Perills literaris dels baladres moderns

Demanaren a un saui: ¿què dius de fembres? Dix: axí són com baladra, que ha bella la fulla e la flor, e si hom ne menge auciulo,

Jahuda Dits

Baladre del jardí de la ciutat,

baladre,

fa mal als ulls l'esclat desesperat

de ta florida:

l'esclat rosat,

endiumenjat,

que en l'hora crua de la tarda

(amb pols dominical i una sentor marina)

ha vist, enllaçador de la cuinera

bovina,

el soldat groc i blau,

menjataronges i babau,

o passar el brètol del piano de maneta,

baladre,

amb mocador vermell i amb ulls de lladre.

Josep Carner

BALADA DE LA ADELFA

No me esperes
-te dije-
junto a la adelfa,
que la adelfa es amarga
y eres doncella.
(La tarde era de verde
como fruta que empieza.)
Espérame
-te dije-
allí donde no sea
turbia la luz, ni el aire,
ni el agua de la acequia.
(La tarde era naranja
como una fruta nueva.)
Pero tú me esperaste
-muchacha-
donde era
amarga la dulzura
de tu boca entreabierta.
(La tarde era amarilla
como una fruta seca.)

Antonio Murciano

L'altre dia escrivia sobre els galants de nit i avui, que em sento altra volta botànicament inspirada, ho faré sobre el baladre, la nerium oleander, que ens és tan familiar i que creix per tot arreu, encara que vol una mica d'humitat. Des que vaig llegir alguna cosa inquietant sobre la toxicitat d'aquesta planta que em sorprèn que no s'hi enverini massa gent ja que es troba per tot arreu i en gran quantitat. De fet, crec que l'última mala notícia sobre el tema va ser la d'unes persones que van encendre el foc, en una graellada familiar, amb branquetes de la planta i van tenir un ensurt. Jo mateixa tinc tendència a xuclar branquetes de procedència dubtosa de tant en tant i he vist baladres a patis d'escoles i tot. Sobre escolars i plantes recordo que fa alguns anys uns nens d'una escola van agafar mal de panxa fort en xuclar branquetes de teix com si fos regalèssia.

És una sort que el seny o la casualitat hagin evitat més problemes, ja que altrament, amb l'afició dels poders públics a sobreprotegir-nos potser sorgirien iconoclastes decidits a exterminar-la, qui sap. Cercant per la xarxa he trobat la notícia de l'enverinament d'un camell, al zoo de Barcelona, fa uns trenta anys, per haver ingerit fulles de baladre que algú li va donar, sense saber el mal que podien fer-li. De fet, molts animals del zoo han tingut problemes a causa del menjar que, per més que es vigili, els dóna la gent, perquè aquesta tendència a alimentar animalons que no ho necessiten és estranya, salvatge, ancestral i incontrolable. Una enverinada famosa va ser l'emblemàtica elefanta Júlia, quan jo era petita sempre m'havia d'escoltar 'ah, et dius com l'elefanta', i això que aleshores la pobra proboscídea ja era al cel dels mamífers captius. I és que la Júlia va arribar a ser molt famosa, tant o més que el Floquet de neu, i al carrer de l'Hospital hi havia una sabateria que duia el seu nom i que mostrava el dibuix de l'animaleta al costat del rètol. Malauradament, com tantes altres coses, ha desaparegut del mapa urbà i avui la Júlia del zoo és ja un record de gent gran, esvaït i llunyà.

El baladre ha inspirat molta literatura. En català li va dedicar un poema Carner, n'he trobat un molt bonic d'Antonio Murciano en castellà, i hi ha un llibre de poemes que es diu Aquella olor de baladre, de Salvador Bertrán. També hi ha una novel·la de Jorge de Cominges, Las adelfas, una obra de teatre dels germans Machado amb el mateix nom, El anarquista coronado de adelfas, de Manuel Vicent, el llibre de poemes Adelfas en el alma, de Sebastián Custodio y a principis dels cinquanta una escriptora catalana, Mercè Devesa, va publicar una novel·la en castellà amb el nom de Las adelfas. I crec que me'n deixo una pila, i que si fes una investigació més acurada trobaria una veritable antologia relacionada amb aquesta planta lliure i esplèndida. Admeto que no he llegit cap dels llibres que menciono i que, per tant, no en puc fer cap referència literària aprofundida. El baladre ha donat nom també a premis literaris i a grups editorials.

Com que de vegades m'invento etimologies d'estar per casa, jo associava el nom de baladre a baladrejar, pel fet que els colors de les flors són cridaners i esclatants, però no té res a veure una cosa amb l'altra i baladre ve del nom llatí de la planta, veratrum. Té la variant balandre, i també em pensava que no vingués del moviment que el vent dóna a les seves branques, quan em poso a inventar... En castellà sembla que ve de l'àrab però a l'àrab li arriba del nom de llorer en grec. I és que un dels noms que se li dóna és llorer rosa. Els noms de les plantes i dels animals varien molt d'un lloc a l'altre i a plantes diferents se'ls donen noms iguals i per això simplificar dient que es diu adelfa en castellà i baladre en català és simplificar massa, però estem en un temps de simplificacions i normalitzacions excessivament encotillades. A causa de la saludable diversitat de denominacions va bé tenir una certa idea del nom científic, és clar.

He llegit en algun lloc que a determinades tribus d'indis americans les senyores enverinaven els marits de tant en tant amb coccions d'aquesta planta, espero no donar idees. També deien que seure a l'ombra d'un baladre et feia sortir gepa, emmalaltir, migrar-te, però no m'he trobat amb ningú a qui hagués passat cap cosa estranya a causa de l'ombra en qüestió.

A banda d'inspirar poemes i novel·les, les flors de baladre es mencionen en moltes cançons, i, sobre tot, tenen una presència constant a les carreteres, autopistes i vorals de camí. Hi ha qui en diu les flors de les autopistes, per aquesta feliç presència en les nostres xarxes de comunicacions modernes. No sé si a cap model de cotxe li han donat el nom d'adelfa o baladre, però no m'estranyaria.