14.9.10

De guerres i soldats





Ja fa temps que sento un cert cansament de tant sentir parlar de la guerra civil, sovint de forma absolutament absurda i mitificada. De petita la veia molt més llunyana que no pas ara, malgrat que devia ser encara absolutament viva en la memòria dels grans que n'havien estat protagonistes i víctimes. Era com un conte que els adults explicaven, ple d'aventures de tota mena, la mort i la violència formen part de les rondalles, quan ets un infant. Amb els any l'he anat reconsiderant en tot el seu tràgic dramatisme i com en el cas de tantes altres tragèdies col·lectives em meravella l'instint humà de supervivència i de reprendre la il·lusió i fins i tot de jugar una i altra vegada amb la fràgil pau.

Però és impossible no pensar-hi si es passa per la Terra Alta i es parla amb la gent i es va una mica més enllà de la mena de parc temàtic en què, amb tota la bona fe, es poden convertir aquests itineraris i museus dedicats a la Batalla de l'Ebre. Com va dir un professor fa uns dies a Batea, en presentar un llibre que ja vaig comentar, tant de bo, com amb la guerra de Troia de Giradoux, haguéssim pogut dir: n'aura pas lieu. M'angoixa pensar en tots aquells nois tan joves, obligats a anar a la guerra, una guerra que ja estava perduda i que els qui manaven sabien que ho estava.

En general, el millor de tot el recull de materials sobre el tema, avui a l'abast, són els testimonis de gent gran, filmats, gent normaleta, sense ideologia política, que ens asseguren que a tots els bàndols hi ha gent bona i dolenta, nois que es van veure obligats a anar on no volien, érem uns manats, de 'polítics' n'hi havia molt pocs, afirma un responsable de les trobades dels combatents supervivents de la quinta del biberó que avui es reuneix sense agror ni cap mena de ressentiment amb els antics combatents del Terç de la Mare de Déu de Montserrat. Per exemple. Però aquests testimonis són poc brillants i agrada més passejar els antics líders vençuts i sovint ressentits que ens expliquen com van lluitar per la causa, el feixisme, el capitalisme, la burgesia. De vegades he assistit a discussions enceses, encara, entre comunistes convençuts i anarquistes poc crítics, tots ells ja molt vells, però encara amb les mateixes idees i amb la mateixa dificultat per entrar en matisacions i autocrítiques.

Als testimonis filmats s'hi afegeixen els testimonis vius dels pobles, gent gran encara poc escoltada, que va patir unes barbaritats inicials promogudes pels anarquistes de Caspe, amb el després lloat senyor Ortiz al davant, que van propiciar, escampar i fomentar allò que s'ha titllat de franquisme sociològic. De vegades intento comprendre l'afany de destrucció i violència d'aquell temps, una època en la qual el militarisme i el coratge lluitador eren uns valors ben considerats.

Afortunadament hem pogut conèixer uns anys en la qual els valors de la guerra i la lluita armada han anat de baixa però, malgrat tot, encara hi ha qui no se'n pot estar. Les manifestacions suposadament pacífiques per causes justes acaben de vegades  en aldarulls provocats, amb crits sanguinaris, crema d'objectes i retrats i atacs indiscriminats i provocadors, amb insults. Acabo de llegir l'article de Pàmies sobre l'onze de setembre, no entraré a comentar de nou el fet de tenir la gent controlada, però aquests insults a Puyol, per exemple, a què treuen nas?

Es diu que coneixent la història no la repetirem. Això és una fal·làcia perquè la història no la coneixem mai, sabem els seus fets passats pel garbell de qui ens els explica i molts dels qui en van ser víctimes no ho poden explicar. A més, sempre ens quedem amb allò que més ens agrada. Les lectures mítiques i heroïques són molt del nostre gust i també els líders arrauxats, autodestructius, valents, individualistes, marginats, solitaris resulten atractius. Un esplai de L'Hospitalet porta el nom de Quico Sabater, ara fan una pel·lícula sobre Cracremada, l'anarquisme sempre té ganxo com a ideologia però, malauradament, comporta molts riscos a l'hora de la veritat. No volem polícia ni militars però quan van mal dades no ens queda més remei que demanar-los l'assessorament. Recordo que fa anys es deia i escrivia que el problema del País Basc era la manca d'una polícia pròpia, la polícia pròpia no va arreglar el problema. Encara ens falta molt per plantejar seriosament protestes realment silencioses, pacífiquesa, a l'estil de Gandhi, cridar sembla inevitable, per això sovint em fa angúnia assistir a manifestacions multitudinàries on la cosa s'escalfa amb facilitat ni que sigui a nivell verbal.

