Annie Girardot, la seva memòria i la nostra

Sempre he recordat una pel·lícula que em va impressionar de molt joveneta i que no he tornat a veure, L'homme aux clés d'or del director Léo Joannon. Estava confosa i creia que era americana però és una pel·lícula francesa, de 1956, protagonitzada pel gran actor, director i moltes coses més que va ser Pierre Fresnay. Finalment l'he trobat, encara que sense subtítols i me l'he pogut baixar i tot a l'estil del present emulador. M'estimaria més veure-la al cinema, és clar, però això avui és molt difícil amb pel·lícules com aquesta, de finals dels cinquanta.

La noia de la pel·lícula, de moral dubtosa o més aviat amoral, era una encisadora i jove Annie Girardot, una altra de les meves dèries cinèfiles. Girardot i Moreau van ser grans senyores del cinema francés i també, com Signoret, va fer alguns papers de prostitutes reciclades i dones lliures en tots els sentits. Girardot no té una llista professional tan llarga com Moreau, n'ignoro els motius. Es va casar amb Renato Salvatori, que la matava de mala manera en aquella història tràgica i excel·lent de Rocco i els seus germans on era l'antagonista de Delon, amb qui es van fer amics, i que el va ajudar quan va anar de baixa. Amb Girardot van tenir una filla, també actriu, i es van separar, però van continuar sent amics, també. Visconti no va tornar a tocar el tema obrer i es va decantar per fer-nos magnífics retrats de la burgesia i l'aristocràcia. Aquells actors i directors i aquelles històries es troben a faltar avui, la veritat. 

Girardot ha estat víctima de l'alzheimer, en l'actualitat, diuen, no sap qui és. La vida mata, a poc a poc o de pressa, potser, al capdavall, perdre la memòria sigui un consol, qui ho pot saber? La memòria de tots nosaltres també es perdrà, en el món del futur. No sé perquè, entre tantes pel·lícules que he oblidat, he recordat sempre aquest professor seriós i intel·ligent, cruel objectiu d'una venjança absurda i protagonista, ell mateix, d'una venjança posterior que repugna a la seva altura moral fins al punt d'admetre que té culpa en els esdeveniments finals de la història. Girardot, Moreau, fins i tot Brigitte Bardot, han tingut el coratge i la grandesa d'envellir de forma natural, allunyades dels estiraments absurds als quals s'han sotmès d'altres actrius i alguns senyors i que mostren màscares inquietants com la de Raquel Welch, per exemple. Però dec ser minoria ja que davant d'aquests bacallans secs arranjats i sense expressió sempre hi ha qui em comenta: què bé es conserva, aquesta! I no entro en el tema de les boquetes sensuals i inflades, estil Jolie, tot són gustos.

L'Homme aux clefs d'or de Léo JOANNON [1956]

Per cert, no entenc aquest costum actual de passar tots els títols de crèdit al final de la pel·lícula, trobo que feia emoció allò de llegir-los al principi, la veritat, amb l'expectació del moment i el misteri del que veuríem després. Només els posaven al final en ocasions especials, com el de 'La volta al món en vuitanta dies', ja que en aquest cas tenien la seva gràcia. Passar llistes de persones quan tothom vol anar al lavabo o a sopar em sembla que té poc sentit, la veritat. A més, és que ja ha quedat com a normalitzat, i no hi ha excepcions, gairebé. La majoria de gent, amb educació, espera una estoneta o fins al final, això sí, però, vaja, tot són modes.




Postalpost i curiositats: Acabo de descobrir que Gil Vidal, el dolent de la pel·lícula, va gravar un disc en català i tot en temps pretèrits, gràcies al blog magnífic del Toni.