A la pel·lícula Two lovers (inspirada de forma llunyana en les Nits Blanques, de Dostoievsky) una de les noies explica al xicot que la seva pel·lícula preferida és The sound of music, o sigui, aquella que aquí vam batejar com Sonrisas y lágrimas. No negaré els valors coloristes i musicals d'aquesta versió de la història, però per a mi la família Trapp autèntica sempre ha estat la de la pel·lícula del mateix nom, alemanya, que protagonitzava Ruth Leuwerik, una actriu de gran categoria que va senyorejar durant molts anys el cinema alemany. Està viva, feliçment, i amb molt bon aspecte, com podeu comprovar per la fotografia. Fa uns mesos vaig fer una mica de google-investigació ja que, en parlar al blog d'història del personatge de la reina Lluïsa de Prússia em va venir, des del túnel del temps, una bafarada nostàlgica. Sabia que havia vist aquella història al cinema i, efectivament, gràcies a hemeroteques i webs especialitzades vaig poder comprovar que allò que recordava era cert.
Leuwerik va fer moltes pel·lícules amb grans papers, a més de ser la senyora Trapp i la reina de Prússia va ser Elisabeth d'Àustria a El rei boig, una versió de la història de Lluís de Baviera, anterior a la molt més coneguda de Visconti (on hi sortia també un jovenet Klaus Kinski). Va compartir cinema amb grans actors austríacs i alemanys, avui poc recordats a casa nostra però, m'imagino, veritables mites a casa seva: Dieter Borsche, O.W. Fischer, Heinz Rühmann... Alguns actors d'aquells verals van fer les amèriques i van esdevenir així més famosos, com els germans Schell, per exemple (Maria Schell va ser la protagonista viscontiana de Nits Blanques, amb un Mastroianni impressionant, com sempre). És una llàstima que tinguem tan poques ocasions de tornar a veure tot aquell cinema europeu dels cinquanta, seixanta i setanta.
Precisament avui acabo de veure per televisió un magnífic documental sobre Visconti (a BTV). I una ja vella pel·lícula molt de la seva època (espies, guerra freda, amors apassionats), La semilla del tamarindo, de 1974, amb un guapíssim Omar Sharif, fent d'exòtic, com sempre, però, en aquest cas, rus, i amb una Julie Andrews també jove i guapa, en aquest cas sense cançonetes. Oh, i acaba bé, que era com ens agradava que acabessin els amors difícils!!!
Per cert, de la peli alemanya sobre la família Trapp tenia jo àlbum de cromos, una col·lecció que no vaig acabar i que he perdut per aquests forats negres del passat, en alguna neteja familiar. I encara més, una altra estranya relació amb el present, a The sound of music el senyor Trapp era l'actor Cristopher Plummer, guapíssim, però que resultava una mica ridícul quan començava a refilar allò de Edelweiss, edelweiss, ja que representava un senyor aristocràtic d'allò més seriós...
I Plummer, una mica més vellet, és Tolstoi a una peli que s'estrenarà aviat, The last station, que explica la història dels darrers dies de l'escriptor i la seva fugida de casa. Tinc ganes de veure-la, però em fa una mica de por pensar en com deuen fer quedar la pobra dona de Tolstoi, Sofia, (Helen Mirren en la ficció), que deunidó el que va aguantar, a més de fer còpies a mà -i males llengües diuen que arranjaments i tot- de la voluminosa producció tolstoiana, parir sovint, pujar les seves nombroses criatures i fer bullir l'olla, vaja.
Com veieu, en aquella època, fins i tot a Àustria es cantava ja en anglès...
4 comentaris:
Júlia, aquest reguitzell de records encadenats, n'ha desvetllat d'altres de propis. Per exemple, que Maximilian Schell va protagonitzar la primera pel·lícula del director de "Two lovers". O que, quan vaig visitar l'illa de Molokai (segur que recordes la pel·lícula de Javier Escrivà), hi havia fotos que recordaven la visita de la família Trapp al famós llatzaret.
I que no sé com tractaran a la soferta esposa de Tolstoi, però que Helen Mirren, que és una tigressa, segur que ho fa molt bé.
Òndia, Allau, no sé si és l'edat, però em passa sovint que d'un record me'n surten cinquanta mil més, fa una temporada. Maximilian Schell encara feliçment en actiu, un gran actor. La seva germana va tenir molts alts i baixos i va morir fa uns anys. Tens raó, em sembla que era Little Odessa que, per cert, no he vist. Molokai, un clàssic del cole de monges i de les setmanes santes serioses, he, he. No sabia això dels Trapp i la seva visita.
Per això tinc por, perquè la Mirren és molt tigressa i segur que en Tolstuà semblarà una pobre víctima, vaja, no ho sé. Està basada en una novel·la força recent que no he llegit, tampoc, del senyor Jay Parini (ho he escrit bé?).
Això del Tolstuà ve d'un antic acudit escolar, de quan estudiàvem francès:
-Perdó, té llibres de Tolstuà?
-No, però en trobarà a la llibreria del carrer d'Aribó.
es veritat que hi havia una altra versió, ara la peli aquesta deu ser de les que ha vist més gent arreu, i fins i tot em sembla que ens va agradar al seu moment. verge de la vera creu!
Francesc, està molt bé, Sonrisas y lágrimas, sobre tot per anar-hi 'en família' i la música és bonica, a més la feien en pantalla súper gran.
L'alemanya era més sòbria. Però va tenir tant d'èxit que van fer-ne una continuació 'La família Trapp en América'. Per cert, el senyor Trapp era, a l'alemanya, Hans Holt.
Publica un comentari a l'entrada