Com que aquest estiu m'ha agafat la dèria de la relectura dels clàssics estic repassant Guerra i Pau i m'està passant com la primera vegada que la vaig llegir, que les llargues pàgines de tema bèl·lic em cansen i m'avorreixen. Però en elles s'hi copsa la fascinació per la violència, per la guerra, cosa d'homes, per l'arrauxament i la valentia, ser un covard resultava molt mal vist, deshonorava la família com ho feien els embarassos extramatrimonials de les noies. De tot plegat fa quatre dies i encara ens en queda alguna cosa, moltes coses, i en una gran part del món encara és ben vigent aquesta fascinació per les lluites sagnants i indiscriminades a favor del que sigui. De vegades, és clar, cal defensar-se, però aquesta defensa també es presta a diferents interpretacions. Els límits entre el coratge i la xuleria són molt febles.

Aquella gran tot terreny que va ser Maria Aurèlia Capmany recordo que en un disc sobre les dones cantava jo no vull ser capità general, reivindicant la sort de les senyores en no accedir a segons quins càrrecs. Doncs, ja ho veieu, fins i tot ministra de defensa, tenim ara. El respecte gairebé religiós pels exèrcits i la vida militar s'ha transformat avui, a casa nostra, en un estrany menyspreu, hi han de ser però que no es vegin massa. Potser ens cal un debat realista i una anàlisi seriosa del tema, però no corren bons temps per a reflexions aprofundides. Ara anem grassos i ens podem permetre llogar forasters desafavorits per tal que formin les bases dels exèrcits que critiquem sense entendre però que tampoc som capaços de substituir per res més.

En tot cas, la comprensió dels fets històrics passa per l'esforç d'entendre, sobre tot, les mentalitats. És clar que això resulta, sovint, mirat des del present, molt desagradable i espinós.

17 comentaris:

Gabriel ha dit...

Interesant apunt, Júlia...
Oblidar o recordar?, vet aquí la qüestió. Ja sé que pot resultar una mica bèstia resumir i opinar de tot el que has dit, que per cert, subscric bona part de les teves paraules, en un simple dilema. Però penso que tot i que hi pot haver hagut un excès en recordar (i fins i tot mitificar la Guerra Civil) és important no caure en l'oblit, i tant sigui a través de pel·lícules, documentals, llibres, estudis, museus, exposicions...és important que la gent se li desperti l'interés per ser conscients de la història del nostre país i per saber el camí per on hem passat i on estem ara. (I si és possible per saber on és vol anar)
També penso que és fàcil manipular la història i per tant comparteixo amb tu el fet que els testimonis filmats són essencials per no emmascarar la realitat i sentir de viva veu la veritat a través dels qui ho varen viure i no dels historiadors (que moguts per una ideologia o una altre) poden maquillar al seu gust un període històric.

Clidice ha dit...

La història "real" mai és agradable a aquells que l'estudien, perquè sempre ho fan basant-se en els seus propis mites. Si l'estudiem de debò ens convertim en ateus de la causa i això pot ser bo o dolent. En tot cas, em sembla palmari que no hem tancat pàgina amb la guerra civil i si bé un bàndol ha estat amplament reivindicat i reconegut durant quaranta anys, l'altre ha estat oprimit, rebaixat, humiliat i injustament castigat durant aquests quaranta anys i, pel que sembla, encara ara li cal avergonyir-se d'haver estat. I si, els mites mai aguanten la veritat, però el que no podem permetre és que al darrera d'això s'acabi mitificant l'altre bàndol. Que la línia és molt tènue i no podem fer com aquells que volen eximir els nazis basant-se en una suposada realitat social.

A mi, quan algú em diu: "van morir injustament persones dels dos bàndols" per justificar els nacionals, li trencaria la cara sense dubtar-ho.

Júlia ha dit...

Gabriel, trobar l'equilibri és molt difícil.

Júlia ha dit...

