Dies càlids d'hivern i poetes d'abans

Les minves del gener

Joan Maragall

Com al mig de l'hivern la primavera,

aixís el cel avui, i el sol i l'aire,

obre de bat a bat balcons i portes

i omple la casa de clarors, aimia. 

Glòria dels ulls el cel, del pit les aures,

són avui. Fins a cada moment sembla

que han d'esclatar en verdor les branques nues,

que l'horitzó ha d'omplir-se d'orenetes,

i que s'ha d'embaumar tota la terra. 

No sents una frisança, dona? Digues:

no et sents la primavera a les entranyes?

Llança't, doncs, al carrer: si t'hi trobessa,

te donaria un bes al mig dels llavis,

al davant de tothom, sense vergonya

de besar i ser besat, que avui n'és dia. 

Som al mig de l'hivern: ahir glaçava,

demà les neus blanquejaran la serra.

La primavera és lluny del temps endintre,

pro un dia com avui n'és la promesa.

Si promesa tu em fosses, estimada,

ja cap mena d'hivern en mi cabria,

ni ara, ni després, ni mai, que portes

tu a dintre els ulls la primavera eterna.

No sóc incondicional de Joan Maragall, té poemes i proses molt reeixides però també té composicions que grinyolen, ja que la paraula viva està molt bé però de vegades cal controlar-la una mica. De tota manera, no cal ni discutir que és un d'aquelles poetes que han nascut amb el do.

Sobre el tema de la seva postura cívica i allò de La ciutat del perdó, la intenció era bona, però el text no va tenir cap transcendència i, que jo sàpiga, l'escriptor tampoc no es va basquejar massa per donar a conèixer les seves idees indulgents, un cop refusada la publicació pel senyor Prat de la Riba. La meva opinió és que, com el mateix Verdaguer, o potser encara més que el mossèn, no acabava d'entendre el món on vivia, el món real i fumat de la xusma. Hi ha algun escrit d'ell que fa riure, on es plany de les revoltes pel fet que el priven de desenvolupar les seves activitats burgeses, talment un nen aviciat. Ahir llegia una coneguda periodista que evocava la postura maragalliana en relació amb el tema basc, tot això del perdó, tan repetit. Però ni l'article va tenir cap efecte, ni tan sols el va  poder llegir la gent de l'època, ni els temps són els mateixos i la comparació era ben bé agafada amb pinces. 

Aquella era gent de Liceu i copalta, amb més o menys diners, però amb bones relacions i sense necessitat de doblegar gaire l'espinada per tal de guanyar les garrofes. Cert que tampoc la classe obrera era el que ens en volen explicar. La nostra ciutat resultava complexa, violenta, desorganitzada, perillosa, lerrouxista, inquietant. La bona gent ho tenia molt pelut i els fills dels senyors esteves eren uns privilegiats, vaja.

Més enllà de realitats poc amables, des de les capes altes a les baixes, certament Maragall té poemes magnífics, d'aquells amb estranya màgia interior. Ara bé, molts dels versos que avui celebrem de forma generosa no arribarien enguany a cap final de jocs florals moderns, així és el món i les modes literàries són una mica com la borsa, pugen i baixen. 

Aquest de les minves del gener m'agrada molt i quan l'hivern mostra dies amables, entre glaçada i glaçada, sempre em ve al cap. Tot i que ja sabem, gràcies a l'experiència vital, que de primaveres eternes, res de res. Ni passades, ni futures.