La primavera ha arribat i no sé com ha estat...

Abans de la frase tòpica i repetida ya es primavera en el corte inglés, una de ben popular era aquella que feia la primavera ha venido y no sé cómo ha sido, que pertanyia a una cançó que va ser molt famosa durant la meva infantesa i que anava inclosa en una pel·lícula de l'època, Violetas imperiales, remake d'un antic èxit de Raquel Méller, per cert, en la qual una noia pobre que venia violetes, Carmen Sevilla, acabava per ser la protegida d'Eugenia de Montijo i per casar-se amb un cosí de la reina, que en aquell cas era Luis Mariano. De fet, la lletra original era la primavera ha venido y yo sé cómo ha sido. 

La pel·lícula, per l'època i les circumstàncies, no estava malament. Es va fer amb certs recursos, tot i que les còpies s'han descolorit amb el temps i era una versió més del conte de la Ventafocs, un conte que sempre té èxit, perquè això de pujar d'estatus gràcies a un matrimoni convenient amb un xicot ric i ben plantat que, a més, t'estima amb devoció, resulta molt interessant i cobejat, fins i tot en èpoques més feministes.

Una altre de les cançons de la pel·lícula, cerca de aquí me la encontré, mi caballo al trote la alcancé, va merèixer una versió popular que corria per les escoles de l'època i que a mi m'escandalitzava i em semblava un veritable pecat mortal quan l'escoltava mormolar en secret a nenes més grans que jo, cerca de aquí me la encontré con las bragas rotas y sin sostén... Recordo que algú va gosar fins i tot escriure'n un tros amb guix en una paret amagada de l'escola, coses de criatures, vaja, i de no tan criatures. Ja he parlat de Mariano en alguna ocasió, a França, que són gent més fidel als seus personatges, és encara tot un ídol retrospectiu i a mi és un senyor que sempre em va caure molt bé, doncs era això, tot un senyor. La Carmen Sevilla era molt bufona de joveneta i no era mala actriu, però va resultar poc aprofitada, en general, llevat d'aquelles primeres pel·lícules de lluïment i d'una perla en el panorama hispànic autàrquic com va ser La venganza.

Repetir frases que han sortit de sarsueles, anuncis, pel·lícules, és habitual. De vegades ja no en recordem l'origen, passa també amb paraules derivades de mots anacrònics, com ara engiponar, estrijolar o engavanyar. La gent s'acaba fent molt pesada amb aquestes dites de moda i actualitat, fins que acaben per mig oblidar-se i queden fixades en el llenguatge popular per viure o morir segons l'atzar disposi. Actualment una de les de més èxit, que ja es fa una mica carregosa, és aquesta que fa algú ho havia de dir, sorgida del Polònia, que és l'espai televisiu de més unificació populista de casa nostra. De vegades he descobert que algunes frases habituals en el context familiar pertanyien a sarsueles, gènere que aquí sempre hem menystingut, encara no he entès mai ben bé el perquè, la veritat. La primera que em ve al cap, de frase sarsuelera, és aquella que identificava un grup de gent molt nombrós que venia de qui sap on amb los de Calatorao.

A escola és habitual repetir fins a l'aclaparament aquestes frases populars mediàtiques. Quan jo era petita ja ho fèiem amb les de Pepe Iglesias, el Zorro, i el seu Hostal la Sola Cama, fins i tot la mestra hi havia de posar un cert control, opinava que aquell excés radiofònic acabaria per malmetre el castellà. Però la moda va passar i vam oblidar seré bereve i el pobre Fernández. Dels meus temps professionals recordo moltes repeticions semblants, com ara el Yo sigo, del Rigoli, o allò del Toni Leblanc, de la casa de Campo al gimnasio. En una excursió adolescent antiga venia un noiet molt pesat que tota l'estona ens anava fent brometes a les noies, repetint un anunci recurrent de la tele, es buuuuuufalo.

Fa algun temps, pujant a Montserrat amb el cremallera, una colla de nens d'uns deu anys anaven fent broma i repetint allò del prou, prou, prou, de Josep Cuní reconvertit pel Polònia que, crec, és la font actual més important, en català, de dites populars modernes. En català havia escoltat coses al meu avi que després he identificat com a procedents d'obres de teatre o poesia popular recitada, de la seva època juvenil. Rusiñol també va ser una mina, en el gènere. Malauradament, aquesta cultura popular desapareix del mapa aviat i sovint ens trobem amb el fet que no entenem acudits i comentaris antics que en el seu temps van ser brillants i compartits per una gran majoria. Aleshores, de forma destralera, quan s'adapta al present alguna obreta de teatre antiga s'acostuma a fer una esporgada estranya, ja que sembla que l'acudit antic no farà gràcia. Només cal fullejar, per exemple, una edició de Gente bien, per comprovar com va la cosa. Una gran font de dites popular va ser Capri i els seus monòlegs. Quan tenia èxit era criticat per les elits que feien teatre de denúncia i després s'ha reivindicat i tot, intel·lectualment parlant, com sol passar amb tantes coses. Cap al fons, cap al fons...

Les frases populars sovint s'originen en paròdies. La paròdia, per fer gràcia, ha de partir d'un coneixement compartit i majoritari de l'original. Una de les obres més parodiades, fa  dècades, va ser el Tenorio, per raons òbvies. Avui les paròdies poloneses ridiculitzen el món seriós dels polítics, fins al punt que sovint el poble els identifica amb l'original. És el problema que tenen les caricatures, caure en l'exageració fàcil sovint, el pas de l'ironia al sarcasme i a la xaronada és una mica perillós, pot fer relliscar la realitat i fer-la caure en la trampa de la frivolitat indiscriminada. Però, vaja, de fet ja vivim temps una mica frívols i al capdavall l'humor compartit reflecteix de forma estrafeta o tòpica el present i les seves dèries i misèries. Una altra font constant de llenguatge popular és la publicitat, els anuncis, avui encara són vives frases que provenen d'anuncis de fa molts anys, de productes que potser hem oblidat i tot. Pruebe, compare. El meu pare ho arregla tot, tot, tot...