Clídice, no estic gens d'acord amb el teu darrer comentari, malauradament sé de casos de mors injustes dels dos bàndols o que algun dels dos bàndols creien que eren del seu bàndol però que no eren de cap bàndol.

Precisament la tragèdia seriosa és que la majoria de víctimes no volia ser de cap bàndol i que tots dos els instrumentalitzen.

On posaries les morts d'un bàndol provocades pels seu mateix bàndol, com en el cas dels fets de maig?

El més dolorós és que precisament no hi havia dos bàndols tan clars, ni de bon tros. Cal anar, per això hi insisteixo, a les històries de vida, que ho van patir en directe i que són molt menys partidàries d'establir una diferència tan marcada.

Júlia ha dit...

Sovint aquest comentari que dius no es fa per justificar res sinó per constatar la magnitud del desastre.

Clidice ha dit...

no ens posarem d'acord Júlia, però no és greu :) potser perquè la meva família pertanyia clarament a un bàndol i aquesta frase l'he hagut de sentir, no una ni dues vegades, sinó vàries, en boca d'ex-franquistes o justificadors d'aquell període.

no m'agrada recordar la por i els silencis, i crec, honestament, que hi ha moltes famílies a les que se'ls deu retornar-los el viure en llibertat i no sentir-se culpables de pensament.

Júlia ha dit...

Es que crec que en aquest tema, Clídice, cal escoltar moltes veus per fer-se una idea, no només les de la gent propera i estimada, i intentar situar-nos en el context del moment.

Clidice ha dit...

justament Júlia, perquè conec al mil·límetre el context, si més no per la part que m'afecta, el món rural té els seus avantatges, sé que no s'ha fet justícia i sé, també, que encara manen els mateixos que van manar aquests quaranta anys i que s'ha oblidat injustament tot allò de bo que es feu en el seu moment. Que els lladres i els assassins han quedat impunes i els seus descendents gaudeixen de la fortuna amassada damunt els cadàvers dels perdedors, i que així serà pels segles del segles. I tot perquè el temps i la història homogenitzen les històries i dilueixen la injustícia en un marasme de potsers. No s'ha tancat la ferida, s'ha malcurat i encara supura, malauradament per poc temps ja, perquè ningú serva el record d'allò que fou i d'allò que hagués pogut ser.

I mentre no s'hagi fet justícia no crec que sigui de llei relativitzar aquesta nostra història, perquè la balança està encara massa desequilibrada.

marta (volar de nit) ha dit...

Júlia, em torna a semblar un gran apunt. "Els límits entre el coratge i la xuleria són molt febles". L'autocrítica és un miratge. Des de la seguretat es poden fer grans frases que ens fan feliços però des de la humilitat surten mitges veritats, possibles justificacions d'actes covards i altres misèries humanes que més aviat ens avergonyeixen però que sí, crec que formen part de tots nosaltres, ideologies i poètiques a part. Em sembla terrible el que apuntes de la fascinació per la violència, és un tema que m'amoina moltíssim. M'amoina gairebé tant com les grans certeses. Ja ho deia en Raimon, "l'única seguretat, l'arrelament dels meus dubtes". No sé si la frase era d'ell o d'algun poeta.

Júlia ha dit...

Gràcies, Marta, el tema de la guerra i la postguerra encara desvetlla moltes reticències i visceralitats, per això intento no tocar-lo massa però m'interessa i sovint resulta inevitable. Fe una història de bons i dolents és habitual, ja vam patir-la prou d'un costat, per això em sobta que encara no siguem capaços d'intenta aprofundir en la terrible complexitat del context.

Júlia ha dit...

Clídice, conec moltes històries de mons molt més rurals -encara- que el teu, precisament la repressió per totes bandes va ser molt més cruel, dolorosa i nombrosa fora dels grans nuclis urbans -segons estadístiques, que no m'ho invento-. Per desgràcia a la meva família i a moltes de conegudes m'he trobat injustícies de tots colors i drames també de totes bandes i de la banda pitjor, els qui rebien de totes dues.

Insisteixo en què no és tan fàcil fer judicis, cal un esforç més ampli, moltes lectures i escoltar molts testimonis, fins i tot aquells que no responen al nostre discurs.

Mira, aquest senyor Ortiz que menciono al blog, pots buscar a internet, i que tants disbarats va fer per la Terra Alta, va morir de vell i amb una paga de la Generalitat. O sigui, que no tot està tan clar.

