Malauradament no vaig tenir cap contacte real el doctor Joan Solà i no en puc explicar res, més enllà d'allò que tothom sap, ha llegit i llegirà aquests dies.
Tan sols el vaig conèixer a través dels seus llibres i articles. No va ser sempre una figura còmoda per al sistema nostrat i una de les raons era, crec, la seva manca de dogmatisme acadèmic en molts temes.
Aquesta característica la recull Margarida Aritzeta en el seu post i també Pere, a Saragatona, en fa esment:
...afegiria que em va sorprendre, acostumat com estava als professors que parlaven de blanc o negre, que en les teves classes tot tenia matisos i els colors eren canviants. Em desconcertava i m’estimulava...
Sí que recordo, fa força temps, que amb motiu de la consulta que una companya de feina em va fer sobre l'ús de per i per a li vaig fotocopiar un text del professor en el qual en parlava a bastament. Text que va desvetllar més dubtes en la meva companya, cosa que no ens agrada, ja que volem blancs i negres, normes concretes i indubtables.
En el tema de la llengua hi ha molts dogmàtics. No només en el català, és clar. Tenim tendència a voler saber què és correcte o què no ho és, què està bé i què no ho està. Els problemes en la normalització del català durant tant de temps per motius ben sabuts ha fet que a l'hora de decidir esdevinguéssim més fabristes que Fabra.
Un dels grans mèrits del professor Solà era ser, precisament, un gran matisador de normatives, com remarca en Pere. En qüestions de llengua (quan encara no ens podem posar d'acord en què és o no és una llengua), com deia un company de feina, molt bon lingüista, voler fixar coses és com voler agafar aigua amb un cistell. Cosa que no és gens fàcil d'admetre. Precisament per això aquell històric lema de la Real Academia, 'limpia, fija y da esplendor' ens sembla, avui, una mica tronat. Perquè sabem que no hi ha veritats absolutes ni eternes, ni en llengua, ni en història, ni en res.
L'hem perdut massa aviat, així és la vida, capriciosa i fràgil. Una gran pèrdua ja que ens movem en un món de dogmàtiques mediocritats i em temo que no serà fàcil establir un cert relleu, pel que fa al món acadèmic. Descansi en pau.
20 comentaris:
Em sembla que ahir a Vilaweb, en un vídeo que tenien penjat, li vaig veure una entrevista on entre altres coses deia que el problema del català és el poc rigor amb el que el tractem perquè les faltes ortogràfiques i sintàctiques i de parlar que fem a la premsa escrita, a la televisió, radio, als rètols del carrer... que les acceptem com a normals a Espanya, amb el castellà, serien motiu d'escàndol i de grans debats sobre com està la cultura. Aquí no passa res.
És a dir, era flexible i matissador de mena però alhora un gran crític. Difícil equilibri.
El mestre Solà demanava que tractèssim la llengua amb les dues regnes amb què també hauríem d'anar per la vida: amb rigor i amb amor. Aquest equilibri és el que fa avançar moralment i espiritualment.
rigor i amor, li ho havia sentit a dir, i ell tenia molt per la llengua.
De totes maneres els mateixos problemes del català el tenen els altres idiomes, la pobresa de paraules cada vegada és més gran.
Galderich, imagino que tots som molt exigents amb la pròpia llengua però, com diu en Francesc, els problemes actuals de manca de rigor no són només nostres, només cal llegir diaris en castellà o escoltar com es parla per constatar que la cosa, malgrat l'oficialitat i tot el que vulguis, no està pas massa bé.
Certament, Teresa. Em temo, pel que sento pels àmbits culturals actuals, que sovint hi ha amor però poc rigor, pel que fa a la llengua i a la cultura en general.
Francesc, estic d'acord amb tu, en d'altres indrets -ben propers- les coses també van com volen, només cal donar un cop d'ull a la premsa, ja ningú no s'escandalitza de les faltes d'ortografia ni de la pobresa d'expressió -tampoc en castellà-.
Un exemple: com s'ha expressat 'l'acadèmic' Pérez Reverte sobre Moratinos...
Si, l'hem perdut massa d'hora quan molta gent l'havia començat a descobrir. Només la seva intervenció al Parlament ja caldria que fos de visionat obligatori arreu del país. Hi haurà qui reculli la torxa?
Clídice, espero que sí, encara que de moment no ho veig massa clar.
