Tolstoi, cent anys

Només hi pot haver una revolució permanent: la revolució moral, la regeneració de l'home interior.

Hi ha qui creua un bosc i no hi veu res més que llenya per al foc.

Avui fa cent anys que va morir Tolstoi. Molts autors van ser famosos, reconeguts, durant la seva època però després han estat oblidats a mitges o del tot. D'altres van ser ignorats durant el seu present per a ser revaloritzats després. Tolstoi va ser reconegut en vida i encara exerceix sobre nosaltres una estranya fascinació intel·lectual i fins i tot una mica frívola. La seva dona, les seves idees, la seva llarga i complexa vida, han originat publicacions i reedicions de tota mena i nous autors s'han inspirat en ell o l'han mencionat i citat en les seves novel·les. Guerra i Pau, un totxo de gairebé dues mil pàgines es reedita sovint i es torna a vendre, tot i que potser en llegir-lo ens saltem algun fragment una mica feixuc. 

De Tolstoi ja n'he parlat en moltes ocasions. De joves ens quedem amb els amors tràgics d'Anna Karènina i de més grans ens fixem molt més en els personatges aparentment secundaris, com sol passar amb les obres de Galdós. Tolstoi fins i tot va lligat a un altre personatge tràgic, molt nostre i encara poc conegut, Andreu Nin, qui, més enllà del tema polític ens va traduir diferents autors russos i gràcies al qual comptem amb versions catalanes reeixides i molt interessants. 

Tot allò que podria comentar ja es troba en nombroses enciclopèdies i les novel·les s'han de llegir de forma personal i intransferible, cada dia em veig menys amb cor de recomanar res, ni tan sols aquests grans llibres clàssics pel fet que tots som diferents i tenim moments vitals diferents, també els nostres propis gustos evolucionen amb els anys i les circumstàncies. Penjo aquesta fotografia amb la seva dona, una gran dona que avui potser tocaria el dos aviat, ja que viure amb aquest senyor devia ser complicat. Ella li va copiar moltes vegades, a mà, aquelles novel·les tan llargues, va fer bullir l'olla, va tenir una fillada nombrosíssima i li va donar una certa estabilitat malgrat les geniades conegudes i criticades a bastament. Es diu que probablement en els textos tolstoians també hi hagi una gran part de collita pròpia de la senyora, és molt possible, però no ho podem afirmar ni comprovar. De fet, aquelles dones que parien més de deu vegades, en les condicions de l'època, i que encara tenien esma i humor per ajudar els marits i organitzar la llar fent economies, tot i que, com en aquest cas, comptessin algunes minyones, em provoquen una admiració incondicional i reverent. Que la senyora Tolstoi, en l'època de la fotografia que penjo, mostrés encara aquest aspecte envejable, avui que tant ens queixem de tot, resulta extraordinari.

Tot aquell món de finals del segle XIX i principis del XX esdevé fascinant, pel fet que sabem què va passar després. Moltes coses eren a punt d'ensorrar-se i canviar, però no de forma pacífica, com hauria volgut l'escriptor, sinó pagant el peatge d'un gran nombre de morts i barbaritats que fan que la gent dels segles anteriors semblin angelets, malgrat que ens agrada pensar que la història avança i que anem millorant, fins i tot en ideologia. Cent anys no són molts anys en el context de la història però sí que ho són per a una persona normaleta, encara més quan es miren les coses des de la perspectiva de la maduresa o de la vellesa. En tot cas, un bon moment per rellegir Tolstoi, amb l'excusa del centenari.

Avui també fa trenta-cinc anys de la mort d'un altre personatge conegut nostre, com recordareu. Moltes coses van canviar a partir d'aquella mort i encara que el frustrant present electoral ens decepcioni cal mirar una mica enrere per tal de valorar les millores aconseguides, potser, com sol passar sovint, molt més materials que no pas espirituals.

Un altre aspecte de l'època de Tolstoi, aparentment més frívol, avui als ENIGMES HISTÒRICS: les demi-mondaines de la belle époque.