El cas de la lloba rebel i la seva llobatona

Imagino el trasbals dels molts escolars que visiten cada dia el zoo i de les seves mestres davant de quelcom que no sabien ben bé què era. En el record de molts d'aquests infants privilegiats hi restarà el record d'un dia en el qual anava amb l'escola al parque i es van escapar un parell de llops, en concret, una lloba i el seu cadell, un llobató, nom recollit per l'escoltisme, per cert, a causa del protagonisme d'aquests animalons respecte a la supervivència del perdut Mowgly. El cadell que es va escapar crec que era una llobatona.

Fa anys es va escapar un dia el Copito de Nieve, quan ja era vellet i s'havia normalitzat, convertit en Floc de Neu i tot plegat va esdevenir una gran aventura barcelonina. Com moltes coses, entre les quals els desastres naturals i les guerres llunyanes, a tots ens agrada mirar la realitat des de la seguretat de darrera les reixes o les tanques. Avui els zoos van de baixa i els animals salvatges són mirats amb compassiva tendressa. S'intenta que tinguin el millor espai possible, considerant que, al capdavall, són presoners ben peixats, però presoners al capdavall com tots nosaltres, potser... qui ho pot saber del cert? Escapar-te del teu indret, com la lloba d'ahir o la fera ferotge de l'Ovidi pot tenir males conseqüències. Les pitjors de les quals, segur, que les mides de seguretat s'incrementaran i milloraran, és clar.

Els llops són uns dels animals més mitificats, a través de refranys i literatura, pel fet que  han estat molt propers als homes i dones, temibles quan passaven gana, molt lligats al vell món rural i, a més, afeccionats a menjar carn, sobretot d'ovelles despistades. Els qui intenten humanitzar els animals no sé com poden suportat el fet de la crueltat natural, per explicar-la s'han buscat moltes etèries explicacions, que l'etologia moderna ha anat desmentint en molts casos. L'instint tot ho explica i justifica si és natural. Un gran error ha estat imaginar que la cultura acabaria per passar el ribot per damunt dels instints naturals, bons o dolents, segons consideracions humanoides, de la nostra espècie.

Ja un senyor de l'antigor va dir allò de que l'home era un llop per a l'home, i els humoristes van dir que el llop era un home per al llop. Mentre el pobre Manelic matava llops i explotadors, tot semblava restar al seu lloc, fins que els programes d'animalets de la televisió ens van explicar que els llops eren bells i coratjosos, familiars i lluitadors, i que anar-los estossinant era una cosa molt lletja. Encara recordem allò tan bonic de El loboooo, del senyor Rodríguez de la Fuente, resulta impossible  desempallagar-se del nostre imaginari sentimental.

Bette Davis va ser una lloba molt reeixida i és que de les llobes, fins i tot en temps llobafòbics se'n lloava l'instint maternal. També s'ha fet broma amb la seva suposada apetència sexual, i, de fet, no és el mateix ser una loba que ser una zorra, que fins i tot hi ha classes en això dels mamífers carnívors i les seves apetències. En això també es fa present la discriminació de les femelles, ser un zorro, aplicat a un senyor, fa referència a habilitat espavilada i fins i tot un heroi famós de ficció duia aquest pseudònim. Pel que fa a l'home-llop, poca cosa cal que expliqui que ja no se sàpiga...

Els llops i les llobes encara desvetllen la imaginació poètica, vegis una part de la inefable lletra d'una cançó entonada per una pubilla d'avui que, segons s'explica, s'ha emportat un dels hereus més cobejats per les noies catalanes i de la resta de la pell de brau, que no de llop, o sigui que la lloba ha caçat un bon pàjaru:

Sigilosa al pasar
Sigilosa al pasar
Esa loba es especial
Mirala, caminar caminar

Quién no ha querido a una diosa licántropa
En el ardor de una noche romántica
Mis aullidos son el llamado
Yo quiero un lobo domesticado

Por fin he encontrado un remedio infalible que borre del todo la culpa
No pienso quedarme a tu lado mirando la tele y oyendo disculpas
la vida me ha dado un hambre voráz y tu apenas me das caramelos
Me voy con mis piernas y mi juventúd por ahí aunque te maten los celos...