Pensionistes al poder (de veritat)

Davant dels fets que tots sabem i dels quals cada dia ens parlen els mitjans, sense arribar a aprofundir massa en com i perquè passen aquesta mena de coses, la veritat és que la desconfiança vers el món polític, per altra banda necessari, s'ha incrementat molt i molt. Els senyors i senyores que manen més o menys no fan més que amollar-nos discursos d'escola activa, catalana i democràtica, insistint en el fet que no tots són iguals. Ja ho sabem, ja ho sabem. Ensopegar-nos amb un mal metge no fa que no en cerquen un altre, malgrat que sabem, també, ai, que cap metge no ens farà immortals ja que sense receptes de metge l'home neix i creix i mor, com deia la cançó.

Fan falta alternatives als grans grups polítics.

Ja fa temps que constato la importància en nombre i qualitat del col·lectiu de la gent gran, d'aquella franja d'edat que abans en deien vells i velles, paraula que avui és pecat mortal. De cinquanta-cinc anys en endavant som molts i moltes, una gran majoria de classe mitjana més o menys baixa, tot un potencial que els mitjans televisius de vegades mimen amb pintoresquisme, ja que formen part del públic que nodreix molts programes en directe emesos en horari laboral. Al col·lectiu ens tenen controlats oferint-nos viatgets de l'imserso (una forma subliminal de treure'ns del davant durant temporadetes) i descomptes en els mitjans de comunicació. Doncs no n'hi ha prou, ni de bon tros. Ara es compta amb el Partit dels Pensionistes en Acció, una alternativa interessant. Aquest tipus de partit ja existeix en d'altres països, sembla que té èxit. És una mica conservador, allà on ha prosperat, però la cosa és natural, amb l'edat ens tornem una miqueta conservadors, que no vol dir feixistes ni immobilites, ep, ep, ep.

Fa anys hi va haver una campanya d'esquerres amb el lema Jubilat, aixeca el cap. En aquella època les pensions eren molt pitjors que no pas ara. Avui cal anar directament a intentar assolir alguna engruna de poder, de moment sembla que el partit voldria arribar a ser un partit frontissa. Ésa possible que amb el possible èxit es generin problemes, com ara incidir en el tema autonòmic o com tractar l'interclassisme, car de pensionistes n'hi ha de moltes menes, encara que em temo que els jubilats d'or no formaran part d'aquest partit. I la paritat, ai, la paritat, que les dones vivim més anys, ep, ep.

Nota al marge
No puc evitar dedicar avui un record a Luis Aguilé, cantant una mica pesadet però lligat a la meva història sentimental, amb aspectes poc coneguts, com ara que va fer un disc en català. I fins i tot algun tema polític, com aquest Señor Presidente. En pau descansi i que al cel el puguem retrobar.