Maria Magdalena i la seva circumstància

La figura de Maria Magdalena, de qui, en realitat, sabem poca cosa, sempre ha desvetllat passions. Va ser una excusa iconogràfica adient per mostrar una noia bonica amb poca roba, cosa que pintors i escultors van aprofitar de moltes maneres. Respon a un mite ancestral, el de la redempció i l'arrepentiment. I a més, se li ha suposat un passat de disbauxa sexual, cosa que, parlant de forma grollera, té la gràcia retrospectiva que recull aquella dita: que me quiten lo bailao.

La seva figura també ha desvetllat literatura esotèrica. Se l'ha convertit en esposa o deixebla predilecta de Jesús, en dipositària privilegiada dels seus ensenyaments, fins i tot s'ha parlat de si podia ser la seva esposa o companya sentimental. El llegit llibre del codi Da Vinci embolica que fa fort, i reconverteix la figura, també ambígua de l'apòstol jove i verge en una imatge femenina, i descobreix, com si fos la sopa d'all, una mena de complot pervers i poderós en contra de la presència femenina a tot arreu. Sempre hi ha algú que et diu en algun moment sotto voce que la Magdalena i Jesús, etc. Com que les dades són poques i imprecises, es pot inventar i reinventar tot allò que convingui, com sol passar.

Ha estat una santa molt popular i celebrada, la gran penitent. Avui molt de jovent creu que plorar com una Magdalena ve de sucar un pastís al cafè amb llet i menjar-se'l quan regalima per tot arreu. Coses del nostre temps. També s'ha fet molta broma eròtica i condemnable a l'entorn de la qüestió. 

Fa anys, quan jo treballava a Sant Feliu de Llobregat, a una escola que duia el nom inefable de Modelo i que avui s'ha reconvertit en una catalana Falguera, castigant així la història i la tradició, un mestre molt divertit que sempre feia bromes tenia, com si fos una santa relíquia, un exemplar mal copiat i malmès del Jardín de Venus, una obra de l'escriptor Samaniego que circulava de forma clandestina per raons òbvies a l'època, car contenia uns poemes picarescos i pujats de to, irreverents i eròtics. Ens el llegia a l'hora del patí, quan no teniem vigilància. Amb la democràcia el llibret es va reeditar de forma convencional i avui es pot trobar també per la xarxa, amb la qual cosa ha perdut la gràcia del secret per a iniciats, el mateix que el cinema que vèiem a Perpinyà i que ara es pot veure per televisió gairebé en horari infantil. Avui el llibre pot pertànyer fins i tot al cànon de literatura castellana per a adolescents, imagino que motiva més a la lectura que no pas d'altres textos més refistolats.

Per tal que comproveu que el context sobri i tètric de les celebracions d'aquests dies no traumatitzaven tant com pot semblar, transcric un dels poemes, una divertida història sobre celebracions populars de Setmana Santa en la qual el personatge principal no està pas tan concentrat en el seu paper com caldria.

La fuerza del viento

En una humilde aldea el Jueves Santo

la pasión predicaban y, entre tanto,

los payos del lugar que la escuchaban

a lo vivo la acción representaban,

imitando los varios personajes

en la figura, el gesto y los ropajes.

Para el papel sagrado

de nuestro Redentor crucificado

eligieron un mozo bien fornido

que, en la cruz extendido

con una tuniquita en la cintura,

mostraba en lo restante su figura,

a los tiernos oyentes, en pelota,

para excitar su compasión devota.

La parte de María Magdalena

se le encargó a una moza ojimorena,

de cumplida estatura

y rolliza blancura,

a quien naturaleza en la pechera

puso una bien provista cartuchera.

Llegó el predicador a los momentos

en que hacía mención de los tormentos

que Cristo padeció cuando expiraba

y su muerte los orbes trastornaba.

Refirió, entusiasmado,

que con morir aniquiló el pecado

original, haciendo a la serpiente

tragarse a su despecho, aunque reviente,

la maldita manzana

que hizo a todos purgar sin tener gana.

Esto dijo de aquello que se cuenta,

y después su fervor aún más aumenta

contando los dolores

de la Madre feliz de pecadores,

del Discípulo amado,

y, en fin, del sentimiento desgarrado

de la fiel Magdalena,

la que, entre tanto, por la iglesia, llena

de inmenso pueblo, con mortal congoja

los brazos tiende y a la cruz se arroja.

Allí empezó sus galas a quitarse

y en cogollo no más vino a quedarse,

con túnica morada

por el pecho escotada

tanto que claramente descubría

la preciosa y nevada tetería.

Mientras esto pasaba,

el buen predicador siempre miraba

al Cristo, y observó que por delante

se le iba levantando a cada instante

la tuniquilla en pabellón viviente,

haciendo un borujón muy indecente.

Queriendo remediarlo

por si el pueblo llegaba a repararlo,

alzó la voz con brío

y dijo: Hermanos, el vigor impío

de los fieros hebreos se aumentaba

al paso que la tierra vacilaba

haciendo sentimiento,

y la fuerza del viento

era tal, que al Señor descomponía

lo que sus partes púdicas cubría.

Apenas oyó Cristo este expediente

cuando, resucitando de repente,

dijo al predicador muy enfadado:

- Padre, el juicio sin duda le ha faltado.

¿Qué viento corre aquí?, ¿qué berenjena?,

¿las tetas no está viendo a Magdalena?

Hágala que se tape,

si no quiere que el Cristo se destape

y eche al aire el gobierno

con que le enriqueció su Padre Eterno.


Félix Maria Samaniego

Félix Maria Samaniego va ser un il·lustrat de qui no sabem massa i del qual ens han restat les Faules que, amb les d'Iriarte, van poblar els nostres llibres de lectura autàrquics i que, de forma inexplicable, van rebre després molts pals dels experts en literatura infantil per la seva suposada moralina. Amb Iriarte, amic seu al principi, es va enfadar amb raó quan aquest, en publicar el seu recull de faules fa escriure que era el primer en tractar el gènere, quan Samaniego ho havia fet abans. Va tenir problemes amb la Inquisició i encara se'n va sortir prou bé gràcies als coneguts. També va tenir problemes amb el poder polític el qual satiritzava i va refusar un càrrec que li va oferir Floridablanca.

I ara, una mica de seriositat penitencial, en honor al comentari del Llibreter: