Almanacs i calendaris

En els temps en els quals els tebeos eren algunes de les poques alegries dels infants de renda baixa, la publicació dels almanacs nadalencs era esperada amb candeletes. Cal dir que en els anys més pobres de l'autarquia ni tan sols els tebeos no es llegien de primera mà, hi havia molts establiments que canviaven i llogaven novel·letes, revistes i publicacions infantils, disposaven d'unes caixes molt grans i allà remenaves i triaves. Ara que tant es parla de la manca d'olor del llibre digital he de dir que el paper cada dia fa menys olor. L'olor dels tebeos i diaris antics, dels llibres de text de la meva infantesa i fins i tot dels rebregats tebeos reutilitzables s'ha perdut per sempre. Fins i tot els quioscs feien una olor molt especial, fins i tot a distància; les tècniques d'impressió i les tintes eren molt diferents i contribuïen a escampar aquelles sentors perdudes.

Durant la meva infantesa, fins l'aparició del Cavall Fort, les publicacions infantils eren totes en castellà. Van sortir molts tebeos, en aquells anys. Les estrelles eren el mateix Tebeo i, pel que feia a les noies, la Florita. El Tebeo va tenir una llarga vida, encara ara es publiquen recopilatoris de les seves historietes. La gent gran, que recordava l'esplendor patufetista, també en deia patufets, dels tebeos. Jo, de petita, pensava que això de TBO venia de veure, o sigui, que venia de 'te veo' i que havien canviat la consonant. He trobat molts llocs on s'explica que els tebeos venen del nom del TBO però no he sabut trobar el motiu pel qual el seu creador va batejar la revista com a TBO.

La gent gran de la meva època infantil recordava amb nostàlgia el temps d'esplendor del Patufet i els seus inoblidables almanacs, que sempre s'han pagat bé en les llibreries de vell. Com aquells almanacs del Patufet... comentaven en fullejar els almanacs i tebeos de la meva època, cosa que m'empipava molt, sempre hi havia un passat al qual jo mai no accediria. La paraula almanac ja m'evocava tot un món de literatura entretinguda i dibuixos meravellosos. El TBO va comptar fins a la seva mort amb la col·laboració del genial Opisso, que cada any creava un pessebre retallable molt bonic per incloure a l'almanac. Per casa corrien algunes antigues revistes, Hojas selectas, en algunes de les quals, anteriors o contemporànies de la primera guerra mundial, s'incloïa un acudit polític que jo no entenia massa, és clar, i que encara em costaria d'entendre, dibuixat per Opisso, els veia tan antics que em va costar esbrinar que era el mateix Opisso del meu tebeo, aquell senyor.

Em va estranyar, fa anys, escoltar gent de parla castellana que identificava almanac amb calendari. De fet, hi ha indrets on són pràcticament sinònims. Els calendaris també havien portat molta informació adicional, a més dels sants del dia, incloïen de vegades frases de gent famosa, petites anècdotes. Els establiments del barri donaven tots els seus calendaris, modestos, amb una fotografia paisatgística, de gatets o gossets i fins i tot de senyores una mica destapades. Aquelles fotos agosarades dels calendaris servien per decorar segons quins indrets de poca volada. Recordo que durant un temps, més endavant, algunes persones fines tenien uns calendaris amb paisatges suïsos, de paper més bo, que no sé com aconseguien. Un altre tema, molt ampli, un clàssic del Nadal, eren les targes de felicitació d'escombriaires, fanalers, repartidors, vigilants, serenos i la resta, amb les seves inefables dècimes.

El padre Garreta, un vellet simpàtic que ens donava religió a la Normal, es planyia que la gent ja no tingués al menjador ni el sant sopar, ni el rosari, ni el calendari. I això que tot just érem al tardo-franquisme! Els sants sopars dels menjadors tenien una gran tradició, normalment eren làmines barates emmarcades i un dels entreteniments era cercar el malvat Judes, que amagava la bossa amb traïdoria. Calendaris, dietaris i almanacs han fet una revifalla, se'n publiquen molts i de tota mena, així com també aquests calendaris en forma de bloc de fulls, que es van arrencant dia a dia, tan característics, però tenim tant de tot que les coses ja no desvetllen la mateixa emoció d'aquells temps de vaques magres. Avui, a Saragatona, hi ha una referència al fet que determinada caixa no dóna aquest any calendari, per eteris motius de fusions i crisis. Malament, no anem bé. Els calendaris de les caixes d'estalvis han esdevingut també un clàssic, quan una tradició es perd fa de molt mal recuperar. La tradició iniciada pel Corte Inglés fa anys, d'endegar complexos aparadors animats, que esperàvem amb gran expectació i que funcionaven a determinades hores del dia,  va durar poc, avui es conformen amb quatre llumetes convencionals. Recordeu allò de Cortilàndia, Cortilàndia? Una meravellosa curiositat és la persistència editorial de perles com el Calendari del pagès o el del Zaragozano, en castellà, dedicats als camperols. El del pagès també porta dibuixos d'Opisso, per cert.

Als almanacs antics hi trobàvem anècdotes històriques, efemèrides, calendaris perpetus, entreteniments i tota mena de coses, a més d'historietes especials dels personatges habituals. Eren una meravella i es llegien en família. Eren més cars que el tebeo setmanal, és clar, però com que era Nadal s'acostumava a fer un esforç i a comprar-ne algun, sobretot el del tebeo, és clar. L'etimologia de la paraula almanac és una mica incerta, encara que sabem que ve de l'àrab. Aquí, en castellà,  hi ha una bona explicació, i també hi ha la de calendari.  Per cert, crec que s'ha perdut una mica allò de les calendes gregues, equivalent a la setmana dels tres dijous, o sigui, a mai.


Del TBO fins i tot hi havia una cançó de principis dels anys 30, que molta gent gran recorda encara, yo quiero un tebeo, yo quiero un tebeo, si no me lo compras rabio y pataleo...