A casa també en teníem: el realisme pictòric català

Hi va haver un temps en el qual la pintura era el pal de paller de la minsa vida cultural de Barcelona i rodalies. Com que la fotografia era quelcom nou, pintura i fotografia, el mateix que passaria amb el teatre i el cinema, s'imitaven i intercanviaven els seus paràmetres estètics. A l'Arxiu Fotogràfic, fins al 14 de maig, es pot veure encara una exposició sobre la producció dels estudis Napoleón, molt interessant i evocadora d'una època tan propera i tan llunyana al mateix temps. A més, pel carrer han posat uns cartrons amb forat pel cap, per tal que us pogueu fer un retrat una mica friki, que sempre fa il·lusió.

La pintura, sobretot realista, era objecte de devoció popular, quan el poble hi tenia accés, com ho mostren les llargues cues que es van formar per veure a la Parés quadres com ara Bòria avall, en l'èxit del qual també hi tenia pes un cert morbo. A més del retrat, la pintura va evocar el passat, tant a través de temes bíblics com històrics. Moltes de les imatges que tenim al cap sobre episodis i personatges històrics ens han arribat passades pel sedàs d'algun d'aquells impressionants quadres sobre el rei Wamba, Moisés, Jaume I o Juana la Loca. El cinema va reproduir, en una època, aquella pintura en els seus escenaris, també de ficció. 

Després van arribar les avantguardes i l'abstracció i com que volem ser tan moderns i dissenyats, el passat es va oblidar i menystenir. Mentre a França ha conviscut la devoció per a uns i altres, cosa que contribueix a fornir senyals d'identitat i autoestima, aquí gent com Benet Mercadé, Simó Gómez o Borrell del Caso van passar de la devoció popular i culta a l'ostracisme mal intencionat. No fa molts anys trobar referències sobre Gómez, un pintor que va viure i morir al meu barri, era difícil i cantellut. Les primeres entrades sobre el pintor a les enciclopèdies eren breus i gasives. Alguna cosa va canviar quan, de sobte, un dia em vaig ensopegar amb una entrada molt més llarga i detallada a wikipedia. El mateix va passar al MNAC on un dia van ampliar la sala dedicada als pintors realistes. 

Recordo que quan la part de pintura del XIX era a la Ciutadella havia vist quadres d'aquests pintors que després van desaparèixer durant alguns anys. Les ben intencionades famílies sovint fan donacions als poders públics d'obres, immobles, biblioteques, i aquests poders, variables, capriciosos, ai, ves a saber què en faran, amb els anys. El magnífic Museu de Montserrat, per cert, té un fons notable amb molts quadres d'aquesta època. La noia posant-se l'arracada, de Simó Gómez, que he penjat al post, es pot veure en aquest museu.

Jo crec que també ha contribuït a la seva revaloració el nou interès de molts pintors joves per una pintura realista lligada als nostres temps. Tot va i ve, també en temes artístics i literaris, com les crisis de tota mena, i puja i baixa com la borsa. Fa uns dies parlava de Vallmitjana al meu blog sobre el barri, fa uns anys, més de deu, només vaig trobar algun llibre seu, vell i arnat, en biblioteques en les quals fins i tot es tractava de llibres que no et podies emportar, sinó consultar in situ. Avui la majoria de la seva obra gaudeix de bona salut i de reedicions modernes i assequibles.

El MNAC ofereix ara una exposició sobre el realisme català, centrada més que res en la figura, ja que sembla que més endavant n'edegaran alguna relativa al paisatgisme. Com sol passar, cal recórrer als coneguts indiscutibles i el ganxo ha estat Courbet, el gran pintor francès, però per alguna cosa es comença. Mercadé (d'ell és el quadre penjat amb Colón portant el nen als frares per tal que en tinguin cura), Borrell del Caso, Simó Gómez, Martí Alsina, Caba i d'altres m'imagino que hi tindran el seu raconet. Borrell del Caso va tenir la sort de ser reivindicat a bastament fa algun temps a Puigcerdà, on havia nascut. Un del seus quadres, el que encapçala aquest post i que també ha servit per a la publicitat de l'exposició del MNAC va ser triat en una ocasió com a imatge d'un fulletó als Estats Units, en una exposició sobre això que en diuen, també en francès, trompe l'oeil,  (en castellà trampantojo i en català no ho sé, em temo que no tenim mot adient autòcton) cosa que va contribuir a què molta cultureta nostrada s'assabentés de la seva existència i del seu valor artístic. Borrell del Caso ha tingut també la sort de comptar amb una descendència molt important de pintors i artistes.

Un tema espinós amb molts d'aquests quadres són els problemes per reproduir-los de forma barata i pràctica, sense burocràcies excessives, en publicacions i cartells, tot això és molt més fàcil i econòmic en d'altres països. Sobre drets d'autor, facilitats per a aquest tipus de coses i d'altres temes semblants en parlarem pel novembre d'enguany, en unes jornades que farem al barri sobre història local, si els déus ens són propicis. Mentrestant, i fins al juliol, caldrà anar al MNAC i veure com i de quina manera ens expliquen el tema del realisme català. Quan més conegudes són les imatges més formen part de l'imaginari popular, més s'estimen i més es valoren. Això ens va passar amb les reproduccions que s'oferien en col·leccions antigues de cromos de la xocolata, per exemple, que anaven fent calaix en els nostres coneixements populars. Jo crec que els de casa ja pintaven realista abans de conèixer els francesos, aleshores es viatjava molt poc i tot era proper i provincià, que no vol dir pas mancat de mèrit i qualitat.

Ep, per als amants de les picardies: el famós quadre de Courbet en el qual esteu pensant no es troba a l'exposició.

Estic contenta d'això de l'exposició perquè jo crec que sóc bastant realista.


Per als amants d'esbrinar misteris, un nou enigma historic, molt adient a aquestes dates de reflexió...