Elogi del TEATRE ROMEA i del teatre en general

Acabo de llegir al diari que Julio Manrique substitueix Bieito en la direcció del Teatre Romea. Manrique ha passat de ser aquell noi que surt a la sèrie de sobretaula a representar un valor sòlid del nostre teatre, actor i director en alça, i espero que aquestes temporades seran molt interessants.

La ciutat de Barcelona ha sofert molts alts i baixos pel que fa a la producció teatral. Durant la meva infantesa era l'època daurada del cinema i recordo haver escoltat per la ràdio molta gent que es planyia del tancament dels teatres i de la seva reconversió en cinemes, semblava que el teatre estava ferit de mort. Després va venir la tele, el cinema va decandir-se i el teatre va revifar i vam plànyer la pèrdua de l'entusiasme cinematogràfic. En el tema teatral sovint s'envejava Madrid, que sempre ha conservat una molt bona programació i una gran fidelitat pel teatre de tota mena, malgrat que també ha viscut èpoques millors i pitjors. Les grans produccions de Madrid acostumaven a passar per Barcelona, cosa que ara no s'esdevé tant, en part pel fet que no comptem amb teatres suficients per acollir-les. Quan passo per davant del CAPSA, ploro.

Com fem amb tantes coses (fa poc parlava dels cafès, de les llibreries) aquí hi ha una tendència que jo titllaria de provinciana i pagerola en voler semblar avantguardistes i moderns. En pintura, per exemple, s'ha esborrat del mapa, pràcticament, el record de tota la pintura realista i les grans patums com Miró o Tàpies, no són mai qüestionades, cosa que també fa pensar (no defugiu l'enllaç i llegiu el magnífic article de Francesc Fontbona sobre el tema).


En literatura potser no passa tant, però sí en teatre on tota la nostra producció del passat és poques vegades recuperada. S'havia demanat que el Romea fos el teatre destinat a acollir els nostres clàssics amb constància, a causa de la seva història. Les coses no han anat així però jo sí que pregaria als responsables que, al menys, un parell d'obres clàssiques passessin pel seu escenari cada temporada. Dues, fins i tot tres, són, però, molt poques, i aleshores es cau en el perill de repetir massa valors contrastats com ara Terra Baixa, obra que fins i tot admet relectures modernes destinades a demostrar que l'amo-empresari és dolent, i no arriscar-se en remenar arxius.

De tant en tant alguna obra antiga retorna. En ocasions se la vol posar al dia recitant els versos com si fossin prosa, canviant finals i escenaris, i això és molt arriscat i vol una gran genialitat, altrament es cau en el ridícul. Hi ha qui diu que el text no té importància, que una obra de teatre no és res si no es representa. Això pot ser veritat en alguns casos però no en d'altres, Sagarra és un autor de text, i es gaudeix també llegint-lo. O Txekhov, les acotacions del qual són pura literatura. El teatre és, també, literatura, moltes vegades.

El Romea és un teatre que vol una gran cura i pel qual hauríem de sentir una gran devoció. És el meu teatre preferit, sóc poc amiga de modernitats excessives, escenaris centrals i d'altres intents de renovació que acaben amb el retorn a la realitat irrepetible d'un escenari a la italiana que es va consolidar al llarg dels anys a causa de la seva màgia, la seva bona acústica i el seu interès pràctic. També sóc partidària dels telons. Això d'entrar al teatre i veure ja, ni que sigui a les fosques, tot el decorat, no m'agrada, perquè la màgia del teló i el misteri que oculta em resulten molt atractius. Tot això són opinions subjectives i no entro en valoracions qualitatives, he vist obres bones i dolentes fetes de moltes maneres, ho admeto. M'agrada, a més, la mida, humana, del Romea. Odio el Teatre Nacional grandiloqüent, amb mala acústica, fred i incòmode i les seves seqüeles igualment fatxendes. Si cal, hi vaig, és clar, però sense una gran il·lusió.

El Romea va fer, durant molts anys, programació exclusiva en català. El seu nom, però, no el deu a cap actor català sinó a una figura immensa, romàntica, del XIX, Julián Romea. Aquells actors, dels quals no n'han quedat filmacions, són avui força oblidats, en general. El pobre Iscle Soler aguanta a la plaça de Sant Agustí totes les gamberrades dels coloms excessius que es mouen per la ciutat. Més enllà de figures emblemàtiques, com Margarida Xirgu, pocs d'ells són recordats, com ara la parella Maria Vila i Pius Daví, per exemple.

El nom original del Romea, l'any 1863, en què es va fundar, va ser el de Teatre Català, ja que la intenció era oferir obres en aquesta llengua de forma exclusiva. Posteriorment, imagino que amb motiu de la mort de l'actor, se li va posar el nom actual. Va ser durant vint-i-cinc anys el feu de Frederic Soler, que el va gestionar i que hi va estrenar la majoria d'obres, crec que allà mateix hi van instal·lar la seva capella ardent. Només va aturar l'estrena d'obres en català del 39 al 45 i per ell ha passat el bo i millor de la classe actoral catalana. També va ser seu de teatre popular, com el que feia Capri, amb gran èxit. 


Una època brillant i emblemàtica va ser la de Josep Canals, que va trampejar amb la dictadura de Primo de Rivera, i que es va arruinar pel seu amor al teatre. Durant l'època de Canals es va fer un teatre infantil d'alta volada, amb decorats esplèndids, que van contribuir, amb el seu cost, als problemes econòmics de l'empresa, però que els infants de l'època de la meva mare van recordar sempre amb emoció i admiració.