Clidice ha dit...

Estimada Júlia, no et nego que, segurament no en sé gran cosa de tot plegat. Ara bé, dubto que hi hagi res més rural en aquest país que la Segarra o l'Urgell. L'avi patern era l'alcalde "comunista" del seu poble durant la guerra, no arribava ni als 300 habitants i l'avi matern, originari d'un poblet de l'Alt Maestrat, Albocàsser, era "de dretes" a Almacelles, al Segrià. Imagino que les històries d'ambdós bàndols no devien diferir gaire d'aquestes zones a la Terra Alta. Ni devien diferir gaire els vostres amagats, els vostres camps de concentració francesos, la vostra gana i els vostres odis, dels nostres. Rancúnies i odis que s'han mantingut fins avui dia, però el poder el tenen els mateixos que el van heretar quan va entrar la Legión mora. I el pare, a qui van prohibir exercir de mestre i a qui van impedir que aconseguís la llicenciatura en Dret, perquè era un "elemento desafecto al régimen" ... On he nascut i on visc és merament circumstancial. Vaig créixer entre vells, d'un bàndol i l'altre, i entre llibres. No en sé gran cosa, ho reconec, però ho intento cada dia i n'aprenc una mica de cadascun de vosaltres.

Júlia ha dit...

Clídice, jo no nego res de tot això, sé històries terribles, i, a més, els guanyadors van tenir temps de fer molts disbarats més.

També sé de molta gent fastiguejada d'uns i altres, és el que es pot copsar per la Franja, on van patir-los tots.

Els que em fan més pena de totes les víctimes són precisament la bona gent que no era de res, només vivia, sense ideologia clara i que només volia subsistir en pau i no els van deixar, i tant de jovent mort mentre els manaies principals eren els primers en tocar el dos.

Es allò que canta Raimon, que 'tots havien perdut', per no parlar dels canvis de jaqueta oportunistes, també en sé alguns casos, d'aquests...

Les guerres sempre les guanyen els aprofitats, Franco mateix va ser prou hàbil per marginar i silenciar els veritables 'ideòlegs' de falange i carlisme. Una altra cosa és la parafernàlia que hem patit durant tants anys.

Per no parlar de la resta d'Europa i el pacte de no intervenció o del tracte donat al refugiats i del manteniment oportunista del franquisme a nivell internacional. En fi, una història que quan més gran em faig més lamentable em sembla i menys em sento capaç de jutjar ningú.

marta (volar de nit) ha dit...

Clídice i Júlia: és un plaer llegir-vos malgrat que el tema sigui tan horrible

Júlia ha dit...

Gràcies, Marta, de vegades no som conscients del gran privilegi d'haver viscut ara i aquí, les guerres han estat una presència constant, la guerra civil mateix no surt com un bolet, té un precedent proper i molt viu en les guerres carlistes, molt sagnants i cruels en el medi rural, per no parlar d'Europa on la guerra va durar fins fa 'quatre dies'. Més enllà la guerra és també avui una constant. La pau és fràgil, com la felicitat, i s'ha de tenir molta cura amb ella, la llàstima és que ningú no escarmenta en el cap d'un altre.

Les pors de la gent gran davant d'aldarulls que poden semblar bestieses als joves s'han de situar en aquest context.

GLÒRIA ha dit...

Júlia,
La gent sense ideologia, no ho sol saber, però té ideologia. Cap de nosaltres és lliure de política. Hi ha qui es diu apolític i el que no deu voler dir, o tal vegada no sap, és que, en realitat, està despolititzat.
Els llibres d'història m'interessen però els testimonis directes encara més. Mai, mentre visqui, pensaré que se'n fa un gra massa de la guerra civil. La sort dels meus estimats pares -i jo no només parlo de mi- hauria estat tota un altra.
Vaig heretar la ferida i no vull que se'm curi.
Gràcies per deixar-me expressar.

Júlia ha dit...

Sí, Glòria, però jo no sóc ningú per dir-li a ningú quina ideologia té, conec gent 'd'esquerres', militants, que potser no ho saben però són molt de 'dretes' i a l'inrevés. Sobre la guerra civil, malgrat que la memòria és parcial i traïdora, els testimonis són imprescindibles, la llàstima és que molts ja es van morint i només ens quedaran els llibres 'interpretats'.