La història reinventada: cromos i postals

Pels quioscs es venen facsímils d'aquells antics llibres d'escola dels nostres temps. Ingenus i senzills, recuperables fins i tot en alguns aspectes, és evident que han quedat obsolets en temes  d'història, per exemple. La Història d'Espanya de l'enciclopèdia de la meva infantesa anava il·lustrada amb diferents dibuixos en blanc i negre que eren, en realitat, males còpies de quadres històrics. La pintura històrica va tenir una època gloriosa durant la segona meitat del segle XIX. Responia a la necessitat de bastir una imatge patriòtica unitària, en un moment crític que, com se sap, va precedir moments molt més crítics. Aquest tipus de pintura no és exclusiva del nostre país, temes com el de la Revolució Francesa i molts d'altres, lligats al romanticisme noucentista, i fins i tot anteriors, van poblar l'imaginari popular i van ser reproduïts de moltes maneres i en moltes ocasions. De fet, com moltes icones actuals, o com el mateix cinema o la televisió, el que fan és inventar i reinventar la història segons toca i convé.

El segle XIX, en general, tan proper i tan llunyà, té per a mi una gran atracció. Aquells quadres teatrals, gairebé cinematogràfics, de qualitat diversa, feien respecte. Més endavant es van anatematitzar de forma també injusta i es van oblidar molts noms de pintors realistes esforçats, grans treballadors, una llarga llista que sorprèn encara. Molts d'ells catalans, valencians... També algunes xocolates com la Tupinamba regalaven cromos amb reproduccions de temes històrics. En un món sense cinema, aquelles escenes van conformar un imaginari que, ens agradi o no, encara perdura. El cinema patriòtic de postguerra també va copiar escenes pictòriques d'èxit, com en els cas de Locura de Amor o Alba de América i molts altres.

Fa algunes setmanes vaig dedicar un enigma a aquest tema, el de la pintura històrica. En aquest tipus de pintura s'hi troben totes les tendències polítiques, per cert. A causa d'aquell enigma m'han fet arribar un llibre molt interessant, Imagen històrica de España (1850-1900), tesi doctoral del professor Carlos Reyero, qui compta també amb molts altres llibres interessants sobre l'art i la seva relació amb la història i la societat, durant els segles XIX i XX. És una llàstima que a Catalunya estigui tot plegat una mica oblidat, més enllà de la figura emblemàtica de Francesc Fontbona  i que gent jove no tingui, per ara (que jo sàpiga) massa interès en estudiar aquell art que tan agradava -o impressionava- els nostres avis i besavis. I no tan sols pel que fa a la pintura històrica, sinó al realisme en general. Els nostres avantpassats feien llargues cues per contemplar quadres que desvetllaven curiositat i un cert morbo i la pintura era la reina del panorama cultural d'aquells temps, encara que fos un panorama una mica senzillet, això sí.

Una meva vella tieta, cosina del meu avi, vivia en un pis petit i misteriós del carrer de Santa Margarida, una travessia del carrer de Sant Pau, a Barcelona, a prop de la Rambla. Era una escala fosca, amb una gran portalada, ella vivia molt amunt, i a mig tram d'escala hi havia un seient per descansar. Recordo una vella portera, que, coses de la vida, també es deia Margarida. Les petites porteries d'aquell temps, amb la senyora vigilant l'entrada mentre cosia o sargia i escoltava les novel·les de la ràdio, em resultaven casolanes i acollidores, jo desitjava ser portera i romandre en un petit indret semblant. Vídua i sense fills, la meva tia vivia sola, des que, feia molts anys, havien mort la seva mare i una tia. Feia de modista i amb més de vuitanta anys encara anava a cosir a cases bones. Era molt independent, estava boja per anar al cinema, tenia una passió culpable per Clark Gable, i només volia venir a dinar a casa nostra en festes assenyalades, cosa que feia sempre portant a la mà un paquetet de Can Massana que acostumava a ser un peix de crema. Però la vida no perdona ningú i un dia va tenir un atac de feridura i va haver de romandre quatre anys a casa nostra, fins que va morir.

El menjador de la meva tia em fascinava. Tenia una làmpara antiga, amb moltes llàgrimes, algunes ja desaparegudes i també un gran i enigmàtic mirall. I a canto i cantó d'aquella sala-menjador, a més d'altres estampes, els dos quadres que penjo al post, en realitat unes reproduccions en làmines barates: La campana d'Osca, de Casado del Alisal,  i la conversió de Sant Francesc de Borja, de Moreno Carbonero,  tots dos, ja ho veieu, súper alegres. Em sobtava que la meva tia visqués tranquil·lament, indiferent i feliç, amb aquells quadres que a mi em feien basarda, sobre tot de petita, tan a la vora. Imagino que els quadres van anar a parar a la brossa en buidar el pis, que era de lloguer. En tot cas, no els vam pas heretar, per sort. Recordo també un cap d'indi molt reeixit, obsequi de la botiga El Indio, del carrer del Carme, si no vaig errada. 

Al Poble-sec havia viscut un gran pintor realista, Simó Gómez, de vida molt curta i arrauxada, pel seu estudi va passar molta gent de l'època, com ara Verdaguer i d'altres. Per tal de poder endegar quadres d'ambient històric o religiós el germà de Simó, Enric, que era un gran gravador, cercava als encants vells parracs diversos per disfressar els models. Un altre gran pintor de l'època, aquest amb més quadres de temàtica històrica, va ser Benet Mercadé.  Gómez i Mercadé van merèixer biografies d'encàrrec realitzades per Feliu Elias, un personatge immens que va fer moltes coses i totes bé i avui és, també, molt poc conegut.

Espero que no somníeu amb el rei Ramir i la seva original campana ni en la mòmia de l'emperadriu Isabel que va fer que Francesc de Borja digués allò tan famós: no serviré a señor que se me pueda morir (sembla que ho va dir en castellà normatiu, malgrat ser valencià) i renunciés als plaers mundans per dedicar-se a temes més espirituals, com es sabut. Cal dir que també en l'època hi havia crítics que es fumien de segons quins quadres. Reyero també recull fragments de delicioses crítiques en vers, com ara aquesta, que fa referència a un quadre que reflectia un combat al mont Hirni, on els bascos van mostrar el seu valor davant dels romans:

De los vascos el valor/ por nadie es desconocido/ Y no obstante, no han sabido/ defenderse del pintor.