Fums antics i fums moderns

Un recurs eficaç de tots els poders, des dels petits fins als grans, ha estat la delació anònima. Després dels fets de la Setmana Tràgica els diaris -en català- van atiar allò del delateu. Els totalitarismes i les pseudodemocràcies han confiat sempre en la bondat dels delators anònims. Ahir mateix Jaume Barberà entrevistava l'intel·ligent Popescu a Singulars -una llum televisiva en la foscor del mitjà-  i aquest parlava del comunisme estatalitzat dels països de l'est i de com es va servir d'aquest afany de col·laboració que tenim els ciutadans. Encara més, sovint no delatar res, en aquells indrets, et feia sospitós, com era sospitós el mateix tema en el context del nazisme alemany. De vegades val més tenir mala memòria, recordo com molts coneguts i populars pesuquers ens cantaven les excel·lències romaneses i anaven a estiuejar a prop de Ceasescu. La mort del periodista Planas va tenir com a causa immediata la denúncia d'un veí que el va veure fumant, al balcó, i va pensar que era un capellà amagat. La crida a la delació anònima és tot un símbol de com anem. Paradoxalment, la denúncia seriosa i formal, a cara descoberta, honrada, es mal vista en d'altres registres, com ara els escolars o els mafiosos, i acostuma a ser castigada amb severitat per la tribu. 


El tema del tabac està aixecant polseguera, que no fum, i ahir mateix veia un altre debat per televisió que em va semblar ple de fonamentalistes. Als qui som grans ens sobta la visceralitat, car tota la propaganda oficial i extraoficial ens va empènyer a fumar en d'altres temps, en els quals molta d'aquesta progressia fonamentalista et mirava malament si no ho feies, eres una mena d'estreta moral el mateix que si no et deixaves arrambar ballant. El tabac ha estat un suport per a molta gent en temps de risc, això ho sabien bé els militars durant les guerres, al front o durant els bombardeigs era aquest un producte estrella, car i cobejat. El controvertit senyor Carrillo ha arribat a molt vell fumant molt i admet que el tabac han estat les seves crosses. 

Jo no he fumat mai, pel fet que no m'ha agradat, i vaig patir durant molt de temps l'excés de fum a tot arreu. A la feina recordo que compartia, amb d'altres noies, una cabina tancada on perforàvem fitxes d'aquelles que s'utilitzaven en els primers ordinadors. Les noies fumaven poc aleshores i recordo com una de les més manaires va afirmar, en una ocasió, contundent:

-Aquí dins no hi fumarà ningú, eh?

Al cap d'un any, més o menys, totes fumaven, menys jo, inclosa la manaire.

La poca gent que, fa anys, viatjava als Estats Units, venia esgarrifada de tanta prohibició antitabac.

-Es nota el seu feixisme en aquests detalls -m'explicaven, després d'haver fet el turista per un país tan envejat com odiat i criticat, sovint sense fonaments massa raonats.

He vist, com tothom, persones que han mort d'un càncer o un efisema provocats pel tabac, així com de cirrosis o d'altres problemes provocades per la beguda o els excessos gastronòmics. He vist morir també gent no fumadora ni bevedora, ni molt menjadora, de càncers i d'altres malalties provocades no se sap per què. I també he vist estranyes longevitats vicioses, la veritat. Res no ens vacuna de res i amb els anys sobta comprovar com la sardina passa de ser un verí a esdevenir gairebé una necessitat dietètica. Si tot això dels fumadors passius fos tan greu com fan córrer, ningú de la meva generació no hauria passat dels cinquanta o seixanta anys. Sobre aquest tema ironitza González Ledesma en el seu magnífic llibre de memòries, evocant la seva infantesa de barriada, en un pis petit, ple de gent i de fum de tabac barat. Potser estem tots tarats i no ho sabem, però el fet és que, malgrat haver crescut i viscut entre mars de fum a la feina, a la universitat, a les cafeteries i als guateques la nostra vida sembla allargar-se, gràcies a aquest afany d'allargar-ho tot més enllà del que seria raonable.

Hi ha d'altres temes sorprenents, com ara l'avortament, que era motiu fins i tot de condemna a mort o a presó molt seriosa i que avui és tolerat sense manies, en un moment en el qual precisament la natalitat ha baixat de forma alarmant. També es desaconsellava la maternitat tardana, avui una pràctica habitual. Tot això de les maternitats ha generat un gran negoci en tractaments de fertilitat, noves tècnicques en la manipulació genètica i el que faci falta. L'excés de preocupació per l'estètica ens ha fet entrar en una absurda espiral de tractaments i operacions destinats a fer-nos més joves i guapos i ha produït noves malalties, com ara l'anorèxia, malaltia de gent ben peixada, car la feina, en d'altres èpoques i en d'altres terres, ha estat per menjar el que fos. El pitjor és que de molts temes n'han fet bandera dretes o esquerres i sovint costa molt opinar al marge d'aquestes tendències doctrinals etiquetades.

