Vargas Llosa i nosaltres

En literatura, com en gairebé tot, els premis, sobretot els premis grossos, responen a motivacions diverses. Han donat el Nobel a Vargas Llosa, candidat en d'altres ocasions, i tocarà parlar d'ell, i jo no puc evitar fer-ho perquè els primers llibres d'aquest escriptor van lligats a un temps concret, el de la meva joventut.

Vargas Llosa va residir un temps a Barcelona, on van ser molt espavilats a l'hora de publicar els primers llibres d'aquell esclat de magnífica literatura hispanoamericana. No tan sols de literatura, la situació política d'aquells països, els llaços amb gent del nostre i moltes coses més van fer que visquéssim també l'arribada d'un gran nombre de músics, actors i cantants d'aquelles contrades.

Sempre ha tingut Barcelona una gran relació amb les terres d'ultramar: havaneres, tangos, ranxeres... Avui tot ha canviat força i hi ha qui no voldria ni sentir parlar d'un temps en el qual consideràvem el castellà i totes les seves variants, també, com a patrimoni cultural nostre. Les havaneres han passat a ser catalanes i els tangos, malgrat els intents molt reeixits de Guillermina Motta i Enric Barbat, no van arribar a tenir tan èxit en les seves versions nostrades. He arribat a veure traduïts al català llibres d'alguns d'aquells grans autors, que ja són ganes de patir, vaja.

Com que es parlarà molt de Vargas Llosa crec que només puc aportar al tema els meus records personals i intransferibles. Per casualitat va caure per la Normal de Sants un jove professor Tuson que encara no s'havia catalanitzat, va ser un d'aquells miracles de l'atzar que s'esdevenen de forma imprevista. Potser ni ell mateix no se'n recorda. Tuson ens va descobrir i redescobrir Quevedo, la Regenta i també La ciudad y los perros, aleshores un llibre gairebér per a iniciats. Ens va sobtar l'estil, el professor Tuson explicava, amb la fe amb què els convençuts ens expliquen l'art modern, que aquella literatura responia a la realitat del pensament, que no es manifesta de forma lineal ni lògica.


Va ser una època en la qual s'obrien noves llibreries en lloc de tancar-se'n. Fins i tot les petites papereries de barri comptaven amb un petit fons d'aquells llibres de moda. Un dels primers indrets on podies triar i remenar lletra impresa va ser l'emblemàtic Drugstore del Passeig de Gràcia, que ja sabem com va acabar i on recordo haver passat moltes bones estones. Fins i tot al Poble-sec, on mai no hi havia hagut una llibreria amb cara i ulls, es va obrir, al carrer de Tapioles, un establiment regentat per exiliats que retornaven, el seu nom, com no podia ser altrament, era Azteca. Allà em vaig comprar aquella Ciudad y los perros, i la llibretera, una enigmàtica senyora que jo veia molt gran em va comentar que era un libro buenísimo i em va fer descompte. Avui ja no tenim llibreria, ni al Poble-sec ni a la rodalia, i en l'indret hi ha una perruqueria, coses del progrés.

El cas és que vam llegir amb fervor juvenil i admiració els llibres de Vargas Llosa, de Carpentier, García Márquez i molts altres que van anar sorgint a l'ombra dels primers. Després de La ciudad y los perros van venir La casa verde, Conversación en la Catedral, Pantaleón y las visitadoras... Fins i tot es recuperaven títols antics, com els de Rómulo Gallegos. A Pantaleón ja l'estil de Vargas anava fent-se més tradicional i estructurat, també ell va canviar políticament, com és prou sabut. En una ocasió uns nois joves estudiants, al metro, fa uns quants anys, el criticaven per la seva postura política i manifestaven que no en pensaven llegir res (al metro m'agrada escoltar de forma dissimulada les converses alienes). I és que sovint no ens podem deslliurar dels prejudicis ni deslligar el valor professional de la ideologia i de la imatge personal dels autors, més encara quan són contemporanis nostres.

Em van regalar aleshores aquell totxo sobre Garcia Márquez, Historia de un deicidio, que també vaig empassar-me amb més voluntat que afició. Anys després vaig llegir la impressionant Guerra del fin del mundo i a partir d'aleshores altres llibres de Vargas Llosa no m'han semblat ja tant interessants, ni m'han corprès de la mateixa manera. Vargas Llosa té un gruix de producció important, cosa que valoro: Novel·la, assaig, teatre... Això, per a mi, té molt de mèrit. Però de vegades és un pes, fa poc una crítica d'art  de prestigi comentava que Barceló era massa prolífic. Això de prolífic té un pervers matís negatiu, a mi mateixa m'han dit de vegades que sóc prolífica. En el fons se suposa que treballar massa fa que no puguis excel·lir en el que fas, cosa que opinen sovint els ganduls que admiren ganduls. A més, fer estudis i tesis sobre autors prolífics dóna molta feina, massa. Per això, durant anys i panys, es va suposar que Shakesperare eren uns quants i Lope un pocapena.

Vaig rellegir La ciutat y los perros quan vaig veure per televisió, ja amb  uns quants anys al damunt, la pel·lícula, força digna per cert. El llibre, pel meu gust, no havia perdut pistonada, conservava la força, el misteri, l'enigma i la màgia. Recordo també una versió d'un altre llibre seu, que estava prou bé, amb Sacristán fent de Pantaleón, l'examinador de visitadores que només vol fer bé la seva feina. I és que fer la feina bé sovint porta problemes, és clar.

Que t'hagin donat el Nobel, o el premi que sigui, per més suposat prestigi que tingui, només vol dir això, que t'han donat el Nobel. En aquesta concessió d'àmbit internacional s'hi barreja, com es sabut, molta política, hi ha eterns candidats que no arriben mai a rebre'l i personatges dubtosos que l'assoleixen. Passa una mica com amb els óscars. S'han donat premis Nobel de literatura -en els altres, llevat del de la pau, també molt controvertit, no sóc capaç d'opinar- a autors oblidats o menystinguts, de vegades de forma injusta. El premi es dóna al conjunt d'una obra, a un prestigi, a una promoció, a una estratègia de política cultural. En aquest cas, amb tots els condicionants i matisacions, crec que ha estat merescut. I és que, la veritat, portàvem una certa tanda de Nobels literaris una mica... pintorescos.

Vargas Llosa i els altres van arribar aquí amb una gran força torrencial i van influenciar tothom, autors catalans i castellans, en una època en la qual la literatura de casa semblava haver-se ancorat en un estil avorrit i en uns temes recurrents. Van ser una mica com els impressionistes en el món de la pintura francesa. Després, com sol passar, el sistema ho fagocita tot i allò que era revolucionari i trencador esdevé conservador, ensopit i dogmàtic, copiat i mal imitat, i cal destriar el gra de la palla i tornar als orígens, per tal d'esbrinar què hi havia en tot plegat de genial i diferent, de fascinant. Amb això del Nobel tindrem una bona excusa per rellegir i desempolsinar. El temps és un bon crític encara que també sigui un implacable corruptor.