El dia 28 vaig copiar al blog un text escrit pel Baró de Maldà, en el qual aquest personatge, com sol passar, es queixava de les bromes pesades que es feien aleshores (1798) i les comparava amb les de la seva joventut, molt més innocents, segons ell, i inofensives. A més d'això, el Baró, i no era pas la primera vegada ni en seria la darrera, es planyia de les estranyes modes en el vestir que s'estenien entre els currutacos.
Aquesta paraula tan divertida era força popular, encara, durant la meva joventut, sobre tot entre la gent gran. Hi ha diccionaris normatius que no la recullen, però sí que ho fa l'Alcover Moll, que en dóna aquests significats:
|| 1. Home excessivament donat a vestir segons la moda i a fer-ne ostentació (Barc., Tortosa, Val.); cast. currutaco, petimetre. Un carret d'ayguadera, y tres currutacos dins, com si s'en anassen a la Madalena, Guinot Capolls 75.
|| 2. Festejador o pretendent d'una dona (Gir., Empordà, Ripollès, Solsona, Barc.); cast. pretendiente, novio. Sí que va ser molt, que entre tants currutacos triés aquell garrafonet d'en Gervasi, Vilanova Obres, xi, 75. «Si els dits estirant-se peten, cada crac que fan és un currutaco» (ho diuen les noies empordaneses).
|| 3. Espècie de carquinyoli fet d'ametlla molt picada (Pla d'Urgell). El nom complet d'aquestes pastes és currutacos de Vilanova i la Geltrú. La palma... guarnida de dolços, de rosquillas i currutacos, Serra Calend. folkl. 100.
|| 4. Cassola molt gran i amb quatre anses (Breda).Fon.: kurutáku (pir-or., or.); kurutáko (occ., val.).
Etim.: pres del cast. currutaco, mat. sign. || 1.
Els currutacos tenien algunes connotacions, doncs, d'això que avui en diem pijos. Ambdós termes no han trobat, encara, un mot prou viu en català, i, com que hi ha tanta prevenció per manllevar coses dels veïns ultra-ebrencs, hem d'acabar posant el mot en cursiva o entre cometes, en l'idioma original. El nom de currutaco es dóna també a una mena de galetes que havien servit per guarnir palmes i palmons, encara molt populars, potser perquè en algunes de les seves variants tenen formes antropomòrfiques.
L'origen de la parauleta és incert. Coromines o Maria Moliner opinaven que podia venir de l'encreuament entre curro i retaco. Sembla que això de 'curros' es deia als 'majos', als xicots presumits, Curro, com es sabut, és una de les variants de Francisco, un nom molt popular a tot arreu fins fa quatre dies. Això de retaco vol dir coses diferents en castellà, entre les quals una persona grassoneta i rodoneta. Així doncs el curro-retaco seria aquell que vol aparentar i no té prou planta, una mena de quiero y no puedo. En castellà hi ha mots tan coloristes i divertits com lechuguino o pisaverde, per parlar d'aquesta mena de gent que vol fer el dandy sense cap mena de categoria. Currutaco té també tot un gran ventall de significats diferents, segons el camp dialectal, amplíssim, del castellà, comptant amb totes les variants hispaoamericanes.
Vaja, tot això és etimologia d'estar per casa, ho admeto. A més de currutaco hi havia un mot habitual a casa meva quan era petita, i que també havia sentit a escola, fins i tot. Quan fent costura estiraves el fil de forma que quedes una mena de bunyol, amb la roba rebregada i tot plegat fet un embolic, et deien: quin cotifony has fet!!! Això de cotifony no ho he trobat enlloc. Sí que he trobat cotí, que és un tipus de roba de cotó, i afonyar, que vol dir enfonsar, més o menys, i que fins i tot, en segons quins contextos, té connotacions eròtiques. Imagino que de tot plegat en devia sortir això del cotifony, en un medi social molt influenciat per la indústria tèxtil. No crec que la paraula sigui exclusiva de la meva saga familiar, vaja. Fins i tot una meva tieta-àvia sabia una mena d'embarbussament, un trabalenguas, que no recordo del tot i que feia: cotifony, fony, fony, cotifony, fony, fi...
És una veritable llàstima que es perdin segons quins mots, com aquell altre que sempre reivindico, com a model de creació i recreació lingüística popular d'alta volada: el sacatapus!!!
13 comentaris:
dona! això de sacatapus és una mica fort no? aquest de Barcelona no teniu arreclu;P
A mi m'encanta, Clídice, tothom ho deia, quan jo era petita, gairebé sembla un atavisme llatí, he, he. I no només a Barcelona, ep, que tenia parents a Girona i també sacatapusaven...
Ei Júlia, Bon Any!
El meu pare sempre deia "tirabuixó" i ens feia gràcia, ja veus, pobre, i això que ho deia perfecte.
records al "Xiru"
Ep, el teu pare era perfectament normatiu, Marta! De part teva, doncs.
CURRUTACO la sabia, ara cotifony no! Una paraula tambè en desus és Pinxo. Un article deliciós
Gràcies,Francesc, 'currutaco' era molt habitual, es troba fins i tot en textos de literatura popular sovint.
La lexicografia del XIX recull abundosament el currutaco (festejadors o aquells que es deixen portar massa per la moda) i en algun cas el fa sinònim de curro, fet que sembla avalar la proposta etimològica.
Molt divertit!
Sí, Puigmalet, molts currutacos, estic trobant, però del cotifony, res de res...
La veritat és que el currutaquisme és plenament vigent, encara que li donem d'altres noms.
Ara sí, que l'he feta bona, eh... pffff Quin desastre!!!
Per si de cas!
Aquests dies de vacances no he passat gens per casa teva! Estic enfeinada preparant-te el regal de Reis, així que... hihihi
Vinga, dues pistes ben fàcils que, si no, no em descobriràs! A més, estan relacionades amb aquest article teu. La primera: la meva feina, de la qual he parlat més d'un cop al meu bloc, té a veure amb la llengua catalana. La segona: jo també cuso!
"Sembla que això de 'curros' es deia als 'majos', als xicots presumits"
El meu pare era d'un poble de la Manxa on feien servir molt l'adjectiu "curro", però sempre en diminiutiu: "currete" i "curreta". La seva mare, tot i que feia molts anys que vivia a Barcelona, mantenia molt viu el parlar del poble. Per exemple, si em duien a veure l'àvia amb un vestit nou, potser em deia "¿dónde va la 'chicota', tan 'curreta'?". I una cosa bonica per a ella era sempre "curreta".
Però això de 'currutaco`no ho havia sentit mai, i tinc moooolts anys. Gràcies per fer-me aprendre una paraula encara que ja no es faci servir.
Nur, has relliscat, no ets l'única, en sé molts casos, he, he. Bé, ja he descobert el misteri, amiga invisible... Ets una artista de l'agulla, ep.
Doncs sí, Lectora, sembla que això de curreta, curro, també volia dir més o menys el mateix, presumit... Això de currutaco, com veuràs en d'altres comentaris, es troba recollit en molta literatura popular dels segles XIX i principi del XX, quan encara no erem 'normatius'. A mi em sonava horrible, de petita, em sonava a 'urraca', ara em fa molta gràcia, sembla que això de fer el fatxenda presumit sempre ha estat d'actualitat.
El Baró de Maldà sempre es fica amb els currutacos.
Publica un comentari a l'entrada