Encara que ja parlo del tema al meu blog poble-sequí, comentaré el tema aquí, també, per al·lusions. Fa uns dies, al diari, va sortir una entrevista amb el senyor Jordi Conejos, ex conseller delegat de l'Agrupació Mútua. La podeu llegir aquí. Hores d'ara, els fets del senyor Millet podrien esdevenir ja, ben tractats literàriament, un nou gènere, una mena de novel·la picaresca a la catalana que, en lloc d'estar protagonitzada per pobres i desgraciats ho fos per gent benestant, fina, culta, educada, desvetllada, feliç, i capaç d'allunyar-se nord enllà o sud ençà, sobretot per amagar capitalets en illes del tresor misterioses.
El senyor Conejos, quan protestava a la seva empresa sobre temes relacionats amb el senyor Millet, d'aquells que tothom no sabia fins fa quatre dies rebia respostes molt sucoses. Vegeu:
Yo nunca tuve una buena relación con Fèlix Millet, y tras ser nombrado presidente fue empeorando. Casi no venía por la mutua. Sólo se preocupaba de acumular cargos en los consejos de las participadas y de las dietas. Pedía que acumulásemos seis consejos en una mañana, y yo me negaba. Me quedaba solo en el consejo diciéndole: "Fèlix, esto no se puede hacer", porque no lo preveían los estatutos o los reglamentos internos. Y la secretaria del consejo también callaba. Yo molestaba. Algunos consejeros me decían que callase e hiciese lo que Millet decía. "Tú vienes del Poble Sec y los Millet ya mandaban en Barcelona hace cien años". Entonces Millet era Dios. Finalmente, me pidieron que renunciara: llegamos a un acuerdo económico y me fui. Eso sí, mientras yo estuve, en la mutua no hacía nada de lo que ha salido en el Palau: los estatutos le limitaban, porque establecen que el presidente no es ejecutivo.
Vaja, que si en algun moment havia tingut jo aspiracions de triomfar en qualsevol sector professional, personal, literari, econòmic o el que sigui, com em deia la mare, treu-t'ho del cap i posa-t'ho als peus. Els qui manen, han manat i manaran des de fa cent anys o des del temps del Consell de Cent sempre tindran la paella pel mànec. Perquè, és clar, ni que n'escabetxin algun de tant en tant, queda tot el seguici i el seguici del seguici i la badoqueria fins i tot de la gent més humil a qui ens cau la bava si algú d'aquestes elits se'ns acosta ni que sigui a comprar-nos un xiclet a la guingueta, fins i tot si ens el queda a deure, que ja sol passar. En aquests moments, cal reivindicar el poble-sequisme, per més xaró que sigui, la veritat. Potser no sempre manen els mateixos, actualment, però els qui manen acostumen a fer-se amics, coneguts i parents dels mateixos amb molta facilitat. Encara que quan van mal dades, com en el cas de les trapelleries escolars col·lectives, diguin que ells només passaven per allà, en aquell moment, per casualitat...
8 comentaris:
Siguis del Poble Sec o de Sant Gervasi manen les mateixes famílies. No és una qüestió de barris sinó d'exclusives i privilegis. El que si és cert és que Sant Gervasi o Sarrià acumula un tant per cent molt elevat d'aquestes famílies...
A vegades em costa que la gent no barregi el meu barri menestral de Sant Gervasi amb aquestes famílies benestant que arribaren ara fa 100 anys...
Una mica com els passà als jueus, que si que n'hi havia uns quants de molt rics però que la immensa majoria malvivia en els guetos i barris populars d'Europa...
Malgrat tot, la frase del Sr. Millet demostra un classisme a l'alçada del seu esperit!
La frase no la diu Millet, Galderich, sinó els qui l'envoltaven, en aquest cas a la Mútua, però reflecteix una manera de pensar molt inquietant, encara més a casa nostra on hi ha una mena de patents de catalanitat 'de veritat' en molts sectors.
Sempre m'ha fet gràcia veure la mirada displicent amb la que els grans pares de la pàtria t'honoren si, per un casual, accedeixes a la seva presència. Aleshores penso en una frase que es deia abans: "caga el rei, caga el papa i de cagar ningú s'escapa", i els puc aguantar la mirada i puc permetre'm el luxe de no haver de llepar-los res. Bona part de tot plegat és culpa nostra i del nostre servilisme. De la nostra ambició "d'arribar", de la por a "perdre". Sortosament ni sóc funcionària, sóc política de base (dels únics imbècils que no s'hi volen fer rics) i la meva feina me l'he buscat sola i no la hi dec a ningú. Puc mirar-los a la cara. Si tots ho poguéssim fer ... però ai las! (m'encanta! primera vegada que la poso :P) són tan boniques les cases a la Cerdanya!
Una colla d'imbècils és el que som!
Clídice, no cal ser ni pare de la pàtria, qualsevol 'ascens' en qualsevol camp fa que l'antic conegut no et faci ni cas quan al davant hi ha gent més important, he vist casos de transformacions de Jekill en Hyde molt escandaloses i inexplicables.
Ai, las i tan las!!!!!
no és un problema de barri sinó el fet d'haver nascut a la familia equivocada.
Ep. JA SÉ que no és un problema de barri, només volia explicar l'anècdota perquè comprovéssiu com les gastava el 'seguici' del senyor en qüestió, a l'hora de fer callar els qui deien alguna cosa en contra del capteniment del lloat Millet,el que passa és que em va fer gràcia que mencionessin el Poble-sec en contraposició a les suposades 'elits'.
ben cert això del nou gènere literari, crec que t'hi podries posar a escriure una novel·la que et sortiria genial
Publica un comentari a l'entrada