Dels misteris ocults en els llibres de les biblioteques públiques

El vent i la casa tancada

I vindran també les albes sense ocells.

Llavors serem com la casa tancada només aroma,

unes parets, unes golfes, una imatge llunyana:

però mai sabran d'aquest amor que avui ens alça,

d'aquest ardent afany que és la clau que ens obre;

tu i jo com escull i mar brava, tu alçant-te

al límit de l'onada, jo obert desig que en tu

s'estimba fins que amaina.

                          Llavors serem

per als altres com una casa que es tanca

i on el temps emmudeix i és sols aroma;

per als altres com la casa oblidada

a un vent de memòria que en voldrà fer estelles.

Com ja sabeu molts dels qui visiteu aquest blog, en tinc un altre dedicat a la poesia catalana escrita per senyores, Tèrbol Atzur, paraules que, com també sap qualsevol persona del país mitjanament afeccionada a la poesia, pertanyen a un poema de Maria Mercè Marçal. Vaig endegar Tèrbol Atzur a partir d'un fet molt concret, vaig anar a fer una xerrada a un casal de gent gran sobre el tema de la poesia escrita per dones i em vaig adonar d'una cosa tan evident que em va estranyar que no m'hagués cridat l'atenció fins aleshores. Antologies -llevat de les específiques dedicades a dones, poques, de fet-, llibreries i biblioteques recullen de forma molt gasiva l'aportació femenina. Hi ha moltes dones que escriuen, moltes que escriuen poesia, poques que publiquen, i de les poques que publiquen, poquíssimes presents en els llocs on podem anar a cercar els seus poemes. Fins i tot publicacions actuals, quan fan referència a la poesia, obliden de forma, vull creure que inconscient, allò que escriuen les dones. Trobem alguns noms canònics, pocs, i sempre els mateixos: Leveroni -va costar, però ara acostumen a tenir-la en compte-, Clementina Arderiu, Maria Mercè Marçal... 

El meu blog dedicat al tema no té en compte els meus gustos personals, sinó que em limito a fer una mena d'inventari, i també recullo l'obra de persones que només han publicat en blogs, per exemple. Tinc feina, de fet, per a tota la vida, em sobta adonar-me del molt i bo que hi ha. Com que jo no ho conec tot, de vegades faig la prova d'espigolar per llibreries o biblioteques i agafar un llibre d'alguna poeta desconeguda, encara, per a mi. Per això agrairé totes les aportacions que em vulgueu fer, sempre que, per alleujar-me en la tasca, em feu arribar una ressenya biogràfica, alguns poemes i, si pot ser, alguna imatge de la persona o d'alguna publicació seva, així com els enllaços a la xarxa, si n'hi ha.

El meu darrer post el vaig dedicar a Dolors Miquel, que, precisament, és una poeta de la qual es pot trobar força informació i també llibres en les llibreries. L'amic Antoni Casals (Obstinacions), excel·lent poeta pel meu gust, ja que fa el tipus de poesia que a mi m'agrada i que té un domini magnífic del llenguatge, em va inserir un comentari sobre aquesta poeta, i sobre alguns poemes d'ella que no li agradaven massa. La veritat és que Dolors Miquel té poemes que semblen una presa de pèl, certament, però també té una obra sòlida i traspua un bon domini del llenguatge en gran part de la seva producció poètica. Com que a mi m'agrada la poesia més tradicional, m'agraden força alguns poemes, per exemple, del llibre El vent i la casa tancada, com ara el que he copiat, que tanca el volum i li dóna nom. Aquest recull va guanyar el premi Rosa Leveroni l'any 1989, uf, ja fa vint anys de tot!!!

Aquest llibre el vaig agafar en préstec a una biblioteca pública. A dins del llibre hi he trobat una nota misteriosa, les notes oblidades a dins dels llibres m'encisen, em fascinen i desvetllen la meva imaginació. Tinc una narració inèdita sobre dues persones que enceten una relació a través de notes que van deixant en els llibres que demanen en préstec a una biblioteca (ep, prohibit copiar la idea, a no ser que l'Arare ja l'hagués tingut abans, que sempre ens passen aquestes coses, també enigmàtiques). 

La nota està escrita en castellà, en un full, mig foli mal tallat, de fet. Observo el darrera i veig que l'encapçalament diu: PORTAFOLI - LLENGUA CATALANA- curs 2004-2005. Imagino que deu ser un full per fer un treball sobre algun llibre, ja que hi ha uns apartats que s'inicien amb les paraules: Coherència, Paràgraf, Tema i rema, Macroestructura i superestructura i Tipologies Textuals. Com que el foli està partit pel mig no puc llegir la resta dels encapçalaments. Al final esbrino que hi diu: Departament de Filologia Catalana - Facultat de Formació del Professorat. Ai, ja deu pertànyer a algun futur mestre, aquest missatge en clau.

La nota pel davant, escrita en llapis, a mà i en castellà, cosa que palesa la realitat de l'ús lingüístic en la vida quotidiana, encara que es llegeixi a Dolors Miquel diu:

(linterna)

-A la alumno/a más campanera M

-Al único de MEM que se la tocó a Pujol y Maragall

-Al mejor oído absoluto (absolutamente cerrado)

-A la mayor afinación

-Al exiliado/a más...

-Al romano más sexy del S. XXI

Excitant, no trobeu? Quina estranya història juvenil s'amaga darrera d'aquestes frases? La lectura dels poemes, molts d'ells amorosos, té alguna cosa a veure amb els missatges? Què vol dir això de què li van tocar quelcom a Pujol i a Maragall?????

No em quedaré la nota, la deixaré a dins del llibre quan demà el torni a la biblioteca, per tal de fer ballar el cap als futurs lectors dels poemes. Si algú me'n sap fer cinc cèntims, tota informació serà ben rebuda així com també les interpretacions filosòfiques sobre el contingut profund de les frases transcrites...