Jorge Semprún s'acomiada de vostès

La mort de Jorge Semprún podria simbolitzar també la mort de tota una època, amb llums i ombres, i fins i tot la mort del darrer intel·lectual. Aquesta mot s'ha fet servir per definir un tipus de personatge brillant i amb gran cultura, amb un fort component ideològic i que era capaç d'influir en la gent i la història, tant en les minories selectes com en les masses. Un personatge que avui no existeix o que, en tot cas, s'hauria de reinventar. 

Jorge Semprún va ser un habitual de les grans revistes de la transició, a través de les quals el vam conèixer i llegir. Establert a França, no havia renunciat a la seva nacionalitat hispànica, però ho escrivia i pensava tot en francès. Va establir relacions importants amb el cinema on Ives Montand va esdevenir el seu alter ego en pel·lícules que avui ens semblen pretensioses i discursives, però que tenen el seu interès, sovint més històric que cinematogràfic, pel meu gust.

Més citat que llegit, Semprún va ser també un fitxatge ministerial estrella de Felipe González, cosa que va provocar recels i no m'estranya, car anar a cercar algú que, de fet, vivia a França de forma permanent, podia semblar a molts aspirants al càrrec una injustícia. Als ministeris i conselleries de cultura es recorre de tant en tant a personatges d'aquesta mena, però els intel·lectuals acostumen a durar poc en un món en el qual suren i sobreviuen les mediocritats hàbils i espavilades, les natures d'anguila, vaja. Va tenir els seus problemes amb un aspirant a intel·lectual com Guerra però la seva etapa va amollar també èxits remarcables i, segons deia  l'expresident Pujol, va ser una etapa de sensibilitat vers la nostra idiosincràsia catalana. Jo afegiria que teníem poc i demanàvem poc, en aquella època, en tots els camps, també en el català.

Jo pensava fins i tot que Semprún era més jove, havia quedat fixat en la seva imatge madura, de senyor interessant, amb un doll de cabells blancs i mirada misteriosa i profunda, molt allunyada de la seva imatge juvenil. Hessel, el del pamflet indignatori, era un dels molts que creien que la supervivència de Semprún al camp d'extermini va ser possible gràcies a les seves habilitats per esdevenir kapo, cosa que ell negava, tot i que en algun moment va admetre haver format part de l'administració. En tot cas, en moments tràgics és legítim sobreviure com es pugui, res a dir. Encara més quan aleshores era un noi molt jove.

Després vindria la seva època comunista, la immersió en un món que de vegades feia més por que no pas determinada dreta, amb Carrillo, la Passionària, les seves purgues internes i el seu estalinisme irrenunciable i massa sovint no condemnat per ningú o per molt poca gent. Semprún acabaria abandonant també aquell món que havia estat el seu durant anys. I és que una cosa era ser antifranquista i l'altra ser demòcrata, cosa que donades les nostres circumstàncies històriques lamentables es va confondre sovint abans de la guerra, quan la guerra i després de la guerra.

Ara feia molt de temps que es parlava poc d'ell a Espanya, a Catalunya. Aquests dies sovintejaran els panegírics obituaris habituals, també a França, un país que a nivell literari i educatiu sap reconvertir-ho tot en francès i maquillar hàbilment la seva pròpia història segons li convé, com potser va fer el mateix Semprún, que va convertir la recreació de la seva autobiografia en material narratiu. Pel que fa al valor estrictament literari de la seva producció crec que només pot ser el temps l'encarregat de col·locar-lo al seu lloc i comprovar si aguanta el pas dels anys amb dignitat. En un temps on el discurs progressista identificava bon cine i bona literatura amb esquerra, quan més comunista, millor, les coses estaven molt clares però avui ja no ho són tant. De tota manera, Semprún va ser premiat per tot arreu, va triomfar.

