Dos grans escriptors, avui també, ai, una mica oblidats, Maria Aurèlia Capmany i Jaume Fuster, van escriure, com molts d'altres, sobre la narrativa de Pedrolo. Copio dues cites que em semblen significatives:
Amb pacient ofici de vell artesà Manuel de Pedrolo s'ha construït el seu llenguatge. No sense vacil·lacions i renúncies, naturalment. Avui podem dir que Manuel de Pedrolo està en possessió d'un llenguatge apte per a oferir aquella realitat que ell vol desvelar. És un llenguatge d'una aparent rudesa i simplicitat, un llenguatge d'una deliberadament falsa vulgaritat. A través del qual un món quotidià i gris es fa tètricament evident. I tot això gràcies a una extrema cura.
(Maria Aurèlia Capmany, Cita de narradors)Manuel de Pedrolo és un novel·lista amb ambició de globalitat. La seva obra reflecteix una preocupació totalitzadora, tant pel que fa a la temàtica, com pel que fa a l'estil. M'agrada més creure -i és una opinió personal, sense base científica- que Pedrolo escriu novel·les policíaques en un intent d'experimentar les possibilitats del gènere en un ara i aquí terriblement condicionant, que no pas per una actitud de servei per guanyar nous lectors per al català. De fet, però, l'any 1961, l'actitud dels benpensants de casa nostra era la del rebuig de la dita subliteratura i de l'exaltació de la literatura de qualitat. És lògic, doncs, que Pedrolo -com Tasis- justifiquessin les seves incursions en el terreny policíac com uns intents de servir la cultura catalana, guanyant nous lectors.
(Jaume Fuster)Les frases de Pedrolo i les seves referències a situacions polítiques i socials, així com les reflexions sobre la vida, en general, podrien formar part de grans antologies del pensament i van molt més enllà del tema nacional, que potser és el més evident. En els Dietaris publicats després de la seva mort es troba molt del seu pensament íntim i també moltes de les seves decepcions davant de l'evolució del país. Unes breus mostres per anar fent tast:
Pot ser que el grimpaire tingui talent, si bé no en necessita gaire. Més necessària li és la seva capacitat de "relació". Però res no li és tan indispensable com la falta de conviccions. Que el grimpaire triomfi, diu molt poc a favor de la nostra societat.
La Generalitat ha concedit una trentena més de creus de Sant Jordi. És interessant de veure que un dels distingits és en Camilo José Cela, del qual es diu que és un catalanòfil. Deu ser perquè es mostra tan refractari a parlar la nostra llengua a desgrat de viure a Mallorca des de fa tants anys. I deu ser a desgrat d'haver dit que la "idea" de Països Catalans li sembla imperialista...
Els vells no solen desmentir que l'experiència és útil; ben al contrari, solen afirmar-ho. No sóc pas d'aquesta opinió. A la meva manera de veure, l'experiència només ens serveix per a saber allò que no faríem si se'ns presentava una altra oportunitat de decidir; en canvi, no ens permet saber què faríem amb encert.
Un altre dels primers llibres que vaig llegir de Pedrolo i que em va agradar molt fou Un amor fora ciutat. Em sembla que va ser també el primer que vaig llegir en què es tractava obertament de l'homosexualitat. Escrit el 1959, publicat per primera vegada el 1970, va costar al seu autor un processament per escándalo público. Ahir, que se celebrava la desfilada del Dia de l'Orgull Gai hi vaig pensar, i també en el molt que, malgrat tots els entrebancs, hem avançat (a empentes i rodolons, això sí).
Manuel de Pedrolo. Avui es parla de mi. from Fundació Pedrolo on Vimeo.
16 comentaris:
M'agraden aquestes citacions que has posat.
Estic toalment d'acord amb les dues. Jo crec que si Pedrolo escrivia novel·les policiaques era per provar un gènere més de tots els que va provar.
