Després de la batalla... electoral

Em pregunto perquè no es planteja de forma més seriosa el greu problema de l'abstenció. Jo crec que l'abstenció és també una resposta, tan legítima com el vot, però, en general, sembla que no anar a votar es té per una mena d'abandonament de responsabilitats, cosa que en el context del present caldria revisar. Et sents malament si no vas a votar, és com quan no anaves a missa i t'havien dit que era pecat mortal i et podies morir a la nit i anar de dret a l'infern d'en Pere Botero. Al menys, això em passa a mí i a molta gent que, a darrera hora de la tarda, vam acabar anat a fer 'el paperot' perquè, diuen, és un deure i un dret. Molta gent et diu que hi has d'anar 'perquè no guanyin els altres' suposant, d'entrada, que ets 'dels seus'. Votar a la contra és també una manera de fer estranya i decebedora.

Però també caldria demanar que una abstenció important fes necessària la repetició d'examen, és clar. Com que vam passar tant de temps sense votar hem idealitzat el tema, però el cert és que decidim molt poc, jo diria que gairebé res. Avui escolto la ràdio, sembla que preocupa pensar que en temps de crisi s'opti per solucions conservadores. A mi no m'estranya gens, les esquerres, avui pseudo-esquerres progre-papanates del nostre temps, desenganyen amb més facilitat; que els teus et traeixin és molt lamentable i hi ha qui s'estima més veure'ls a l'oposició, on faran una mica de soroll, que no pas en el poder, on molts s'engreixaran a gust, col·locaran la família, i repartiran subvencions diverses per tenir-nos contents. Hi havia gent gran, quan jo era petita, que manifestava, veient el que havia passat amb la guerra, que valia més optar perquè manessin els rics, que ja eren rics d'entrada, perquè els altres es volen fer rics i encara roben més. Això deien i jo m'escandalitzava, perquè era jove i innocent.

Per això quan es parla de tragèdies com la nostra guerra no es pot comparar el que van fer les dretes amb els disbarats de les suposades esquerres, que s'intenta justificar de mil maneres estranyes. Dels uns ja sabem què se'n pot esperar, dels altres se n'espera massa. És com si et traeix una persona de la teva família, vaja. Fa molt més mal, no tan sols a nivell íntim sinó també ideològic i moral. Les esquerres han de ser honrades, o, al menys, semblar-ho i bandejar aviat qui ni tan sols no ho sembli. Malauradament, hem vist transformacions escandaloses, amb els anys, ja que el context transicional ha possibilitat l'accés al poder de gent com nosaltres, del poble, i, amb les excepcions que sempre hi ha, he de dir que a molts els puja el poder polític al cap amb facilitat, el mateix que quan algú es fa famós i ric fent d'actor, de cantant o de futbolista. D'altres de bona fe s'han cremat pel camí i han durat dos dies. O els han matat a disgustos, literalment parlant.

No crec que tots els polítics siguin iguals. És una professió com una altra i a tot arreu hi ha de tot. Hi ha gent seriosa i de bona voluntat, encara, però veure'ls a llistes on no pots triar, al costat d'impresentables, no resulta gens agradable, la veritat. A més, som un país petit i tothom es coneix, fer el carallot és perillós, encara que la resignació i el fet, evident, que fins i tot amb la crisi mengem calent cada dia, fa que ens conformem amb el que tenim perquè, evidentment, pel món hi ha coses i situacions molt i molt pitjors. Per altra banda, que arribi al poder la bona gent tampoc no garanteix res, Marc Aureli era una gran persona i un filòsof i es va trobar amb molts problemes, pobre home.