Semprún, com passava amb molts intel·lectuals brillants del seu temps, havia estat un noi progressista de casa bona. De casa molt bona. Com el mateix Sartre i molts altres, en algun moment van arribar a creure que tenien fusta de dirigents del poble ignorant. Avui el poble va a escola, sovint va fins i tot a la universitat, ni que sigui a la universitat pública i amb dificultats i retallades de la nostra època. Les carreres i els estudis ja no impressionen ni forneixen la brillantor d'abans i les humanitats van de baixa. Fins i tot a la democràtica França, en els anys setanta es van publicar uns estudis que evidenciaven com encara la classe obrera era molt minoritària a l'hora d'accedir als estudis superiors i al camp professional d'elit. Camus va ser una gran excepció i això li va donar humanitat. Tot ha canviat molt, podem pensar que s'ha empitjorat en la profunditat intel·lectual però en el fons tot respon a un món molt diferent on, tornant a la comparació que feia fa uns dies a l'entorn dels pollastres de granja, potser aquests no són tan bons com els de pagès però són a l'abast de les grans majories.

França era un somni, París un miratge, Semprun un ideal. La darrera pel·lícula de Woody Allen mostra un París de postal poblat per grans personatges, molts dels quals més o menys espanyols. Nosaltres no arribàvem a París amb els nostres migrats estalvis però en algun moment fins i tot vam anar a Ceret, a Canet, a Perpinyà, per veure pel·lícules agosarades, sexualment i política, com ara La guerre est finie, on ja Ives Montand evidenciava certs canvis hispànics que l'exili canònic no volia admetre. 

També se l'ha titllat d'una mica misògin,  a Semprun, per la imatge secundària i poc profunda de les seves dones. Lidia Falcón té un interessant llibre testimonial que he citat en d'altres ocasions, Es largo esperar callado, en el qual una reunió de comunistes exiliats acull l'arribada de la dona de l'home de la casa amb urgència ja que aquesta els ha de fer el sopar, cosa que es posa a fer sense canviar-se de roba ni res, a causa de l'exigència dels conspiradors. En tot cas s'ha d'admetre que l'esquerra ha possibilitat, a la recerca de la coherència, els canvis en el tema de la dona i la seva situació, ni que fos a patacades. I també ha possibilitat l'accés massiu a l'educació i a la universitat, a la llarga i amb dificultats.

Semprún es veia moltes vegades interrogat sobre la seva filiació: espanyol o francès? Ell va acabar dient que la seva pàtria era la literatura. Hi ha molta gent que no admet de cap manera que algú se senti de dues pàtries, de moltes pàtries fins i tot. O sense cap pàtria. Avui dir que ets ciutadà del món sembla una vulgaritat anticatalanista. Hi ha qui opina per tots i afirma de forma contundent que, per exemple,  no es pot ser català i espanyol, basc i espanyol, francès i català, andalús, espanyol i català...  El món real ha estat farcit de multiculturalitats conflictives, que han viscut fins i tot en pau fins que la ideologia restrictiva hi ha ficat cullerada i ha fet adonar a la gent d'allò que els separa per damunt d'allò que ens uneix de forma inevitable, que és la condició humana universal i la temporalitat indefugible. Només cal donar un repàs per la recent exposició sobre Magris i Trieste per evidenciar com precisament la barrija-barreja forneix èpoques de gran esplendor intel·lectual que sovint acaben, ai, com el rosari de l'aurora, a causa de la insistència dels dogmàtics en la necessitat de definir-se i prendre partit.

Va ser llarg esperar en silenci, fins i tot xerrant sense esperança o llegint amb avidesa. Les vides llargues mostren, inevitablement, clarobscurs, ja que el món i les ideologies canvien i passen i hi ha moltes coses, fets i paraules, que només tenen sentit en el seu context. Si Semprun ha tingut sentit en el seu context o sobreviurà en el record intel·lectual del futur és quelcom que no pot predir ningú. En una entrevista d'aquests darrers temps la periodista li deia que la seva vida era un misteri i ell admetia que era un misteri per a ell mateix cosa que amb el pas del temps ens passa a gairebé tothom.