Ahir al Saló de Cent es va fer l'acte inaugural de les commemoracions a l'entorn dels fets de la Setmana Tràgica. A més dels actes institucionals, diferents centres i tallers dedicats a la història local dels barris de Barcelona hi col·laborem, en concret Sant Andreu del Palomar, Gràcia i Poble-sec, o sigui, nosaltres. Molts dels centres de barri es mouen precàriament, com el nostre CERHISEC, gràcies a l'aportació voluntària de gent interessada en el tema, que acostuma a ser poqueta i, a més, intermitent. De fet, a CERHISEC vam ser els primers en dedicar una xerradeta a la qüestió.
La conferència inaugural no la va fer ningú de cap barri, sinó Isidre Molas, que va donar una visió global dels fets interessant. No estic d'acord amb tot el que es va dir però és que en temes històrics la pròpia ideologia, la mitologia i el discurs polític dominant i convenient tenen també molt de pes. El president de la meva entitat va insistir en què anéssim aviat a l'acte, però de fet no calia, doncs no hi va haver l'assistència massiva que havíem imaginat.
Ja el nom de Setmana Tràgica resulta controvertit, malgrat que és la denominació que ha acabat per imposar-se. Aquells fets s'han convertit també en una reivindicació de Ferrer y Guardia, personatge polièdric, controvertit i, encara, misteriós, del qual t'expliquen coses en petita tertúlia que després, t'avisen, no es poden dir públicament. Bé, la cosa és ben habitual amb la història, es mitifica i desmitifica sovint però poques vegades s'arriba ni que sigui a un acostament seriós o ben intencionat a la realitat.
No sé com m'he embolicat amb el tema, però faré una xerrada i un itinerari al meu barri sobre la Setmana, ja aniré informant. Pot ser que acabi somniant amb Maura, Osorio y Gallardo, Ferrer y Guardia, la crema dels Escolapis, les masses arrauxades i la resta, és clar. Els centenaris passen però mentrestant els llibres que feia trenta anys que no es reeditaven ressorgeixen de les seves tombes i se n'escriuen molts més sobre el tema, la majoria encàrrecs i refregits dels anteriors. Després, a esperar un altre centenari, si és que se'n commemora un altre, centenari aquest que ja no veurem ni podrem valorar. Perquè els humans reals i no mitificats, de moment, no passem gairebé mai del centenari vital, la veritat. Per ara.
7 comentaris:
Cal la memòria. Com deia el poeta: l'home és un animal de records.
Salut i Terra des del sud
I quan la faràs la xerrada? Del carrer ni idea, que sóc de fora jo :)
Gràcies, Francesc. Però la memòria ens enganya, ep, s'ha d'anar amb compte.
La xerrada serà a l'octubre, Clídice, ja avisaré. De moment l'itinerari serà el dia 25 de juliol, a les set del vespre, perquè aquells dies és la Festa Major del barri.
Sortirem de la PLaça de Santa Madrona, per si t'interessa o saps d'algú que no es de vacances i vol venir.
Caxis! aquell vespre sóc a Mollet en un compromís indefugible :( m'esperaré a l'octubre, doncs :)
És el teu càrrer, potser? una vegada vaig enxampar en Pere pel peu de foto que surt en copiar-la, pero en aquesta diu: carrer+salva banderes+blanques, I NO CREC HI HAGI CAP CARRER AMB AQUEST NOM A BARCELONA, sou rars pero no tant.
salut
Òndia, Francesc, quina relliscada, té raó el peu de foto...
Doncs sí, hi ha el carrer Salvà, al Poble-sec, és un dels que voregen el Molino, i aquí es veu amb les banderes blanques als balcons després dels fets de la Setmana Tràgica.
És paral·lel al carrer del Serrat, Poeta Cabanyes. Sobre de qui porta el nom:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Salvà_i_Campillo
De tota manera jo tinc la teoria que molts d'aquests carrers tenien noms de propietaris dels primers temps d'urbanització i que després es va donar un nom 'oficial' el més semblant possible.
Publica un comentari a l'entrada