Durant molts diumenges, al llarg de més de vint anys, durant el tardofranquisme, va acollir el Cicle Cavall Fort, en el qual s'oferien obres de teatre infantil de qualitat diversa, bones, molt bones i també mediocres i fluixetes, la veritat, però cal dir que moltes d'elles eren muntades per grups d'aficionats. El teatre infantil s'ha confós sovint amb un modus vivendi d'actors en hores baixes i fins i tot amb l'escola hem anat veure espectacles sense cap ambició ni cura. També he vist coses que estaven molt bé i admiro grups que han continuat per aquest camí de forma professional i seriosa. Malauradament el cicle va acabar malament, en plena democràcia, en una època d'ambicions excessives en el teatre per a adults, que requerien muntatges exagerats, suposadament trencadors, i van fer que el cicle s'hagués de traslladar a d'altres indrets. Ja no va ser el mateix, es va decandir, no va tornar al Romea i darrere la porta hi ha un fus, s'ha acabat, amén Jesús. M'he preguntat sovint com pot ser que tota aquella generació d'infants que el diumenge omplia el teatre no hagi reclamat el retorn al Romea d'un bon teatre infantil. Ja sé que se'n fa, i de bo, també. Però, ai, el Romea és el Romea. Passa com amb l'òpera fora del Liceu, que no és el mateix. En tot cas, res dels temps moderns ha arribat a l'ambició que mostrava l'empresari Canals, en els feliços i inquietants anys 20.

Des de fa anys s'ha posat de moda anar al teatre en grups: escoles, jubilats, centres de tota mena... Està bé, però no és el millor. Jo crec que les grans colles de tota mena tenen -tenim- tendència a la xerrameca i el comentari, i que el teatre s'ha de gaudir de forma individual o en petit grup. He assistit a lamentables geniades dels directors i actors davant del capteniment de grups d'infants o adolescents que surten a passeig i he patit molt quan tenia alguna relació amb els culpables del desori. En una ocasió -per sort jo hi anava a títol individual- en la representació de Mar i cel, en la tarda d'un dia laborable, el senyor Bozzo de Dagoll Dagom va agafar una bona emprenyada. També a L'Hospitalet recordo les crits histèrics d'una actriu que feia La  cabeza del dragón, insultant professorat i alumnat sense manies. És un mal mètode, en d'altres ocasions he vist professionals amb molta grapa que s'han sabut ficar la gent a la butxaca amb mesura i generar el silenci amb aquell carisma personal innat del qual parlava ahir. De tota manera, no pot ser el mateix anar al teatre per voluntat pròpia que fer del tema una feina escolar de la qual caldrà, potser, fins i tot, presentar-ne un treball posterior. Quan més es treu els infants a pasturar menys teatre seriós es fa a dins de les escoles, per cert. Vaja, m'ho sembla a mi, no he fet cap estudi d'aquests tan cars que fan els ajuntaments, ep.

Recordo un magnífic article de Fernando Fernán Gómez sobre el tema, acabava de patir el soroll i la gresca d'uns adolescents en efervescència hormonal durant la representació d'un clàssic i ironitzava sobre la qüestió, insistint en la necessitat de gaudir del teatre per voluntat pròpia. Al teatre, com als concerts, s'hi ha d'anar amb devoció convençuda  però, és clar, així s'omplen les sales i es compta amb un públic segur, què hi farem.

Amb els actors i amb el teatre passa el mateix que amb literatura, de vegades et preguntes perquè aquell actor o aquella actriu tan bons no han passat de secundaris i s'han oblidat aviat. Potser no han tingut la seva oportunitat, o prou ambició. Qui sap. Pel que fa a les obres, com amb tot, se suposa que allò que agrada a molta gent no pot ser bo. Sagarra va pagar molt car l'èxit popular. Per no parlar de com criticaven Capri les elits del moment. Però després es fan coses raretes i experimentals i es vol omplir, de forma molt humana.

De moment vaig al Romea diumenge, a veure aquesta Marquesa d'O, que ja vaig veure en cinema i que ja sé que acaba trobant el seu violador penedit i sent feliç amb ell. M'hauria estimat més tenir la possibilitat de veure Maria Rosa, Les joies de la Roser, La Dida o El cafè de la Marina o fins i tot Princesa de Barcelona, sóc així de tradicionalista, rància i conservadora. Però, vaja, crec que m'agradarà, passaré una bona estona i hauré anat al Romea, que sempre és un goig. Només de pensar en la seva mítica història ja em fa il·lusió de tornar-hi.

I tinc esperances en aquesta etapa Manriqueña, espero que tindrem ocasió de veure coses interessants, encara que no siguin aquelles que la meva nostàlgia teatral decadent triaria. I en català, ep. M'agrada molt que vinguin obres interessants de Madrid i que tinguin el seu lloc en d'altres teatres, però, vaja, el Romea és el Romea i crec que fer-ho obres només en català hauria de ser obligatori.


No vull entrar en el tema dels preus, potser han de ser cars. El que m'empipa és comprovar com tanta gent amb coneguts hi va de ros, això s'hauria d'eliminar. Pel meu gust, més enllà de campanyes que estan bé, com la de la Mercè, faria preus únics, sense descomptes ni descomptets a ningú, però raonables i ja està. Així no hauríem d'estar pendents de les ofertes de tota mena i tot seria més senzill. Pel que fa a les sales, sort en tenim de la recuperació d'algunes, com la del Carme que, de tant en tant, ens ofereixen grans sorpreses com va passar amb els Dotze homes sense pietat, per exemple. La qüestió econòmica ha fet que proliferessin els monòlegs i obres amb dos, com a màxim tres o quatre personatges, de forma excessiva i veure més gent a l'escenari resulta teatralment excitant.