Pedrolo Polièdric Prolífic Persistent Polifacètic Patriota, àdhuc Perfeccionista i tot (6)

Pedrolo al seu despatx (fotografia manllevada de la web de l'AELC)

Els textos reproduïts en aquesta entrada, llevat dels que fan referència a anècdotes i opinions personals, així com les referències bibliogràfiques, el vídeo i les informacions, procedeixen de la web de la Fundació Pedrolo, on podeu trobar moltes més sorpreses pedrolianes.

En el moment de penjar la fotografia que acompanya aquesta nova entrada sobre Manuel de Pedrolo he recordat que un company de feina, lingüista intel·ligent i expert qui, per aquestes injustícies de la vida o del país nostrat, no va passar mai més enllà de donar classes a la secundària obligatòria, m'explicava fa molts anys com, quan estudiava a l'Autònoma heroica i elitista dels inicis, havia anat amb un grup a casa de l'escriptor. Em va descriure un pis entapissat de llibres per tot arreu, on l'espai s'aprofitava de forma intensiva i extensiva a base de l'acumulació intel·lectual. Avui hem canviat i els llibres gairebé fan nosa, en aquella època m'imaginava el pis de l'escriptor com una mena de paradís de la lletra escrita,  quan el meu col·lega el descrivia.

Aprofundir en l'obra de Pedrolo vol dir ensopegar-se amb l'excés i l'excés espanta i fa respecte perquè ens demana un esforç intens. Va ser bon poeta, mestre en Gai Saber, un contista expert, divers i brillant, que admetia fins i tot haver escrit contes per tal de guanyar el premi Víctor Català i haver-se desmotivat en aquest gènere un cop el va haver guanyat. Els interessats en fer un tast en la seva literatura poden trobar amb facilitat el volum Vint-i-vuit contes, editat l'any passat, a cura de Jordi Coca. I aquí un interessant estudi sobre el conjunt de la seva narrativa breu fins a mitjans dels anys 50.

Els paisatges i itineraris pedrolians encara no estan estudiats a fons. Va recórrer a la fantasia en moltes ocasions, però també va descriure la seva terra i els seus voltants, una Tàrrega rural i avui dinàmica i emprenedora, viva, amb un festival de teatre sorollós del qual, fins i tot, en els darrers anys, l'escriptor en fugia, potser també, però, per poder ser a Barcelona durant la celebració de l'Onze de Setembre.

Vam baixar, pel camí del Talladell, cap al Dondara i, per l'altra banda del poble encara adormit per la migdiada, vam anar seguint, amunt, el curs del corrent gairebé sense aigua. Tot just un rajolí invisible i silenciós s'esmunyia sota un creixença de canya xiscla que, amb els seus plomalls, interrompia la verdor de l'agram i de les mates de jonc escampades d'una riba a l'altra."(No hi fa res si el comte-duc no va caure del cavall a Tàrrega, 1990, p. 187)

I de tant en tant una monja o una col·legiala creuava el badall d'una finestra, al primer pis, on mai no he sabut si també hi havia aules o únicament dormitoris. I jo plantat a la cantonada del carrer de Sant Roc, com deia la placa (...) Era a Tàrrega, un dia la segona quinzena d'octubre, quan ja havia començat el curs i vaig fer el viatge des de Barcelona. En arribar a la vila, no tenia cap més dada, però de monges amb internes, van assabentar-me els veïns, allí només hi havia les de Sant Josep, davant mateix del pati dels escolapis. El d'elles era a la banda del darrera, on vaig sentir xiscles enjogassats, corregudes i rialles a l'hora de l'esbarjo. Una d'aquelles veus podia haver estat la seva."(Apòcrif u: Oriol, 1982, p 315)

Barcelona és molt present en els llibres narratius de Pedrolo i en alguns poemes que mostren el coneixement emotiu i intel·lectual de l'escriptor sobre la ciutat que tantes vegades va trepitjar i recórrer.

Plaça de Catalunya, entre setmana


Si fos dijous, això seria ple de criades
Però no és dijous: no hi ha noies ni soldats.
Hi ha vells i l'home de les veces, entre coloms.
Han tancat l'aigua de les fonts i tot crema.
Algú, però, encara no en té prou:
una dona, a ple sol, dorm amb les cames enganxades.
Sota les soles, xiscla la grava
amb un grinyol vulgar que s'avé amb la plaça.
Encara que un lector, a l'ombra, fullegi el Time.
M'admiren aquest estrangers que prenen fotografies;
a l'hivern es deuen avorrir molt.
Això és l'únic que ho explica. Ho explica tot.
Els bancs són tancats com una capsa precintada
i, dins, deuen comptar els diners
amb parsimònies de camperol analfabet.
A la telefònica hi hauria d'haver una noia bonica,
però no la hi he vist mai;
potser l'han castigada en un despatx interior.
Ara esperaré tranquil·lament el canvi de llums
i la plaça restarà deserta. No sé quan hi tornaré.
Potser un dia que hi hagi soldats i criades, infants.




Diagonal a les set de la tarda


Malgrat els pals, els arbres són familiars
i els transeünts, sempre els mateixos,
sembla,
ens ignoren sense curiositat.
He disparat un dard entre el brancam
i el cel l'ha devorat.
Ara, en deixar el tram, camino lentament
per no perdre'm res d'aquesta tarda.
Res no me'n voldria perdre,
perquè és una tarda anònima.
Les flors que voregen l'asfalt
tenen noms que avui no sé;
les veig cada dia i a tota hora,
i només avui, em son secretes.
Potser perquè penso en la tarda
amb un esperit absent
tot i que sóc aquí, i sóc jo,
tot i que ara com mai em barrejo
amb la multitud que espera el tram,
amb els lents vianants que devoren
una mica de temps per no morir tan aviat.
És una hora capvespral i el sol, a ras de terra,
obre un marge als meus somnis
que obliden uniformes i armes,
la llengua del mestre i els mapes
matxucats per uns peus femenins
sota les cames que, davant meu,
prometen l'eternitat del món.
L'hora foscant m'expulsarà
d'una ciutat compartida,
de les mirades dels esclaus
i de la remor de coloms,
però ara em passejo a poc a poc pels aparadors
i, Diagonal amunt, prop d'Aribau,
em giro a mirar una altra tarda,
el soldat camallarg i ferit que també baixa d'un tram
i va trobar-se en terra de ningú.
Què se'n deu haver fet, em pregunto, i torno a caminar
entre gent, entre arbres, cap al Turó Park.





Poesia Visual from Fundació Pedrolo on Vimeo.

Pedrolo té també interessants treballs de poesia visual, alguns dels quals podeu veure en aquest vídeo i que mostren la seva curiositat i afany d'innovació i experimentació.

Podria escriure moltes més entrades, apunts, posts, articles, comentaris, valoracions, lloances i el que fos sobre Manuel de Pedrolo, un pou intel·lectual sense fons. Per motius diversos, alguns dels quals explicaré demà o demà passat, limitaré aquesta sèrie a 7, un número important per moltes raons en el context de l'imaginari pedrolià, i en la devoció dels seus seguidors i seguidores. Em quedaran moltes coses al tinter virtual i segur que en alguna altra ocasió tornaré a parlar de l'escriptor i de la seva obra immensa i, encara, poc coneguda. De tots els seus aspectes jo destaco el de novel·lista, que era allò que ell es considerava per sobre de tot. 20.000 pàgines ho avalen i en aquestes hi trobareu -hi trobarem- textos i temes per a tots els nostres subjectius i  variables gustos, ben segur.