Cantants d'ahir: Billy Cafaro i Fred Buscaglione

Guarda che luna, guarda che mare,

da questa notte senza te dovrò restare

folle d'amore vorrei morire

mentre la luna di lassù mi sta a guardare.

Resta soltanto tutto il rimpianto

perché ho peccato nel desiderarti tanto

ora son solo a ricordare e vorrei poterti dire

guarda che luna, guarda che mare!

Ma guarda che luna, guarda che mare,

in questa notte senza te vorrei morire

perché son solo a ricordare e vorrei poterti dire

guarda che luna, guarda che mare!

Guarda che luna, guarda che mare! Che luna!

Com que porto un parell de dies fent posts més aviat intel·lectuals avui retornaré a la cultura popular i a la nostàlgia irredempta. Ja he comentat en alguna ocasió que sóc fan absoluta d'un programa que fan a RNE els diumenges, a l'hora de més audiència, ço és, les quatre de la matinada dels diumenges. La veritat és que la cosa ha empitjorat, fa algun temps el feien a les cinc... És clar que es pot recuperar per internet i fins i tot desar-se en mp3. El programa es diu Voces con swing i recupera músiques i cançons de fa més de cinquanta anys, moltes de les quals d'aquells discos de pedra d'aleshores. Fins i tot el tarannà educat del presentador sembla ben bé d'èpoques pretèrites.

Vaig conèixer el programa per una mena d'estranya casualitat, una nit de fa alguns anys, en què no podia dormir, preocupada per l'estat de salut de la meva mare. Com si del túnel del temps en sorgís un record estrany, vaig escoltar, de sobte, una cançó que taral·lejava el meu pare i, més endavant, una que cantava la meva mare, i així he anat retrobant moltes melodies que tenia abaltides a l'estoig de la memòria sentimental. Com que fa cinquanta anys jo ja existia, de vegades també en retrobo de la meva infantesa.

En un dels darrers programes vaig escoltar una versió de Guarda che luna cantada per Billy Cafaro, en castellà. Guarda che luna ha estat sempre una de les meves cançons preferides, en Josep Guardiola, cantant, en va fer, com acostumava, una versió en castellà una mica diferent de la de Cafaro, que no he pogut trobar. En italià la va cantar molta gent, però el primer va ser Fred Buscaglione, un gran cantant, que va jugar de forma irònica amb una imatge de mafiós folklòric, molt especial. Buscaglione va tenir molt d'èxit però va morir tràgicament, d'accident de cotxe, l'any 1960, amb només trenta-vuit anys, el tres de febrer, precisament, ara fa cinquanta anys. És un cantant de culte, encara molt recordat, que fins i tot a primers dels noranta va inspirar un musical italià sobre les seves cançons i la seva vida.


Billy Cafaro va ser un cantant argentí molt popular, un dels primers cantants de rock llatins, i va tenir un gran èxit, encara que efímer, durant els anys seixanta. Va venir a Espanya en algunes ocasions, tenia un aspecte molt característic. Jo el vaig veure de molt joveneta, en un festival al Palau dels Esports, cantant la inefable Marcianita, que tots els vellets i velletes recordareu. Cafaro va veure declinar la seva estrella aviat, va passar penalitats diverses, però després es va refer i sembla que ara es dedica a cantar encara tangos i boleros en espectacles una mica nostàlgics. La veritat és que aquelles marcianites que en l'any setanta havien de solucionar els problemes sentimentals dels nois formals no van arribar mai. Van arribar, això sí, les noies yeyé, despentinades, amb minifaldilla i mitges de coloraines. Després de Cafaro em vaig tornar catalanista i serratiana, com havia de ser, i de yeyé vaig evolucionar a una mica kumba. Avui sóc eclèctica.

Ignorada marcianita,

aseguran los hombres de ciencia

que en 10 años más tú y yo

estaremos tan cerquita

que podremos pasear por el cielo

y hablarnos de amor.

Yo que tanto te he soñado,

voy a ser el primer pasajero

que viaje hasta donde estás.

En la tierra no he logrado

que lo ya conquistado

se quede conmigo nomás.

Quiero una chica de Marte que sea sincera.

Que no se pinte, ni fume 

ni sepa siquiera lo que es rock and roll.

Marcianita, blanca o negra,

espigada, pequeña, gordita, delgada, 

serás mi amor.

La distancia nos acerca 

y en el año 70 felices seremos los dos.