A la televisió, com a la Fira del Llibre, sovint hi vaig més a mirar què hi trobo o què em troba a mi que no pas a cercar-hi res en concret. Actualment, per sort, alguns programes es poden recuperar per la xarxa, ni que sigui de forma temporal.
El cas és que era a casa ahir per la tarda i al 33 em vaig ensopegar amb una sèrie dedicada als Premis d'Honor nostrats que mereixeria una molt més gran difusió. El capítol era dedicat a Feliu Formosa i opinaven sobre el poeta -i moltes coses més- personatges avui també una mica -em sembla- a l'ombra, com ara Guillem-Jordi Graells o Francesc Parcerisas.
Formosa ha estat i és actor, director, traductor, assagista, poeta, professor... En tot és i ha estat bo i en puc recordar interpretacions teatrals i fins i tot televisives magnífiques. Pel que fa a les traduccions, tal i com tenim el panorama, ha estat tot un luxe que ell ens en pogués fer tantes de l'alemany. Una de les seves filles, Ester, és una gran i original actriu. L'Institut del Teatre del Centre del Vallès compta amb una sala dedicada a Maria Plans, excel·lent actriu, primera esposa de l'escriptor. Plans va morir molt jove. La segona esposa de Formosa és Anna Vila, molt bona escriptora i que ens va emocionar fa anys amb el llibre Els fills diferents. L'altra filla de Formosa, Clara, és també traductora. En conjunt, doncs, una família polifacètica, d'intel·lectuals i artistes, o com en volguem dir. Una família que mereixeria ser de culte.
L'excel·lència en la diversitat sovint castiga l'artista perquè no el podem col·locar al departament del manual corresponent. Encara que Feliu Formosa és una persona coneguda i molt apreciada, encara més en l'àmbit vallesà, crec sincerament que no ho és pas tant com es mereix. Formosa va complir setanta-sis any fa un parell de setmanes. La poesia de Formosa m'agrada pel fet que té ritme i música, com ell mateix explica. El ritme, com la rima, ja comencen a ser una mena d'excentricitats, en la poesia valorada. En tot cas, un Premi d'Honor d'aquells sobre els quals no hi tindria res a dir, ans al contrari.
MEDITACIÓ ÚLTIMA
Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa a un poema
que no pot ser acomplert. Sóc amic de la idea perduda,
de l'inútil esforç perquè sonin uns mots dins la vall
que m'ha fet com sóc ara i del clos de la qual surto poc.
Mentre torno a estimar l'enyorança de l'adolescent
que vaig ser quan encara de Mozart ben poc en sabia,
sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema.
És difícil salvar les fronteres del pur exercici
i comprendre el llenguatge atzarós dels objectes inerts.
Innombrables vegades he vist el castell que domina
unes terres on va cultivar-se aquest gest de la mà
que acarona la pedra esclafada, la terra dels avis,
tot sabent que els desig d'imitar-lo amb paraules ritmades
no seria complert. Sóc amic de la tarda d'hivern.
Sóc amic de les notes que obliden un cor massa gràvid
i de totes les coses que són més enllà dels meus límits.
Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema
i he sabut finalment que el poema mateix no té fi.
(De Llibre de les meditacions, 1973)
DARRERE EL VIDRE
Darrere el vidre veig
Com de sobte s'imposa
El gotejar incessant
De la pluja damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris
També cessa de sobte
El torturat repàs
Mental de tot allò
Que crec tenir pendent
I que vol ser ordenat
Dintre meu amb aquest
Sentiment prou sabut
Del deure no buscat
Tot ho deixa en suspens
El lleu so de la pluja
Que va caient damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris
(De Cap claredat no dorm, 2001)
1940
El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï matemàtiques?
Per què, diria. Que dos trossos de pa són més que un,
prou que ho notaràs.
El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï francès?
Per què diria. Aquesta nació s'ensorra.
Frega't el ventre amb la mà i queixa't,
que tothom t'entendrà.
El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï història?
Per què, diria. Aprèn d'amagar el cap sota terra
i així potser sobreviuràs.
Sí, estudia matemàtiques, dic,
estudia francès, estudia història!
Bertold Brecht
(Trad. Feliu Formosa)
(Trad. Feliu Formosa)
6 comentaris:
M'agrada molt, Formosa, la seva poesia té un to entre centre europeu i oriental... No resulta gaire etiquetable, ben cert.
No, gens etiquetable, Teresa, potser per això, malgrat els molts premis, no és tan conegut ni reconegut com mereix.
A contratemps va ser una lectura reveladora de fins a quin punt l'obra de Feliu Formosa m'ha anat acompanyant, de manera discreta però intensa. Amb el segon volum, El somriure de l'atzar vaig gaudir, a més a més, de la sorpresa de veure una frase meva a la contratapa.
Salutacions cordials.
un gran poeta i un toterreny en altres disciplines, clar, com és de Sabadell. La seva filla m'agrada molt com canta i recita.
Llibreter, és dels que més m'agrada quan més el rellegeixo, no sempre passa així.
A mi també m'agrada molt la filla, és molt especial. Ja sé que és de Sabadell però.... no vivia a Terrassa?????? He, he.
Com el Vallès, no hi ha res. Realment, la tradició teatral i literària del Vallès és impressionant. No m'estranya que tinguis tants blogs.
Publica un comentari a l'entrada