El perquè d'un Dia Internacional (25 de novembre)

Quan jo era petita es compraven poques revistes. Hi havia establiments, al meu barri i a molts barris populars, que les canviaven, pagant un preu mòdic, i així podies accedir a publicacions, novel·letes i tebeos passats de data. Hi havia un gran mercat, ja que tot era molt car. Val a dir que les revistes d'aleshores eren molt més literàries, les Lecturas incloïen un gran nombre de novel·les curtes el mateix que unes revistes argentines que es deien Para ti. També s'hi podien trobar arguments de cinema novel·lats. Hi havia poques fotografies i poca actualitat. La publicitat també era limitada.

Alguna veïna més afortunada havia començat a comprar coses com ara el Garbo, de paper barat i fotografies una mica borroses, però ja en el camí del que han estat les publicacions posteriors, amb tafaneries sobre actors i actrius de cinema. De vegades la censura de l'època feia tapar els escots i et trobaves amb coses curioses, com ara comprovar que en alguna revista francesa la visió dels pectorals de la Loren era molt més evident que en les revistes autòctones.

Sovint hi sortien uns senyors que es deia que eren playboys. Jo no sabia ben bé a què es dedicaven aquests individus. De fet no es dedicaven a res, més enllà de lligar-se senyores de bon veure amb calés i anar amb cotxassos. Un d'aquests habituals era Porfirio Rubirosa. Aquest personatge, baixet i, segons deien, molt ben dotat sexualment, manifestava que no calia ser ric, només aparentar-ho, talment com va fer el protagonista del Gat amb Botes, vaja. Va córrer per Espanya en companyia d'un altre playboy, de qui havia estat cunyat, un fill del dictador Trujillo.

L'època de Trujillo va ser llarga i terrible, a la República Dominicana. El dictador, però, era molt populista i va aconseguir modernitzar relativament el país, però això també ho va fer Hitler amb Alemanya fins que la va portar al desastre absolut. Els Trujillo, pare i fills, encalçaven dones a tort i a dret. Teresa Pàmies explica en algun llibre que va ser víctima d'un cert assetjament sexual per part d'aquests senyors quan, al principi de l'exili, va anar a parar a la República Dominicana i que una de les causes de marxar-ne va ser aquesta circumstància, molt perillosa. 

Minerva Mirabal era una noia benestant, amb idees democràtiques que, en un ball, va ser festejada pel senyor Trujillo pare. Segons expliquen, el seu refús i menyspreu va comportar que el dictador es revengés en tota la família, el pare va ser empresonat i maltractat, acabant molt malament, físicament i psíquica. Les Mirabal eren quatre germanes, Minerva era la més decidida. Els marits respectius també van formar part de l'oposició a Trujillo i van ser empresonats. Elles també van ser a la presó, en alguna ocasió, però quan el règim es va excedir, sobretot afectant a classes mitjanes i altes, les protestes van fer que el dictador es veiés obligat a deixar-les lliures.

Tres de les germanes Mirabal tornaven de visitar els marits empresonats quan les van detenir en un indret solitari i les van assassinar, a elles i al xòfer que les acompanyava, per ordre del govern, intentant simular un accident. La quarta germana s'havia quedat a la hisenda, per tenir cura de la mare. Aquesta història és encara, a casa nostra, poc coneguda, malgrat que el dia 25 de novembre s'ha declarat Dia Internacional de la Violència contra les Dones, des de 1999. Enguany farà cinquanta anys dels fets. L'any següent va ser assassinat Trujillo, cosa que va desencadenar una etapa de crims i terror, amb el seu fill Ramfis al poder. Finalment Ramfis es va exiliar... a Espanya. Un govern posterior amb intencions reformistes, el de Bosch, va haver de plegar, eren èpoques de molta por al comunisme i se'l va considerar massa marxista. Els Estats Units va protegir de forma absurda i injusta molts d'aquests dictadors encara que després també van haver d'ajudar a derrocar-los, embolicant més la troca, la història es repeteix. Més endavant Balaguer va protagonitzar un llarg govern de mà dura. Tot plegat és una llarga història que hauríem de conèixer millor ja que la República Dominicana és avui un destí turístic barat i molts habitants d'aquelles terres han vingut a treballar a casa nostra. Balaguer, Bosch, són cognoms catalans, molts dominicans de tots colors tenien avantpassats de casa, també.

Hi ha una tomba de la família Trujillo al cementiri del Pardo (!), on reposen les restes del dictador i del seu fill Ramfis, que es va matar a Espanya amb un cotxe, anys després, el 1969. És el mateix cementiri on potser, amb el temps, vagi a parar Franco, per cert, si algun dia el Valle de los Caídos aconsegueix reconvertir el seu discurs polític en quelcom adient al present, cosa que encara està molt verda. De moment hi ha la seva senyora. 

Sobre la història de les germanes Mirabal va escriure una novel·la Julia Álvarez, En el tiempo de las mariposas, que va ser portada al cinema amb Salma Hayek, però que crec que no hem pogut veure encara a casa  nostra. Això de mariposas ve del fet que aquest era el sobrenom de Minerva en el seu treball clandestí en contra de la dictadura. Vargas Llosa té un llibre sobre l'època de Trujillo, La fiesta del chivo i també Vázquez Montalbán la va evocar a Galíndez, sobre el delegat en l'exili del govern basc segrestat per gent de Trujillo a Nova York, i assassinat a la República Dominicana, amb l'aquiescència, segons sembla, del govern americà. Hi ha qui creu que aquestes coses no passaven a Europa, però només cal recordar un afer semblant, el de Ben Barka a París el 1965, per exemple.

Els anys seixanta no van ser només noves llibertats, minifaldes i noves idees. Van tenir un rerefons molt tèrbol. En tot cas m'ha semblat adient parlar de la història de les germanes Mirabal, ara que s'acosta l'aniversari del seu assassinat. Ja ho he fet en un dels enigmes que el dissabte de cada setmana penjo al blog de les Tertúlies del Grup 99, l'enllaç del qual podeu trobar a la dreta d'aquest, però com que aquí em visiten més lectors i lectores m'ha semblat interessant parlar d'aquest tema ja que la memòria és traïdora i sovint oblidem de pressa i tenim tendència a mirar-nos massa el melic, la veritat.

Porfirio Rubirosa, per cert, havia estat casat amb una filla de Trujillo, de nom Flor de Oro. Va tenir moltes dones i amigues, la darrera va ser una actriu molt joveneta, Odile Rodin, de qui, diuen, es va enamorar de veritat per a gaudi dels tafaners sentimentals. La va deixar vídua en un accident de cotxe, uns anys abans de la mort del seu ex-cunyat. Es va dir que possiblement era un suïcidi, ja que envellia i estava arruïnat.