Stars, seen through midnight windows
Of earth-grained eyes
Are fullstops ending invisible sentences,
Aphorisms, quips, mottoes of the gods
Indicate what might have been made clear
Had words stayed plain before them.
(from 'Stars' in A Falling Out of Love, 1964)
Ha mort Alan Sillitoe, un autor mal conegut i poc llegit a casa nostra, encara que la majoria dels qui som una mica grandets recordem molt bé, crec, aquella solitud del corredor de fons i aquells dissabte al vespre i diumenge al matí, fruits d'una època decebedora per a les classes socials més desafavorides, com totes. L'èxit de les pel·lícules va fer que es publiquessin a casa nostra els llibres originals. Sillitoe formava part d'un grup d'escriptors molt del seu temps, els quals es va etiquetar com a joves irats, etiqueta que ells mateixos defugien. Les etiquetes sembla que són necessàries per a tot, classifiquen i ajuden a la vulgarització academicista de la literatura, l'art, la política o el que calgui.
La nostra postguerra va ser trista i grisa però fins i tot les postguerres europees, en entorns suposadament democràtics, van ser també molt descolorides. Aquells joves, irats o no, ens van mostrar una realitat que anava molt més enllà dels cants gloriosos amb els quals es va festejar el final de la segona guerra mundial. Anglaterra era molt més que la seva mitologia patriòtica, era també un bon feix de joves obrers fastiguejats i avorrits, sense massa horitzons, i uns quants barris fumats on la gent sobrevivia com podia.
El teatre, la novel·la i el cinema van reflectir aquella situació i Sillitoe va ser un dels millors en fer-ho. Fill d'obrers pobres, castigada la seva salut per la guerra, va aconseguir surar en el mar de les mediocritats vitals amb gran esforç. Aquells joves autors també es van fer grans i van canviar i alguns d'ells es van adaptar als sistemes. I els vam oblidar una mica. Sillitoe es considerava, expliquen, més poeta que no pas narrador. També va escriure llibres per a infants. Malauradament, se'ns fa difícil trobar traduccions d'obra seva en català, avui. Com que molt jovent sap anglès i es viatja tant, m'imagino que, pel que fa a les nostres noves generacions, no tindran massa feina en recuperar textos d'aquest autor, si volen saber-ne alguna cosa més. De fet, sempre hi haurà joves irats i es d'esperar que sàpiguen els d'avui, també, explicar-nos amb grapa les grises històries del present.
5 comentaris:
per variar no tinc ni idea de qui era aquest senyor.
Veig un canvi de look, blanc, net i polit.
No recordes tampoc les pelis? La del corredor de fons va ser molt famosa, la feia Tom Courtenay. I l'altra la van passar en 'art i assaig', la feia Albert Finney, que era molt jovenet.
Tota la colla d'amics,ens posaven drets, aplaudint, el final de "la solitud". He comprat el DVD, però encara no l'he tornat a veure. Fa una mica de cosa, la nostàlgia. Intentaré veure-la amb el meu fill, tasca que sempre dóna una projecció futura, però no sé si està en "la onda" generacional. Per cert, Courtenay és un actor immens, del qual fa anys que no en sé res.
No ho sé, Lola, a mi també m'agradaria tornar-la a veure, però em sembla que ha de ser una d'aquelles històries que connecten 'sempre' amb els joves. Courtenay, grandíssim actor, no s'ha deixat veure massa en cinema, sembla que fa molt de teatre i també col·labora en molt bones produccions de la BBC que,per desgràcia, no ens arriben. Allò és tele i el que fem per aquí... en fi.
Vaig descobrir la pel·li no fa gaire gràcies a un professor d'esports que me la va deixar, sabedor de la meva afició a córrer. Potser perquè és en b/n, però no ha tingut la sort de "Chariots of fire", per exemple.
Ara és el japonès Murakami qui ha tret fa poc un llibre sobre el córrer.
Publica un comentari a l'entrada