendència han tingut el seu origen íntim en un rebuig sentimental o en una impotència sexual traumàtica, encara que després els donem lectures molt més serioses, sobre tot pels resultats tràgics que van provocar. Ja ho sabien els àntics, tot plegat, vegeu la guerra de Troia, per exemple.

Ahir vaig assistir a una de les sessions sobre cinema històric que han programat a aquesta nova facultat, lletja a matar, que tenim davant del centre de la cultura contemporània barcelonina. Ahir passaven Becket, la de l'histriònic O'Toole i el sòmines del Burton, tots dos en aquell cas en estat de gràcia cinematogràfica. El cicle està molt bé, però, com ens passava amb aquell enyorat espai televisiu de La Clave, de vegades es fa molt llarga la sessió i al final, quan ve el debat interessant, queda poca gent a la sala, entre la qual els iaios i iaies, perquè el jovent se n'ha anat a fer la cerveseta, i ja és molt tard.

El cicle l'organitza Ignasi Garcés, gran professor, de faiçó senzilla i campetxana i alt voltatge intel·lectual. Ahir, la cosa específica sobre l'època de la narració fílmica anava a càrrec de Dolors López, magnífica medievalista, que es va explicar de forma amena i acurada. Llàstima que era molt tard i en quedàvem pocs i cansats, quan el tema s'animava. El professor, per cert, va haver de fer callar una mica la colla de les darreres files gallineres, ai, els joves, quina enveja. Sóc tolerant amb la gresca juvenil. Jo mateixa vaig anar a veure aquesta pel·lícula, quan la van estrenar, amb amiguetes, i recordo que ens va agafar un atac de riure i que al cinema ens van cridar l'atenció uns senyors molt seriosos. La veritat és que ens agradaven pel·lícules menys discursives i amb més amor convencional, aleshores. Pel que fa al cicle i a d'altres activitats, em fa una mica d'angúnia l'interès per firmar, a la llista controladora, del jovent, empès pels crèdits variables que s'aconsegueix amb l'assistència comprovada. Un tema més del nostre temps aquest de l'assistència, del seu control, i d'aquesta firma que perjudica cursos i cursets, la veritat. Als cursets de mestres dels darrers anys sempre sorgia algú que feia l'odiosa pregunta: a quantes sessions es pot faltar per tenir el certificat? Aquestes exigències firmadores en d'altres temps haurien provocat revoltes molt més greus que les bolonyeses.

De tota manera, i malgrat que n'hi ha de boníssims, percebo en els grans professors i profesores del present una mena de mancaça pel que fa a l'erudició generalista. En els meus temps hi havia una espècie acadèmica, avui gairebé extingida, que sabia pràcticament de tot, malgrat que potser no fos tan especialitzat en allò que li pertocava. Recordo a l'Institut Maragall nocturn femení, del carrer Sant Quintí, a Maria Comas, immensa, que d'una cosa se n'anava a una altra, i amb qui no calia ni estudiar, perquè tan sols escoltant-la et sabies l'assignatura amb ets i uts. En una altra sessió d'aquest cicle, el doctor Nadal, gran i admirable especialista en prehistòria admetia que, pel que feia al tema medieval, sempre li feien passar bou per bèstia grossa. No és un problema tan sols de la història, acabo de fer un curs sobre literatura i vaig adonar-me d'alguna relliscada professoral en entrar en caps aliens, com ara la conducta animal. Ja sé que no hi ha temps per a tot i que cada vegada hi ha més coses que cal saber i que tot és relatiu... Però crec que hi ha una gran manca d'allò global que en els meus temps es titllava de cultura general, la veritat.

Sobre Becket, l'honor de Déu, Enric II, tot plegat, en el fons, conflicte de poders, com sempre. La pel·lícula, ja es va remarcar en el debat, mostra unes dones molt febles i gairebé estúpides, cofades de forma ridícula, gairebé no hi tenen paper, tant és així que la pel·lícula sembla d'aquelles de l'homosexualitat subliminal i no tant subliminal, tot són homes, no hi ha dones... Lionor d'Aquitània aquí és una senyora lletja i anodina de qui ni tan sols no n'arribem a saber el nom. Però Lionor va ser una gran senyora, poderosa, de molta empenta i llarga vida. Una seva filla es va casar amb l'Alfons de les Naves de Tolosa i encara amb vuitanta anys va anar a Castella a conèixer les netes per casar-ne una d'elles al seu gust, amb el rei de França. I això malgrat que el marit la va tenir tancada durant una bona temporada per conspiradora. Ja veieu quin pes té, la genètica. La reina castellana, la Lionor filla, també va viure molts anys i va tenir catorze fills. En canvi, els mascles hereus d'Enric i Lionor, van ser força mediocres i carallots, malgrat que la literatura també ens hagi fornit llegendes diverses sobre Ricard, Cor de Lleó i Joan sense terra. Enric II va ser també un gran rei, considerant l'època violenta i complexa, molt allunyat de l'histèric i feble personatge que ens mostra la pel·lícula. Una tafaneria més: l'amant filarmònica i suïcidada del Becket en crisi d'identitat, Sian Phillips, es va refer anys més tard esdevenint la intrigant Lívia de la sèrie Jo, Claudi.

La història dels reis no insisteix massa en la història de les reines i dels seus vincles familiars. Per sort, avui, viquipediant una mica et pots anar fent una idea del tema i encara sorprenen aquestes xarxes de noblesa europea relacionada per casaments de gent molt allunyada físicament. Pel que va a la longevitat d'alguns personatges, sobretot de dones capaces de parir gairebé vint fills i sobreviure'ls a tots, i considerant que, malgrat ser de classe alta, en aquells castells devia fer un fred dels dimonis, encara em produeix tot plegat una gran admiració retrospectiva.