Espriu: Records personals en l'aniversari de la seva mort

PERQUÈ L'ENTONIS AMB COMPASSIU AMOR

Que no sigui, però, la cançó de l'odi,

nascuda de la injusta i llarga humiliació.

Ara em despengen uns dits piadosos

de les forques senyorials de la paraula,

i cau a poc a poc la clara pluja

en aquesta terra nostra de pobres sembrats.

Oblido dolçament les ones i les hores,

i la por de morir m'esdevé una tranquil.la

mirada de caminant molt cansat a la porta

de l'hostal silenciós i càlid de la nit.

Enllà quedava la remor de les amples aigües,

em criden al repòs del profund desert,

el meu maligne nombre se salva en la unitat.

Vaig sentir fa anys un escriptor, per la ràdio, deia que arriba un moment a la vida en el qual de tot fa vint anys. Jo ja hi dec haver arribat, i no només en fa vint sinó vint-i-cinc o trenta i fins i tot molts més, de qualsevol esdeveniment lligat a la meva petita història . Vivim en un país estrany on es passa de la lloança a l'oblit en molt poc temps. Espriu, la seva poesia i la seva imatge estan avui lligades al meu imaginari com ho estan determinats actors i actrius del cinema d'abans. Més enllà de la literatura, i de forma no intencionada, Salvador Espriu va marcar una època i va pertànyer a aquesta estranya categoria de personatges que són coneguts per tothom, en un moment determinat.

No era un poeta popular, a l'estil de Sagarra, Verdaguer o Maragall, però fins i tot en els més modestos centres parroquials de barri s'endegaven muntatges sobre els seus poemes i les seves narracions. No va voler exercir de patriarca de les lletres catalanes, a l'estil de Riba, però se li reconeixia una gran autoritat en el tema. No era un poeta que s'entengués amb facilitat, com Martí i Pol, però se'l llegia amb afició i s'intentava entrellucar entre les seves paraules els missatges ocults. Se'l recitava i se'l cantava. No tenia una vida pública ni personal apassionada, era conco, avorrit en aparença, poc atractiu, però desvetllava curiositat i admiració incondicionals. La tafaneria intel·lectual no iniciada l'imaginava molt diferent, més enllà de la imatge oficial, i diferent ens el descrivien també persones que el coneixien de feia temps, com ara la Maria Aurèlia Capmany, una altra gran oblidada d'avui.

Molts grans poetes de la seva època van patir un paper una mica injust de secundaris, a causa del seu singular monopoli literari. Parlant d'Espriu va dir Calders la seva frase sobre el prestatget de la cultura catalana, on si n'hi ha un  no n'hi cap un altre. Les enveges existien però es dissimulaven, encara, perquè eren temps de necessàries unitats polítiques i culturals, ben aviat esberlades. De fet, va ser una època de grans escriptors i escriptores, qualsevol de tots ells podia haver brillat molt més i compartit mitologia amb Espriu, però no va ser així ni de bon tros. Se'l va proposar per al Nobel, fins i tot la cultura castellana moderna de l'època se li va apropar  i se'l va traduir força i bé al castellà, amb algunes edicions bilingües que es venien força, també a nivell hispànic eren temps de necessàries unitats i reconciliacions. No era un home d'esquerres, de fet, però se'l va fer bandera d'un cert esquerranisme. Després se'l va gairebé oblidar i es va dir que havia estat sobrevalorat. Avui es menysté el seu intent de reconciliació nacional poètica amb la resta de la pell de brau i es diu, una mica alegrement, que tot allò està superat. Distant i reservat no va voler admetre del tot el paper que se li atorgava i no es va voler retratar massa amb els polítics, fins i tot, ai, va defensar en una ocasió la co-oficialitat del castellà i el català, i va contemplar la guerra amb uns ulls poc partidistes, cosa que tampoc no agradava ni agrada tothom. És clar que també va refusar la creu d'Alfons X, el sabio, rei una mica bilingüe, per cert. De vegades feia la impressió de nedar i guardar la roba, cosa totalment imprescindible per surar amb èxit  al món complex de la cultura nostrada, en el qual tantes coses es barregen i superposen i on existeix un estrany premi d'honor que suposa que l'excel·lència literària ha d'anar unida a determinats valors patriòtics mitificats.

