Cent cinquanta anys després... Santiago Rusiñol

Quan un home demana justícia és que vol que li donin la raó.

Si no poguessin explicar les seves malalties, n'hi ha molts que no estarien malalts.

Ja he parlat en diferents ocasions de la meva dèria vers Santiago Rusiñol. En un país petit amb certa tendència a l'elitisme i a la galvana, malgrat el mite del català treballador, els personatges que han fet moltes coses, gairebé totes bé, han estat mal vistos. Rusiñol és encara poc conegut com a escriptor, com a dramaturg i com a pintor, les seves anècdotes, reals i apòcrifes han emmascarat una realitat polièdrica, la d'una personalitat extraordinària, lliure, que no podem encotillar de cap manera i que potser per això resulta, encara, una mica incòmoda a l'hora de fer aquest etiquetatge en català que de vegades fa passar productes caducats o deficients, amb l'excusa de la pàtria nostrada.

Als cent cinquanta anys del seu naixement  aconseguirem entrar més a fons en la seva vida i obra del que ho vam fer amb motiu de l'aniversari del seu traspàs? Aquesta web i l'edició digital completa poden ser un gran instrument per a recuperar-lo 'en plenitud' i de forma desacomplexada. O continuarem acceptant els prejudicis noucentistes al seu entorn? Encara, em sembla, ens dividim, en certa manera, en modernistes i noucentistes, què hi farem. De moment li hem continuat dient Don Santiago i els intents de rossinyolar-lo han estat en debades. I és que els rossinyols o rusiñols no admeten gàbies, ni tan sols filològiques.