L'OU COM BALLA, 2010

Avui és Corpus, encara que ja fa anys que aquestes festes de dijous solemnes passen una mica desapercebudes, traslladades de forma efectiva als caps de setmana. El Corpus era una festa grossa que jo, de petita, no entenia massa de què anava, doncs el fet és que tot això del cos de crist, el sant sagrament i la resta són misteris ben misteriosos i, si no formessin part de la nostra entranyable cultura propera, altament surrealistes. Corpus, per a mi, era l'escalforeta de l'estiu a prop i un alegre dijous. Aquests dijous, en èpoques de sis-cents i primeres vacances, de vegades els fèiem allargar una mica, en un llarg pont que ningú no ens regalava, sinó que ens descomptaven, al despatx, de les vacances d'estiu. 

Quan era petita anava a veure la processó, que encara era molt lluïda, i, és clar, l'ou com balla. Recordo una ocasió en què la gent xiuxiuejava 'l'alcalde, l'alcalde'. L'alcalde era el senyor Porcioles, que anava amb un ciri molt gros a la mà i recordo que em va sobtar veure en persona algú que només havia vist, fins aleshores, a les fotografies de la coberta de La Vanguardia. Les processons de Corpus se celebraven després per les parròquies del barri, en successius caps de setmana o festes diverses, i comportaven fileres de nenes de comunió, pendons, gegants, música a dojo, guàrdia urbana, altars fets pels veïns a les cantonades, ginesta i romani, flors de tota mena, alguna disfressa de sant o angelet i tot un bé de Déu de paperets i serpentines. Unes serpentines que, pel meu gust, eren molt millors en textura, color i tamany que no pas les actuals i que propiciaven tot un seguit d'espontais treballs manuals inventats, a més de grans ponts de coloraines entre els balcons.

Avui encara es fan processons però, vaja, no és el d'abans. En canvi l'ou ballador conserva el seu encant i fins i tot n'hi ha molts més que en d'altres temps, a Barcelona, escampats per jolius brolladors alguns dels quals, en aquella època de la sequera baltasarenca, avui sembla que oblidada malgrat l'apocalipsi que es preveia, ens van assecar de forma temporal. Ballen al damunt de tot un muntatge de floretes i cireres vermelles, són encisadors, màgis i eterns i es poden contemplar durant uns dies, fins que tot plegat, de forma inevitable, es comença a marcir. 

Recordo també un any dels meus disset o divuit anys en el qual estava fent un curset, amb altres joves de la meva parròquia, a Sant Felip Neri, destinats a fer de monitora de colònies. Avui, els esplais i les colònies ja estan professionalitzats, hi ha voluntaris però també molta gent que es dedica al tema de forma professionalitzada. Aquell curset era voluntari i si no el tenies fet també podies ser monitor o monitora, no feien falta tants títols per a tot. Les colònies de la parròquia les feien nens i nenes separats i, és clar, malauradament per a nosaltres, també monitors i monitores separats. El curset, per això, el feien mixt. Ho vam passar molt bé, ens van ensenyar moltes cançons d'aquelles d'aleshores, que encara es canten, com ara aquella que fa minun kuntali kaunisson... Em sembla que hi col·laborava Joan Baixes, més endavant titellaire famós. En sortir del curset vam anar a veure l'ou de la catedral, tot brillava i el món era ple d'esperances immenses i arrauxades, encara que també corria la brama que havia de venir la tercera guerra mundial ben aviat. 

Com que la guerra aquella s'anava endarrerint ja pensàvem, fins i tot, que estava a punt d'arribar la pau universal. No va venir la guerra, però van venir moltes guerres més i quan se n'aturava una en començava una altra. Hi ha guerres i fets violents que provoquen molt d'escàndol i moltes manifestacions i d'altres que se silencien i ignoren durant anys i panys, tot depèn de qui és el protagonista o l'antagonista i també del que se'n parla, perquè hi ha molts llocs dels quals mai no es parla. Per sort, fins ara, ens hem escapat d'una guerra en directe, com la que van viure els nostres pares i avis. És clar que, com diuen, no és el mateix la pau que l'absència de guerra però, a la meva edat, amb l'absència de guerra a tocar de casa em conformo i em sento una privilegiada, la veritat. El fet que, a més a més, i considerant la poca vigència i la complexitat ancestral del context doctrinari de la festa, i els intents matatradicions orquestrats pels laïcs ortodoxos, l'ou continuï amb la seva dansa espontània i una mica repetitiva, és tot un miracle de la natura i de la cultura.


L'ou és un gran símbol, segur que el senyor Pàmies té milers de refranys, frases fetes i dites sobre el tema, algunes de grolleres, masclistes i xarones, com ara té un parell d'ous, n'estic fins als ous... Es diuen coses com ara que quan als senyos se'ls omplen els ous se'ls buida el cervell, per exemple. També es pot amagar l'ou, saber o no qui és la mare dels ous, entendre que per fer una truita s'han de trencar els ous, i no s'han de confondre, mai, les figues amb els ous. Parlar d'ous, quan de jove aprens idiomes nous, comporta moltes rialles mal intencionades. I és que el fil que va dels símbols eucarístics i sagrats a la vulgaritat nostrada i popular és molt i molt prim, afortunadament per a la supervivència de l'espècie. Per cert, diuen que allò de l'ou i la gallina ja està resolt però jo, la veritat, no ho acabo d'entendre...