Sense la guerra, Espriu hagués estat un altre, ben segur, com tothom, com nosaltres mateixos, fills i néts de la tragèdia. Havia sentit explicar que la promesa poètica dels temps republicans era Ignaci Agustí, el de la Mariona Rebull, qui, després,  va esdevenir excessivament  franquista i  es va passar al castellà; Espriu havia de ser, sembla, el gran erudit en història i llengües clàssiques. Quan van passar per TV3 un d'aquells programes  sobre avis famosos, dedicat al poeta, es van poder veure magnífiques filmacions familiars, era de petit un nen de rostre alegre i entremaliat, fent ganyotes a la càmara amb posat de gambirot, en un ambient burgès i elegant, de jardins i mainaderes. Aquella  casa i aquell jardí, ens explicaven, van ser ocupats i malmesos, durant la guerra. Potser cal fer un gran esforç, avui, per entendre tot el que va representar la guerra i la postguerra i fins i tot els darrers temps de la república per a tota aquella generació. Encara em sembla sovint que d'Espriu ho sabem tot i no en sabem res. Em temo que hi ha i hi haurà Esprius per a tots els gustos i totes les interpretacions. Així, per exemple, els seus paral·lelismes amb el poble d'Israel, que en l'època, quan una part de jovent modern i amb possibles anava als kibutz de colònies, i que tanta gràcia feien, romanen una mica de baixa. I això que de la Història d'Esther se'n desprèn una lectura terrible, que Espriu explica amb la seva especial i erudita ironia i que ens hauria de fer pensar força: que quan algú té el poder acaba escabetxant, també, els altres.

A la  Normal, per afortunada casualitat, vam tenir durant un temps el professor Tuson, jove, que després escriuria molt sobre la nostra llengua i que aleshores encara ni tan sols no parlava català. Ens va confessar que, en aquell moment, dels autors catalans només coneixia Espriu. I no era l'únic. Espriu era conegut per tothom, fins i tot per molta gent que no l'havia llegit, el mateix que el seu mite de Sinera, i crec que és un dels autors dels quals s'han escrit més estudis interpretatius, amb més o menys fortuna. Segurament també hi deu haver un munt de treballs universitaris de l'època dedicats a ell, jo també en vaig fer un per a una de les meves inoblidables classes amb Ricard Salvat, llums en la foscor de la mediocritat fatxa i progre de les aules transicionals. Se'l festejava i se li feien encàrrecs, se'l portava a la televisió, quan es deixava, i es discutia abrandadament sobre si les seves narracions llargues eren, o no, novel·les. Semblava defugir els honors però de fet els acceptava, no era un home públic però el vèiem sovint entrevistat i retratat. 


Quan va morir hi va haver cues per passar per davant del seu taüt, al Palau de la Generalitat. També vaig anar-hi jo, per tafaneria i pel sentiment, evident, que amb aquella mort moria tota una època. O potser l'època ja era morta des de feia algun temps, si és que existeix això tan eteri que en diem èpoques. Mai més no he anat a un acte semblant, però aleshores era jove, encara, i sentia, encara, devoció pels mites. La popularitat del poeta, la promoció que se li va fer a tots nivells i com, tot plegat, va esdevenir realment un estrany fenòmen extraliterari encara em va pensar, avui. El més enigmàtic és que quan se'l va recuperar seriosament, com va fer Salvat, amb la reposició de la Ronda de mort a Sinera, l'any 2002,  va tornar a funcionar la màgia de les seves paraules, amb la mateixa lluminositat d'abans. No cal buscar massa explicacions a l'èxit, sovint capriciós i estantís. És una cosa que passa de vegades, com els cometes. De moment, una biografia completa i seriosa sobre Espriu encara està per fer, encara que alguna cosa s'ha arribat a publicar. Els amors incondicionals però efímers, els odis i les mesquineses són habituals a casa nostra, potser quan més petita és la casa, més grans són les seves misèries interiors, que sovint amaguem amb excuses fins i tot literàries. Sempre resulta molt més còmode i populista culpar els altres.

POST-AL-POST  Per tal d'acostar-se a un Espriu molt més polièdric del que mostren les seves darreres intervencions a la televisió, i també a l'humor tan especial de la seva prosa (deien que en privat es feia molts farts de riure, de més jove), a la mediateca de TVE es pot tornar a veure en Quim Federal i, a més, gaudir d'alguns actors magnífics d'aquella època.