Vaig a mirar el vídeo!
caram com xalo! moltes gràcies! per cert, que podríem afegir-hi la tasca d'augur, si més no per la cita dels "grimpaires" :(
Per això les he posat, Carme, com que ha sortit el tema del llenguatge de l'escriptor i les seves 'suposades' limitacions...
D'augur, res, els grimpaires són eterns i immortals, he, he. Moltes cites de Pedrolo semblen escrites fa cinc minuts.
Doncs, aviso... continuarà...
Una mica de tot:
Tu i jo sabem que que es recordi l'aniversari d'un escriptor en els blocs depèn del fet que el blocaire de torn tingui sobtadament la idea de fer-li un homenatge i la capacitat d'enganxar la gent. Que l'autor sigui millor o pitjor (objectivament o subjectivament parlant, cosa que sol ser difícil de destriar)és indiferent.
Qui va recordar Carner no fa gaire? I a mi -ja deixo de banda la seva poesia, que és el que el fa més conegut-, em sembla en molts casos un prosista excel·lent.
Parlar de Pedrolo només havent llegit el Mecanoscrit, ja em sembla bé, però considero que és una de les seves obres més mediocres, fins i tot -sobretot?- si es tracta de parlar de S-F: En aquest aspecte són molt més interessants els relats de Trajecte final. És curiós, fins arribar a ser incomprensible, com hi ha tanta gent que ha llegit el Mecanoscrit, obligatòriament, és clar, i li ha agradat i després no s'ha interessat per res més.
(Per raons extraliteràries, ho confesso, un dels meus llibres preferits és Cops de bec a Pasadena)
Per què és llegeix poc Pedrolo? Doncs perquè no s'edita, perquè no se'n parla. Potser, també, perquè molts dels seus llibres -teatre inclòs- tenen actualment més un valor històric que l'interès o la complicitat immediata que busquen la majoria de lectors. També és veritat que si no s'editen ni es llegeixen, el que dic té poc valor.
Qui apreciaria avui Totes les bèsties de càrrega, una de les seves novel·les més de culte en determinat moment en sectors importants de la intel·lectualitat del país?
Ja m'aturo. Se m'acut que ja que els blocaires som a vegades tan joganers, ens podríem proposar llegir una obra de Pedrolo i parlar-ne un dia determinat. Encara no s'ha fet mai això.
No coneixia Un amor fora ciutat, el buscaré, m'interessa molt.
Pere, ja tinc en compte el que dius, efectivament, és així, i darrerament potser hi ha hagut un excés 'commemoratiu'.
Sobre Pedrolo i el Mecanoscrit, això mateix que comentes ho remarco en algun dels textos anteriors.
No sé si és llegeix poc o molt, la veritat. De fet, es llegeixen molt altres autors? Crec que tot va a modes, i passa una mica com la borsa, aviat parlaré de Maria Aurèlia Capmany, avui ben poc llegida, per exemple.
El valor històric i documental també és important i, pel que fa al país, no ens podem permetre oblidar tan aviat.
Per cert, contra el que es comenta en d'altres blogs, he comprovat que, al menys a les biblioteques de la Diputació de Barcelona, es troben força llibres d'ell.
Més enllà de l'escriptor, em sobta que una figura com ell, ideològicament parlant i tal com van les coses, no sigui més 'de culte'.
Jo mateixa no sé pas quin llibre recomanaria, ara, hauria de fer un bon repàs, els temps han canviat i jo també, però crec que en podríem trobar cinc o sis de ben bons.
Molts dels que es publiquen avui amb molt de 'bombo' són força més mediocres que els 'normalets' de Pedrolo, la veritat.
Tens raó, Pere, es podria muntar això del 'grup de lectura virtual' sobre algun llibre.
Deric, sé que em va agradar, no sé com haurà aguantat el pas del temps, però m'imagino que prou bé.
