Monges: sàvies, oblidades, odiades, desitjades, reprimides...

Cada dos mesos participo de forma activa en un grup de lectura que ha organitzat la Vocalia de Dones del Barri de Sant Antoni. La característica principal de les lectures és que són de llibres escrits per dones i, en general, catalanes. Malgrat el que pugui semblar, aquesta característica compta amb un ampli ventall de possibilitats. Encara més, els darrers llibres han estat de dones que viuen precisament al barri de Sant Antoni (Sílvia Romero, Maria Carme Roca, Maria Barbal) o a les seves rodalies (com jo mateixa, que visc al Poble-sec). 

Ahir vam comentar El monestir proscrit, de Maria Carme Roca, gran autora i excel·lent persona, de conversa brillant i intel·ligent qui, a més, ens va explicar molts detalls sobre l'elaboració de la novel·la i el context en el qual se situa la història. Roca és historiadora i filòloga i va fer un molt bon treball d'investigació a l'entorn d'aquest llibre i d'altres que ha escrit. He de dir que aquesta tertúlia i aquesta lectura m'han reconciliat amb la novel·la històrica, que tenia una mica entravessada per l'excés que se n'ha fet i la manca de cura que presenten molts llibres actuals d'aquest gènere. 

El tarannà de Maria Carme Roca es pot comprovar amb un detall que, precisament, fa alguns dies vaig comentar en un post. Em queixava jo de la manca de la secció agraïments que presenten molts llibres a casa nostra, en comparació amb el doll d'agraïments que sol acompanyar les publicacions anglosaxones, per exemple. Doncs precisament El monestir proscrit compta amb dues pàgines d'agraïments, a gent de tota mena i condició que va assessorar l'autora en la seva recerca o li va fer conèixer els paratges bellíssims i una mica inquietants que configuren el marc de l'acció.

No m'havia interessat de forma excessiva, fins ara, per la vida de les monges, la veritat. Però fa alguns anys, aconsellats el meu marit i per mossèn Josep Alanyà, un gran savi i estudiós, originari de Batea i que ha tingut cura de l'arxiu de Tortosa durant molts anys, per cert, vam visitar el monestir de Tulebras, on una monja extraordinària ens va explicar de forma erudita i amena la situació de les monges, la seva discriminació i les constants repressions a les quals se les havia sotmès al llarg de la història. 


L'anticlericalisme dels segles XIX i XX va estendre pels convents de monges una mena de pàtina de sospita, la curiositat popular imaginava rere aquells murs tota mena de coses estranyes i fins i tot la llegenda i la literatura, amb la figura del comte Arnau entrant a veure l'abadessa a través del forat de Sant Ou, van contribuir a augmentar una mena de mitologia molt particular i injusta a l'entorn de les senyores enclaustrades. En general, com totes les activitats femenines, les monges han desvetllat sentiments estranys, admiracions i condemnes, sospites i inquietuds, així com també fantasies sexuals masculines, és clar. No és estrany que Lerroux parlés de arremangar-les i la resta... En fi, ens ha tocat patir sempre, vaja.

La novel·la de Maria Carme Roca imagina una història a l'entorn d'un fet real, la supressió de la comunitat que al llarg del mandat de sis abadesses, la primera de les quals va ser l'emblemàtica Emma,  va establir-se a Sant Joan. La veritat sobre aquells fets potser no la sabrem mai, però avui entenem que al darrera de tot plegat hi havia també ambicions polítiques i intrigues diverses, una qüestió de poder, al capdavall, ja que el sexe sempre s'instrumentalitza quan cal a l'entorn de l'afany de poder.

Esbrinant temes per als Enigmes Històrics m'he trobat amb una d'aquestes dones poc conegudes i admirables d'aquella època excitant, del final del primer mil·lenni de l'era cristiana i els inicis del segon: Hroswitha de Gandersheim. La vaig descobrir, ho admeto, esbrinant aspectes de la vida i obra d'Abderraman III i de la seva cort cordovesa que aquesta gran senyora va lloar i sembla que va visitar i tot, en saber del magnífic contingut de la seva biblioteca. És clar que també va narrar el martiri del pobre Sant Pelai, un fet contemporani que potser li van explicar fins i tot testimonis reals. Hroswitha va ser una dona noble i cultivadíssima, una monja canonesa, cosa que vol dir que va fer vots de castedat i d'obediència però no pas de pobresa. 


El convent, en aquella època, per a una noia de casa bona, no era pas una mala cosa, evitava morir de part i sobrepart, o aguantar marits brètols, i es conservava una certa independència. No sempre es podia triar, és clar. I una altra cosa, evidentment, era la situació de la gent humil, però fins i tot en aquest cas treballar en un convent assegurava la subsistència, i per això sembla que les dades ens indiquen que frares i monges comptaven amb una mitjana de vida més alta que la de la resta dels seus contemporanis. Aconsello un passeig per la xarxa, fent cultura de google, per tal d'aprofundir en el tema.

Una monja molt i molt interessant, de segles posteriors, va ser la filla il·legítima de Joan d'Àustria, Ana, qui, malgrat estar embolicada en l'estrany cas del pastisser de Madrigal i no tenir cap mena d'afecció als hàbits va acabar per ser una de les dones més poderoses de l'època, abadessa de l'importantíssim monestir de les Huelgas Reales. 




Una altra monja per qui tinc debilitat és Sor Juana Inés de la Cruz, que va refusar molts pretendents interessants i que va escriure allò tan conegut dels hombres necios que acusáis/ a la mujer sin razón/ sin ver que sois ocasión/ de lo mismo que culpáis... Ingilberga, la darrera abadessa de Sant Joan, Ana de Austria i Juana Inés de la Cruz comparteixen una característica important, eren filles il·legítimes. En aquest cas, encara més, la sortida cap a un bon convent, amb coixí econòmic i una certa cultura, era una bona opció, considerant el context d'un passat que fins fa quatre dies, i encara, va ser molt dur. I per a les dones encara molt més. I per a les dones pobres, no cal ni parlar-ne.


També hi ha hagut monges pintoresques i fins i tot una mica rasputinesques. Una monja important va ser Maria Jesús de Ágreda, que vas influir força en Felip IV i que deien que tenia el do de la bilocació. O Sor Patrocino, la de les llagues, del temps d'Isabel II. Precisament avui, en un blog que m'agrada molt sobre Madrid, el seu autor, Miguel, parla d'aquesta monja de les llagues, un personatge controvertit i força proper, de l'època d'Isabel II, sobre el qual s'ha vessat molta tinta. O, sense anar massa lluny, la nostre Mare Ràfols, tan citada per tot arreu en els textos pietosos del temps dels avis.

Que les monges desvetllen encara un interès estrany i una mica ancestral ho ha palesat darrerament la passió amb què s'ha criticat o lloat a Teresa Forcades, per exemple. Durant la setmana tràgica la curiositat popular sobre el tema va contribuir a moltes profanacions morboses de tombes, sobre tot en monestirs femenins, a la recerca de tortures, rituals, infanticidis i d'altres coses estranyes lligades a tot un imaginari que determinada política populista es va complaure en magnificar i que la literatura barata i el teatre de patacada van difondre amb delectació. Hi ha també tota una mena de mitologia de la redempció, molt lligada a un determinat masclisme, que es complau en fabular a l'entorn d'alliberar monges del seu enclaustrament o redimir prostitutes dels seus vicis. En literatura i en cinema en trobaríem molts exemples, però el tema dóna per a un altre post, així que de moment, abandono el claustre i me'n vaig al refectori.