El nom no fa la cosa. O sí?

TÒPICS EMPRESARIS ANTICS DOLENTS I APROFITATS

EMPRENEDORS D'AHIR I D'AVUI SEGONS TÓPICS ACTUALITZATS

En l'irònic article d'avui escrit per Gregorio Morán al diari La Vanguardia, aquest periodista menciona entre d'altres coses la substitució del mot empresari pel d'emprenedor. Jo no sabia que això de ser empresari havia passat a la història i era, aquesta, de fet, una paraula que sonava ja a capitalisme neoliberal tronat. Ho vaig saber fa menys d'un any. Amb motiu del dia de la dona em van convidar a una xerrada on diferents senyores explicàvem la nostra experiència personal i professional, una de les convidades que té una petita empresa va corregir la definició quan la van presentar com a empresària: no, sisplau, m'agrada més emprenedora.

Aleshores em vaig adonar que ser empresari o empresària, petit o gran, era una vulgaritat. Encara més, era quelcom antic que sonava a dreta i feia olor de naftalina, no sé si perquè s'identificava amb aquells acudits d'abans on l'empresari sempre es veia ben peixat, amb barret de copa i puro, explotant el personal. Avui tothom és i vol ser emprenedor, això si no vol ser funcionari, una paraula que encara no ha trobat un eufemisme adient i admès de forma majoritària. De fet, els experts s'han esforçat en explicar les diferències entre un i altre, podeu llegir aquí i aquí. Però el fet és que a la vida quotidiana i normaleta la cosa ha quedat diferenciada de forma gairebé partidista.

Cada vegada que dic que em faig vella, evidència constatable amb gran facilitat, hi ha algú que em corregeix i protesta, tu no seràs mai vella, tens el cor jove, només ens fem grans, etc. etc. La vellesa s'ha convertit també en una paraula de mal gust i si ironitzo dient que realment el que vull és ser vella i, si pot ser, vieja verde, riuen de la gracieta i suposen que tot plegat era broma, és clar. Ningú no vol ser vell i per això cal semblar jove sigui com sigui i afirmar una cosa tan absurda com que cada edat té la seva gràcia quan només cal donar un volt per un geriàtric -un altre problema, residència, asil, llar de gent gran, hotelet de l'esperança, sala d'espera del cel?- per adonar-nos que hi ha un moment en el qual maleïda la gràcia que té això d'arribar a l'etapa final de la vida, la veritat.

Un món que també ha intentat sempre trobar noves paraules per no dir les coses pel seu nom, en part pel fet que els noms antics s'han anat convertint en insults, és el de la deficiència física, encara més la psíquica. Idiota, imbècil, subnormal, van ser termes mèdics, definitoris de mancances greus i de problemes mentals però avui són insults, de fet. Paraulotes. Així diem, no sense reticències, que es té una deficiència o una discapacitat i, si pot ser, se l'etiqueta amb el nom de la síndrome corresponent ja que la proliferació de síndromes ha estat també aclaparadora. Fins i tot es vol enfocar el problema com una mena de possibilitat d'enriquiment vital i personal. No negaré que les experiències més doloroses ensenyen i donen una nova dimensió a les nostres vides, ens fan més tolerants i humans, si no ens tornem uns amargats, és clar. Però d'això a fer volar coloms irreals sobre la dura realitat hi ha un bon tros. Possiblement tenim aquesta necessitat de reinventar el llenguatge constantment, de trobar aspectes positius a les tragèdies que ens encalcen i que de forma inesperada s'instal·len en les nostres fràgils vides. 

Sense malvolença de cap classe parlàvem abans de negres, moros i xinos, i fins i tot s'explicaven acudits de coixos, sords, cecs i guillats. Avui no hi ha res innocent. Cantar aquella cançó de la vella que va a París a cercar marit jove i aquest, quan ella mor, en té dues de vint anys amb els quartos de la dama, seria, avui, d'un mal gust lamentable. Tot i que segurament encara hi ha aprofitats que enlluernen dames riques amb males intencions, és clar. Un personatge que també ha passat a millor vida lingüística ha estat el pagès, el pagerol, el paleto. Quan menys pagesos a l'antiga hi ha més dolent sembla fer broma amb la seva ancestral i suposada ignorància. En canvi, fotre's dels urbans, dels de can fanga, dels pixapins i la resta, està ben vist, fomentat i compartit, cosa que en algun moment s'haurà de controlar i reprimir, la veritat. 