Júlia,
Segueixo el teu excel·lent treball sobre Pedrolo i avui recordo Un amor fora ciutat en el que hi vaigh pensar, jo també, l'altra dia. Va ser un llibre molt valent que explicava l'amor entre dos homes en una societat tan reprimida com la nostra. La seva novel·la policíaca és també acceptable. Joc brut va ser una bona mostra.
No serà mai un dels meus escriptors i no he canviat d'opinió tot i escoltant i respectant les vostres però cal tenir-lo en compte i que la gent jove el descobreixi.
Gràcies, Glòria, de fet la memòria és enganyosa i jo mateixa precisaria d'una relectura actual dels seus llibres per poder-los valorar, només insisteixo en el tema pel fet que som un país que no es pot permetre tants oblits, França té escriptors molt valorats que són pitjos que Pedrolo, per exemple. Nosaltres també canvíem i el temps ens fa fer valoracions diverses, aquelles poques obres -més que no pas autors- que sobreviuen en bon estat de salut són, o haurien de ser, els clàssics. A més, sobre gustos no hi ha res definitiu, avui a Rodoreda la tenim per una 'clàssica catalana' per motius diversos, jo diria que també extraliteraris, però fa anys hi havia molta gent que no pensaven pas així. No hi ha res que pugui ser 'indiscutible', el pes de la crítica vigent també ens afecta.
Semblaria que a la literatura catalana li falta màrqueting? Que consti que és una cosa que odio però hi ha material per pensar-hi...
Marta, jo crec que no tan sols és qüestió de màrketing, en general la literatura actualment compta amb una producció immensa que el públic no som capaços d'empassar, més del noranta per cent del que arriba a les llibreries als dos anys torna a ser pasta de paper, això passa en els mercats grans, en un com el nostre, petit, i amb un consum limitat, això encara es fa més evident.
A més, també hi ha el problema de les capelletes i les enveges en el sector, Pere Calders que va patir el tema explicava amb ironia que en aquest prestatget petit de la literatura catalana quan n'hi ha un no n'hi pot haver un altre.
El món mediàtic literari es mou per modes i novetats i, a més, en literatura passa una mica com en borsa, hi ha valors que pugen i valors que baixen i de vegades cal 'redescobrir'.
No crec que passi tan sols en literatura, els grans pintors realistes catalans són encara uns grans oblidats i menystinguts, per exemple.
Rusiñol per exemple, també va patir el menyspreu de la posteritat, deien que havia fet 'massa coses diferents'. Som així...
Està molt bé relativitzar i treure-li importància però tinc la impressió que la llengua catalana té una literatura que per tots aquests motius que has anat dient al final sembla que queda com una cosa folklòrica i petita, i en canvi per ser una literatura escrita en una llengua sense estat, poca broma. Suposo que això es pot valorar per les traduccions (autors catalans traduÏts i obres traduÏdes al català respectivament) que s'han fet i per la participació en els grans corrents. Sigui com sigui, no en sé gaire, però el poc que sé m'ha arribat massa sovint d'una forma poc atractiva i a això em referia. Vaja, que penso que hi ha poca 'vida' entre els docents de literatura catalana que m'he trobat i això ja seria un altre tema però per tornar al tema del màrqueting, estic seguríssima que tenim una literatura que jo penso (i potser m'equivoco) que no sabem explicar prou bé i d'una manera atractiva, i ara des dels blogs hi ha diversos exemples de 'generació espontània' que sí que estan aconseguint això que jo voldria que passés a les aules.
Marta, estic d'acord amb tu, però els anys m'han fet veure que no ens podem refiar del professorat, condicionat sempre per la seva època i les seves dèries generacionals. Redescobrir també està bé.
Tenim una gran literatura i bones traduccions però també grans buits i mancances, no hi ha una política cultural constant i seriosa, de vegades s'ha intentat però són esforços que no duren.
Grandeses i misèries de ser un país petit, vaja. I una mica esquizofrència.
Pensa que en el meu temps no sabíem RES DE RES de la cultura catalana i ens vam espavilar.
Publica un comentari a l'entrada