Em deia una amiga, en una ocasió, que sort que morim, altrament no seríem capaços d'empassar-nos tants canvis, sovint absurds. A més, acabés no creient en res, tot i que els fonamentalistes del que sigui t'asseguren que està comprovat científicament i que ets una ignorant si no t'ho vols creure. El tema mèdic és dels més espinosos, els avançaments en aspectes com ara la cirurgia no ens amaguen els errors i la divergència d'opinions, sovint expressada, quan  no és la canònica, en la intimitat, ja que tothom vol quedar bé i no crear-se enemics. En el meu camp, l'educatiu, he escoltat i vist practicar tantes bestieses, sovint promocionades des de dalt, que en podria escriure una enciclopèdia. Es demostra el que es vol demostrar, els estudis i enquestes tenen, de fet, aquesta finalitat i una acaba movent-se per intuïció, una virtut molt poc seriosa, ho admeto. Deien que hi havia veritats, mentides i estadístiques. Jo crec que ja només hi ha estadístiques i estudis i informes.

Els qui venim de l'autarquia i de classes humils constatem que avui som tots plegats una colla de nens i nenes aviciats, nou rics, esnobs. Viurem més anys, sí, molts d'ells amb demència senil o amb alzheimer o amb qualsevol nova malaltia degenerativa, per més que ens esforcem en mantenir el cervell fresc. Ens col·locaran en una residència assistida més o menys adient, on tindran cura de nosaltres persones probablement estrangeres, immigrants, car es una feina dura, aquesta de cuidar iaios que repapiegen  i sempre toca als desafavorits, hi ha poca vocacionalitat, en aquest camp. Abans, en temps més religiosos, encara podies esperar l'ajuda d'alguna monja de la caritat bonhomiosa i amb esperança en una recompensa celestial. 


Tindrem sort si qui firma el nostre certificat de defunció ens fa un breu repàs post mòrtem per tal de constatar que no hem estat víctima de cap assassí guillat, d'aparença normal. La gran despesa que haurà causat la nostra no volguda longevitat decadent haurà compensat, ben segur, l'estalvi provocat per la nostra prudència en el menjar, en el fumar, en el beure, en el conduir. El que em fa més gràcia de tot plegat és un tema que ja va recollir el gran Perich en una frase, precisament sobre el fumar, que feia, més o menys: diuen que fumar mata, però també moren els qui no fumen. La suposada reducció de la mortalitat en xifres obvia entrar en el tema de què causarà la mort, algun dia, als qui no han mort encara. Per saber-ho caldria fer un llarg seguiment a un gran nombre de persones, el mateix que per parlar seriosament de fracàs escolar caldria veure com acaben els suposats fracassats, pel que fa a la seva vida personal.


La mortalitat mai no es pot reduir, ja que tots som mortals, al menys fins ara, l'any dos mil onze. Em podeu dir que Perich no es un bon exemple, ja que va morir relativament jove, és clar. Ignoro si el tabac hi va tenir res a veure. Però també recordo una de les poques vegades en la qual el vaig sentir parlar seriosament, el tema era l'alzheimer de la seva mare, per cert.

Quan parles del tema de la vellesa amb els coneguts sempre surt algú que coneix alguna velleta de noranta o cent anys que està la mar de bé, algú altre que va arribar a molt vell i que va morir plàcidament, com un ocellet. Si s'entra a fons en les biografies d'aquests miracles vitals sorprèn comprovar que no sempre són exemplars ni tranquil·les i em vénen, al cap, d'entrada, la Bella Doritat o  el mateix Carrillo, ja que d'altres que he conegut no són famosos.Tot plegat, doncs, no amaga el gran nombre, creixent, de velleses llargues medicalitzades, ingressades, apartades de la vida activa en centres diversos, el reguitzell d'homes i dones passejant pels carrers agafats de bracet a una immigrant avorrida, que potser té una àvia al seu país a qui ha hagut de deixar penjada per guanyar-se les garrofes. 

I això que no fumo ni he fumat i hauria d'estar contenta, com em diuen alguns. I ho vaig estar quan la qüestió es va començar a controlar una mica. Però aquests canvis de camisa mèdica i moral m'inquieten d'allò més, la veritat. I els dogmes em produeixen angoixa vital. Tot, tot, tot, acaba per tenir efectes perversos quan es dogmatitza i enquista en estranyes seguretats intocables. 

Amb el retorn del cuplé, gràcies a la inefable Saritíssima, les nenes ens disfressàvem i cantàvem coses com aquesta, imitant de forma innocent les senyores de vida pecaminosa, sense saber ben bé de què anava tot plegat. No per això vam caure en el vici, la veritat, al menys, no pas totes. També vam menjar moltes cigarretes de xocolata pels Reis. O tempora, o mores.