Reveillons amb cotillons

De totes les festes de suposada gresca que celebrem al llarg de l'any, a la de la nit de Cap d'Any li tinc una mania especial, cosa que no sé des de quan em passa, encara que diria que des de ben joveneta. Aquests dies de festa obligatòria ja resulten tots ells feixucs però la veritat és que les revetlles, en ple estiu, em són molt més simpàtiques i en tinc molts més bons records. El juny és un mes bonic, alegre, de llargs dies i nits breus i càlides, la cosa és molt, molt diferent.

Cap d'Any, la nitvella, com diu avui molta gent, és una festa que ha anat a més pel que fa a la disbauxa i la xaronada. S'han de prendre mides per tal que no es destrossi més mobiliari urbà del compte, ja que es dóna per acceptat i assumit que tothom sortirà al carrer, en el cas de Barcelona, a la plaça de Catalunya, a fer poca-soltades i llençar envasos diversos per tot arreu, encara bo si no són de vidre, ves.

Una pregunta recurrent que et fa la gent aquests dies és: on aniràs pel reveillon? En aquestes nits els hotels i restaurants fan l'agost, organitzant sopars caríssims, on menges tot de coses estranyes i que pagues a preu d'or si caus en el parany d'anar-hi. Hi ha opcions més barates, trobades fraternals a centres socials, a càmpings, a casa dels amics. Ara bé, sempre s'han de menjar coses una mica excepcionals, i, sobre tot, empassar-te els raïms de la sort, que ara faran un segle, segons expliquen, i que deuen la seva popularitat a la iniciativa comercial d'uns valencians amb excedents de producció. Fa uns anys van voler posar de moda empassar-te grills de mandarina però la cosa no va prosperar. 

No n'hi ha prou amb els raïms, has d'obrir la bosa del cotilló, posar-te un horrible barret, una màscara, un collaret de paper, bufar l'espanta-sogres o la trompeta i llençar paperets i serpentines o inflar globus, per tal que en el moment àlgid de la nit tots fem el carallot tal com toca, encara que, de fet, l'hora oficial, que jo sàpiga, no coincideix del tot amb la solar. També és habitual, des que es va estendre la moda del petoneig generalitzat, besar i abraçar tothom que tens a la vora, conegut o no conegut i brindar amb aquest xampany que ara es diu cava. Els teatres també fan funcions on aturen la representació per fer el que cal, augmenten preus i reparteixen bossetes de cotillon amb ampolletes de cava i copes de plàstic.

Si ets al carrer has d'anar amb compte amb la cartera, és un dia molt adient per als espavilats amb tanta gent, tantes abraçades, tanta gresca. Com que les tradicions van augmentant i són acumulatives, també cal comprar-te unes calces vermelles i, si et sembla, cremar-les després, això es fa per tenir sort, però no està científicament comprovat que aquests rituals funcionin del tot. En alguns llocs encara, a més, llencen llenties al sostre, que sembla que és un costum que ve del temps dels romans. Això del cotillon crec que ve d'una dansa, segons expliquen, i el nom de la dansa ve d'unes peces de roba que es duien sota les faldilles, com que en el ball llençaven paperets i serpentines, doncs es veu que el tema va acabar donant nom a la bossa aquesta, que avui es pot comprar a preu mòdic a les botigues de xinesos, per exemple.

A més, si ets una dona has d'anar vestida per passar fred, cosa que vol dir que les calefaccions hauran d'estar més altes que mai. Aquest tema no afecta els senyors, que poden anar amb americana, sinó a les senyores, ja que malgrat l'alliberament de la dona de tantes servituds ancestrals, sembla que les sabates de taló alt destrossa-peus i els vestits escotats en ple hivern continuen comptant amb seguidores de totes les ideologies, cosa que em costa d'entendre, la veritat. Només cal veure els aparadors per contemplar els modelets que es promocionen per a l'esdeveniment. 

Les televisions fan, normalment, programes infumables. TV3 es mirarà el melic amb coses i gent del cor de la ciutat i del Polònia, o sigui d'un programa jubilat i d'un que ja demana jubilació. De tots els programes de la nit de Cap d'Any el que em va agradar més va ser aquell antic, de quan la Cubana era la primera Cubana, fresca i esplèndida, TV3 no fa res. Va ser un prodigi d'humor i imaginació, una perla en el mar de la mediocritat nitvellera, vaja. Crec recordar també que en una ocasió, fa molts anys, van sortir els presentadors mudats, cantant ells mateixos temes d'ahir, d'avui i de sempre. Va estar molt bé, però després tothom es va copiar la idea i la cosa va anar degenerant en males còpies de l'original. No hi ha res més trist que veure decadents males còpies de glòries passades, per cert. Un altre Cap d'Any, de fa pocs anys, vaig anar a veure la nova cubana, i si la festa ja em semblava depriment encara m'ho va semblar més veure aquella mala còpia desfasada del que havia estat un grup tan innovador.

A causa de la meva feina sempre he comptat l'any per cursos, per això, potser, Sant Joan és el meu Cap d'Any i em compro l'agenda pel setembre, d'aquestes dirigides a les escoles que s'han popularitzat tant. El reveillon no em fa ni fu ni fa i quedar-me a casa aquesta nit, cosa que no resulta fàcil a causa de la pressió social, no m'entristeix. M'entristeix més l'espectacle del carrer, o d'aquestes festes on la gent acaba que en porta més al cap que no pas als peus, i que, a més de la mamància, al cap hi aguanta, ja una mica rebregat, el barret de cartró de la bossa del cotillon mentre balla de forma maldestra el Paquito el chocolatero o Los pajaritos.

Admeto que no totes les meves nits de Cap d'Any han estat tan deplorables com explico, només faltaria. De vegades l'alegria s'encomana, la companyia és bona i estàs a gust i un certa màgia popular fa que acabis amb el barret al cap, sense complexos, ballant la conga amb fruïció i petonejant a tort i a dret tothom que t'ensopegues pel camí.