Poesia 'menor'? Joan Maria Guasch i el seu temps, llarg i difícil

En tots els camps professionals les raons de l'èxit, del prestigi, són atzaroses i sovint motiu de polèmica. En el camp de la literatura s'esdevé el mateix, encara més en la poesia. Tot està lligat a modes i tendències, a afanys conservacionistes o renovadors, a capelletes d'amics i grups de pressió cultural. En una ocasió recordo que el meu admirat Paco Candel, en l'acte de lliurament dels premis que porten el seu nom, va comentar que mai no s'havia presentat a cap concurs, ell mateix, i en concret va fer referència a la poesia 'si el jurat no és de la teva tendència poètica ja saps que no hi tens res a fer', va dir, més o menys.

Faig aquestes reflexions després d'haver retrobat en un blog magnífic, una meravellosa antologia de poesia i d'il·lustracions bellíssimes, Poesia infantil i juvenil, obra d'una bibliotecària de Cocentaina, un poema de Joan Maria Guasch, un poeta considerat 'menor' pels experts. Aquest poema té per a mi un record viu i precís. Jo era molt joveneta i una companya de feina més gran em va preguntar si sabia una poesia que feia una vida, dues vides, quantes vides teniu vos? En volia aconseguir tot el text i se suposava que jo, ja aleshores més o menys lletraferida, ho sabria.

Jo no ho sabia i en arribar a casa ho vaig comentar. El meu avi, aleshores encara viu, em va dir gairebé tot el text del poema, recordava que l'havien premiat en uns Jocs Florals, i que havia esdevingut un poema molt conegut i repetit en la seva joventut. En un altre blog que recull poemes del gust de l'autora també he trobat aquest text, així com un altre del mateix autor, Cirerer florit. D'aquest segon poema també en tinc un record personal, en una ocasió vam dedicar una xerrada d'història del barri a l'Escola del Bosc d'abans de la guerra, van venir unes senyores que n'havien estat alumnes i el recordaven de memòria, l'havien après a escola i estava lligat a uns anys que encara les emocionaven, a una escola emblemàtica i a un temps d'esperances i alegria. 

No he aconseguit una informació molt extensa sobre Guasch, tot i que es poden trobar referències a la GEC i a Viquipèdia. Va néixer l'agost del 1878 i va morir el 1961. Es va casar dues vegades, amb la primera dona va tenir vuit fills i amb la segona, tres. La segona esposa va ser Maria Montserrat Borrat que va crear l'editorial Estel, en principi destinada a editar l'obra del poeta i que va passar la censura de l'època pel fet que les publicacions en català es feien al coemençament en el famós paper de fil, en edicions molt reduïdes i també potser al fet que l'editora en va crear una altra de llibres infantils en castellà, Lucero. Tot i amb això alguns dels seus llibres que no van aconseguir passar van haver de portar una data anterior a la guerra civil, coses de l'època.

Imagino que el poeta devia pertànyer a aquell sector català de pensament catòlic que per raons conegudes va optar pel que considerava el mal menor, el franquisme, i per això va poder sobreviure més o menys en acabar la guerra. Gràcies a aquell sector cultural, però, es va poder endegar una certa represa del català i es van poder fer edicions més o menys clandestines, tot i que sovint amb el suport de l'església i amb temàtiques lligades al catolicisme. Sobre aquell grup de gent avui percebo que en ocasions resulta una mica incòmode per als puristes fer-hi referència. Però les coses no eren blanques i negres, com no ho són mai, de fet. Per a ells mateixos m'imagino que tampoc no va ser fàcil i de vegades resulta una mica patètic escoltar les justificacions dels descendents més joves d'aquelles famílies, castigades per totes bandes, parlant dels avis i besavis de dretes.

Guasch va continuar escrivint i va estar molt lligat als Jocs Florals. L'any 1978 el diari La Vanguardia li va dedicar un article, fent referència a l'aniversari del seu naixement, acompanyat d'una fotografia en el seu paper de mantenidor dels Jocs Florals. Jo vaig trobar en una ocasió un llibre dels meus populars de Guasch, Pirinenques, als encants de Sant Antoni. Una altra tendència constant de tots aquests escriptors va ser la devoció per l'excursionisme. El llibre consta com a publicat el 1938 però crec que devia ser editat després de la guerra, utilitzant la petita trampa que he comentat. Porta una dedicatòria personal de l'autor a un seu amic que es deia Miquel Viñas, amb data 14 de desembre de 1944. Em sap greu trobar llibres dedicats de forma personal a les piles de segona mà. 

A Guasch se'l va comparar amb Maragall però també se l'ha tingut per un poeta jocfloralesc cosa que en una època va ser un adjectiu menyspreador. Personalment no he entés mai perquè s'ha valorat tant Maragall i tan poc d'altres poetes semblants. Maragall té també molta rima fàcil en els seus poemes i sovint més inspiració que no pas elaboració, com el mateix Machado. En tot cas els poemes, com les cançons, són molt més que excel·lència literària. Poemes senzills ens arriben a dins i ens queden gravats al disc dur de la memòria sentimental amb molta més força que d'altres lloats pels crítics que manen en cada moment. El mateix passa amb lletres de cançons, per exemple.

Fins fa poc temps rimar semblava una vulgaritat, com també semblava una vulgaritat la pintura figurativa. Ara tot ha canviat una mica i s'accepta un cert eclecticisme. Aquests poemes emotius i senzills de Guasch crec que han assolit la desitjable acollida d'una posteritat que els redescobreix amb simpatia i els memoritza amb facilitat, fins al punt que n'arriba a oblidar l'autor, però no pas el contingut. I són d'aquells que, a escola, amb els infants, quan encara no tenen ganes de quedar bé i semblar entesos en la matèria, funcionen:

Cirerer petit,
cirerer florit
que fas arracades
digues quina mà
té les ve a cercar
quan les tens granades.