Una classe d'en Solà era habitualment això que expliques: una mica de teoria i molts i molts exemples i contraexemples per fer-te rumiar i acabar amb les poques certeses que la ment sovint desitja. Feia tocar de peus a terra per no viure en les teories dels gramàtics mestretites. I ho transmetia amb una senzillesa i passió fantàstica.
Ja saps que estem d'acord, però, per si algú té tendència a oblidar-ho, repeteixo el vell principi: "La llengua és un fet objectiu i irrenunciable". A partir d'aquí, parlem-ne.
La llengua se'ns escapa fàcilment de les mans per un fet tan abvi com és acceptar la seva naturalesa de ser viu que fem servir per a comunicar-nos. I quan més aviat ens han entès, més aviat obtenim el que hem demandat. Ja es veu com escriu algun jovent amb signes matemàtics i abreviatures de molt mal pair. Aquest fenòmen és comú a tots els idiomes.
Però no està mai de més recordar el professor Solà i tractar la llengua com heu dit que ell deia -jo no ho sabia- Rigor i amor. Tal i com estan les coses, ens fa molta falta.
Gràcies, Júlia.
Puigmalet, no vaig tenir la sort d'assistir a les seves classes, però això explica tothom.
Pere, no voldria tornar a entrar en polèmiques que impliquen molts factors metalingüístics. En tot cas i amb un gran respecte pel personatge, una cosa és el lingüista i l'altra el nacionalista. Em temo que tal com van les coses no aconseguirem separar conceptes ni clarificar-los. I potser ni cal, és clar.
Però també em temo que fins i tot en la seva mort s'ha posat molt més èmfasi en una cosa que en l'altra. Per altra banda, ja hem vist com han actualt 'els nostres poders'.
Ja et vaig comentar que no ens posaríem d'acord ni tan sols en què és o no és una llengua si entrem en el terreny lingüístic. Una altra cosa és la sòcio-política.
Glòria, en aquest tema, com sap en Pere, potser no ens posaríem d'acord. Jo crec que el jovent el que fa és 'reinventar el llenguatge' adaptant-lo a noves necessitats, no hi ha veritats absolutes davant de la necessitat de comunicació.
En aquest cas, sense voler, i amb totes les bones intencions, entraríem en un camp ple de dogmatismes, altra vegada. Correcció-incorrecció, bo-dolent, jo crec que s'ha de parlar més aviat de llenguatges adients a determinats contextos i en aquest cas el dels joves funciona molt bé i mostra un gran enginy. Quan no faci falta, desapareixerà sol.
Al capdavall parlem i escrivim un derivat dolent d'un llatí dolent i molt barrejat. Els orígens de les llengües no són mai acadèmics.
SEMBLAR SER,SEGONS LA PRENSA,QUE LA FAMILIA VA TOCAR EL CROSTRO A ELS POLITICS,EN SEMBLAR MOLT BE,TANTA CORRECIO POLITICA COMENCA A SER "INCORRECTA".
JUGANT.....
Sí, Jugant, ja ho he vist, i me n'alegro, també.
A mi també em sembla important això que has comentat d'intentar fugir dels dogmatismes. Gràcies per un altre bon apunt.
Sobre la tocada de crostó, va ser necessària. I va ser molt trist justament això, que fos necessària... però hagués molt pitjor callar.
En fi, amor i rigor, tu!
Reconec la veritat del què dius, Júlia. Potser el jovent reinventa. Hi han altres eines i el món està vivint un fort i intens procés de canvis.
Parlem un mal derivat del llatí vulgar. També és veritat però em plau trobar l'empremta del llatí en les seves filles. Això no vol dir que tingui molt assumit que tot es transforma.
Gràcies, Júlia.
Marta, molts polítics es pensen que són els reis del mambo i ja els està bé que els passin aquestes coses, recordo quan el Solana que era de cultura aleshores va anar a visitar Espriu i aquest no es va voler fer cap foto 'oficial', falten gestos d'aquesta mena.
Glòria, el concepte de llengua no està clar i no hi ha una definició clara de què és o no és, científicament parlant.
Una altra cosa és que en el tema s'hi barreja història, tradició, sentiment, política, oficialitat, normativa i moltes coses més.
La funció principal hauria de ser la comunicativa i en certs contextos, si aquesta funciona ja està bé i molt bé. Una altra cosa és quan volem fer literatura o establir un nivell de comunicació més 'culte' (encara que també hi ha milers de definicions de 'cultura', crec que les han recollit i tot en llibres i cada dia en surten de noves).
Està molt bé que tot sigui complex, estem massa acostumats a donar les coses per 'massa fetes'.
Publica un comentari a l'entrada