Márius Torres em semblava fa anys molt gran en les seves fotografies, prim i llunyà, eteri. Avui té l'edat dels meus fills, però ell ja no tenia mare, aleshores. S'ha comentat que és un gran desconegut però jo no estic massa d'acord amb això, hi ha poetes molt menys coneguts. La seva vida malauradament breu, fa que la seva producció sigui també tancada i limitada, accessible en la totalitat. Durant un temps vaig sentir una certa prevenció i menyspreu pels intel·lectuals d'aquells anys, universitaris privilegiats, fills de famílies benestants i que, malgrat patissin la guerra i l'exili, van comptar amb molts recursos per sortir-se'n millor que d'altres. De vegades no es pot defugir un cert ressentiment enfront de les injustícies inevitables de la vida i del món i es cau també en la injustícia.
Màrius Torres és un cas singular. L'ambient del Puig d'Olena m'ha semblat sempre que devia ser el d'una mena de petit Berhof, el sanatori de Mann, on es reflecteix de forma estranya el món exterior mentre es parla, es filosofa, s'escolta música i s'escriu. Em va costar una mica d'entrar en la seva poesia, l'he coneguda tard, malament i de forma desordenada i fragmentada. Espero que el centenari sigui alguna cosa més que un recull d'homenatges puntuals.
La tuberculosi va ser durant molts anys un risc i un perill que, a poc a poc, va anar fent minvar les seves tristes conseqüències entre els joves. No perdonava ningú, encara que feia estralls entre els més pobres i al seu entorn es va generar una mitologia complexa i intel·lectualitzada. No sabem què hagués fet, pensat, escrit o decidit Màrius Torres, de sobreviure durant unes quantes dècades més. En tot cas ens ha quedat la seva imatge prematurament adulta, espiritual i distant, fixada en una època que cada dia ens queda més lluny, cosa que ens pot empènyer a mitificar-la. I la seva poesia, espero que la reinvindicació de poetes com ell contribueixi a fer minvar l'angoixa que senten molts poetes moderns davant de la rima i el ritme.
Potser, com en el compte de Carroll, hauríem de celebrar, amb constància, els no-aniversaris de tants oblidats.
MOLT LLUNY D’AQUÍ
Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta,
on els anys d’alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.
L’Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d’un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d’hivern.
Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.
Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s’obren al capaltard;
en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.
Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.
12 juny 1939
Màrius TORRES, Poesies, Ed. Ariel, Sant Joan Despí, 1981
15 comentaris:
Exacte! Hauríem de començar a superar això dels aniversaris i passar a recordar constantment els nostres referents literaris. És clar que per fer això l'escola hauria de funcionar com cal.
És curios com la imatge que reprodueixes de Màrius Torres l'ha seguit sempre i com les morts prematures ens criden l'atenció i ens donen una certa morbositat.
I com molt bé dius, la seva poesia degut a la seva curta vida és assumible amb tota la seva complexitat malgrat que hi ha discussions sobre les obres que considerava acabades o no. La darrera antologia de Margarida Prats torna a replantejar la seva obra publicable o no... aquests filòlegs!
La història de Màrius Torres potser sí, que és coneguda, però la seva poesia no tant.
Tot i la seva transparència, la visió del món que exposa és molt espiritual i això ja no és tan popular, em sembla.
També hi estic d'acord, està bé fer aquests homenatges pels aniversaris però també convindria "celebrar" els no-aniversaris de tants oblidats.
M'imagino que passa amb tots els autors de cert prestigi. Un cop llegida tota l'obra publicada, la gent en vol més i remena papers i el que troben, sense tenir en compte que, potser, els papers que mai es van publicar és perquè els va descartar el mateix autor.
Hi ha molta feina a recordar autors de molt diversos àmbits de la nostra cultura i societat. Però tampoc podem convertir els nostres blogs en elegies constants.
I per què uns sí i altres no? De vegades pot venir motivat per una absoluta casualitat, com que algú es fixa amb una data rodona mentre llegeix qualsevol cosa.
David, l'escola fa el que pot, són els mitjans de comunicació 'nostres' els qui no fan els deures, sempre s'ho carrega l'escola que fa el que pot i més tot sovint.
Parlo de primària, ignoro com va a secundària i la universitat, però segur que gent com el Pere de Saragatona fan també tot el que poden i molt més.
Galderich, els filòlegs, els crítics, els experts, els estudiosos, de vegades fan perdre la màgia de la poesia, potser val més acostar-s'hi 'desnudos de equipaje'.
Tens raó, Teresa, penso que part d'aquesta espiritualitat, en els nostres temps, passa força desapercebuda, de tota manera m'adono que té els seus seguidors.
Per sort la bona literatura i encara més la poesia tenen moltes 'interpretacions possibles' i depenen del nostre moment subjectiu i temporal, també.
McAbeu, no és fàcil, però crec que caldria establir uns canals mínims de coneixement, encara que no sé pas com ni de quina manera.
Doncs sí, Víctor, darrerament em fa una mica d'angúnia aquestes celebracions bloguístiques lligades a morts, centenaris i naixements.
Potser és inevitable, què hi farem. Personalment aniré parlant d'algun autor o autora de tant en tant sense tenir en compte dates assenyalades, ja ho faig al blog de poetes catalanes.
Tens raó, la casualitat compta, i molt. I els 'descobriments imprevistos'.
Nena, ja no veig res, els ulls em fan pampallugues, fa més d'una hora que llegeixo homenatges! Jo també l'he fet, és clar!
Hem coincidit en la tria del poema, serà perquè és preciós.
Salut.
Zel, ara aniré a 'passejar', he, he.
Doncs sí, Calpurni, les ciutats mítiques poètiques sempre tenen un atractiu per a mi.
N'he fet una traducció al castellà -ho he intentat- en un altre blog.
Publica un comentari a l'entrada