Recordo que quan Pi de la Serra cantava aquella cançó del burgès que no fa res més que menjar i beure, anar al bar i quedar amb Lolita, la fulana, mentre la mare dels seus fills pateix en silenci, algunes veus van protestar d'aquella visió restrictiva d'una burgesia que a casa nostra havia estat emprenedora i treballadora. Tot plegat, però, el tòpic sempre té èxit, és clar. Qui vol que li diguin burgès, avui, encara que ho sigui? O, encara pitjor, petit-burgès? I el fet és que hem passat per un procés irreversible de petit aburgesament que avui fa que creiem que tenim dret a tenir-ho tot i a no renunciar a res de res, peti qui peti. 


Un altre mot avui una mica en retrocés va ser executiu, que va venir a substituir els kefes i kefassos d'abans i que em va semblar sempre una mena de cosa lletja, ja que l'existència d'executius em feia pensar en els executats i de fet molts executius executaven reestructuracions en aquelles antigues seccions de personal que després van ser de recursos humans i avui ja no sé com en diuen.

Una reconversió lingüística l'han patit els partits d'esquerra, quan han abandonat progressivament les referències al comunisme, que ja va passar a ser comunisme amb rostre humà i eurocomunisme. Avui no se'n canta ni gall ni gallina. Javier Krahe té una cançó molt divertida en la qual critica el partit socialista, que ja no és ni socialista ni obrero, sinó español solamente. L'obrerisme en alça avui va de baixa. Quan jo estudiava volien canviar el nom de mestre pel de professor, per qüestions de prestigi acadèmic. Es va aconseguir i vam ser durant una bona temporada professors d'educació general bàsica. És clar que hi havia qui s'autodefinia com a treballador de l'ensenyament i crec que en determinats àmbits encara dura. De fet, hem tornat a ser mestres i prou. Durant el tardofranquisme sembla que una de les raons demagògiques per a no fer professors als mestres era que mestre era un mot tan bell i sagrat que fins li deian a Jesús Nostre Senyor, Mestre, Mestre...

El llenguatge políticament correcte i antimasclista ha anat fent forat. Segurament hi havia coses que calia revisar però, com sol passar, sovint s'ha caigut en el ridícul més espantós. Em temo, però, que no hi ha retorn possible. Haurem de viure amb el que toca i dir el que ens manin els costums del nostre temps. De fet, una cosa és el que es diu i una altra molt diferent, el que es fa i pensa. El llenguatge evoluciona i els diccionaris caduquen de pressa. Quan jo era petita podia fer servir amb certa garantia diccionaris dels avis però avui el sentit de les paraules es transforma de forma constant i imprevista. M'he adonat que, per exemple, amb el francès que vaig aprendre a escola puc llegir un clàssic però tinc dificultats per entendre una revista d'actualitat intranscendent. 

Un altre gran camp lingüístic a considerar és dels anglicismes moderns. Potser hi ha coses que estan més ben definides en anglès però sovint es fan servir mots d'aquests per quedar bé, fer el fatxenda i dir en foraster allò que podríem dir perfectament en català o castellà. De vegades, quan algú que parla per la tele deixa anar un estirabot en anglès pregunto a algú entès en aquell idioma què vol dir el mot i sovint em sobta veure que vol dir una bestiesa o una evidència i que no feia cap falta fer el modern. És clar que jo sóc gran, no sé anglès ni l'he après a escola i com que m'estic fent vella hi ha actituds que em recorden aquella gente bien rusiñolesca o aquells enriquits ollerians de La febre d'or. Pel que fa al català, la normalització estandarditzada ha abaratit l'expressió i el nivell de vocabulari i només cal escoltar un munt de cançons que es canten ara i comparar-les amb cançons antigues per copsar-ne el deteriorament expressiu i la pobresa de vocabulari evident, de vegades no acabo d'entendre les lloances que s'amollen a aquestes cançonetes, la veritat. Em temo que tot i que no sigui cap consol, passa a les millors famílies lingüístiques, això, fins i tot a famílies molt més nombroses i poderoses que la nostra.