Cançó literària de l'Avi Castellet

No sé si la gent jove coneix avui, en general, l'obra immensa de Josep Maria Castellet, recent Premio Nacional de las Letras Españolas. Corren mals temps per acceptar que algú tan català com el senyor Castellet rebi un Premio Nacional espanyol i m'imagino que la notícia no serà avui tan ben rebuda com ho hauria estat en d'altres èpoques en les quals les relacions, si més no intel·lectuals, entre castellà i català, solcaven mars més tranquils i compartits.

Castellet pertany a una generació de grans intel·lectuals, fills de famílies que avui en diríem franquistes i que eren, en realitat, conservadores, dretanes, benestants, sovint cultes, espantades de com anaven les coses en l'avui mitificada República, a la qual no va matar tan sols el dictador sinó també les lluites internes i la mala gestió dels convençuts.

També costa de creure, avui, a molt de jovent, que en èpoques ombrívoles amb governs com els que hi havia es desenvolupessin contextos culturals d'una volada tan gran, tan gran, que fins i tot fan enveja, malgrat que hem d'admetre que aquella cultura universitària era minoritària i elitista. El cas de Vicenç Vives, del qual ahir mirava un molt bon reportatge a la segona cadena, és un altre exemple d'aquella paradoxa. 

En la nostra ignorància vam arribar a pensar que Castellet i Molas eren la mateixa persona. Aquests crítics -i moltes coses més- van dogmatitzar sobre temes literaris, van crear estil i van establir el seu reialme amb seguidors incondicionals, cosa que, com sol passar, també va marginar d'altres sectors. Tot això no treu mèrit a res ni a ningú, aquí queda una obra impressionant, d'un nivellàs sorprenent, si reflexionem sobre com i quan es va anar conformant.

Una vegada  vaig veure el senyor Castellet en un d'aquells festivals de cinema que s'havien de fer a Perpinyà, Ceret o Canet, per tal de gaudir de coses com ara  El gran dictador o La guerre est finie, a més d'alguna història agosarada, que avui faria riure si la comparem, per exemple, amb aquestes falques electorals dels nostres dies. Tots i totes el contemplàvem amb gran reverència, encara més si no érem gent de l'àmbit intel·lectual vigent. Entre d'altres llibres d'ell tinc aquella magnífica Iniciació a la poesia de Salvador Espriu, un poeta que també va marcar època i de qui avui es parla menys del que caldria. 

No faré cap lliço magistral, car n'hi ha prou amb consultar qualsevol enciclopèdia o web per tenir tota la informació necessària sobre la seva obra. Ha estat aquest un premi merescut ja que Castellet va escriure en català i castellà, i va opinar sobre temes literaris castellans i catalans, en tots els casos amb excel·lència i rigor, cosa que avui sembla un pecat. Aquest premi, de tota manera, reconeix el gruix d'una obra escrita en qualsevol de les llengües peninsulars. No és aquest gran crític el primer Avi Castellet de la nostra història. Així que el felicito evocant un altre Castellet més popular i casolà, el de la nostra sarsuela.