Camprodon i Isaac Albéniz

Sóc a prop de Camprodon per celebrar la Castanyada. A Camprodon va néixer Isaac Albéniz, tot i que la família es va traslladar a Madrid poc anys després. 

Molta gent de la meva generació que no vam poder estudiar quan tocava tenim grans deficiències culturals en música. A la meva escola hi havia una minoria minsa de noies, mitja dotzena, que feien batxillerat i piano, en aquella època dels anys cinquanta. La resta feien cultura general, tema que també anava de baixa, i, sobretot, comerç. Anar a treballar a un despatx era una fita per a molts pares i mares que havien hagut de guanyar-se la vida amb feines molt més dures. El tema, però, resulta preocupant, ja que una part de la generació dels meus avis, tot i no haver estudiat gaire, cantava sarsuela i òpera fins i tot quan s'afaitava.

A l'institut ens deien alguns professors que a Espanya no havíem tingut músics de categoria. Sempre m'ha sorprès que l'espanyolisme oscil·li des d'una glorificació de segons quins valors històrics, una mica o molt arnats, fins a la manca d'autoestima per un gran nombre de produccions culturals que si fossin franceses serien valoradíssimes. Allò del poema  tan conegut i repetit, vaja, que, per cert, és d'un català de Reus, Joaquim Bartrina,  que es devia sentir espanyol i planyia la manca d'autoestima generalitzada:


Oyendo hablar a un hombre, fácil es
acertar dónde vio la luz del sol;
si os alaba Inglaterra, será inglés,
si os habla mal de Prusia, es un francés,
y si habla mal de España, es español.




Resulta fins i tot inexplicable si tot plegat se situa en el context d'aquella època, puc entendre que se silenciessin autors o pintors compromesos amb la República, però que grans figures culturals del XIX i principis del XX també patissin d'una mena d'interessada ignorància acadèmica em resulta estrany.

Una teoria expressada en aquells anys del meu batxillerat per una professora de filosofia que vaig tenir a les classes nocturnes del Maragall, per altra banda molt bona en la seva matèria, era que filosofia i música precisen de concentració i gairebé d'un clima fred, que et faci estar a casa a treballar i pensar i que aquí es perdia molt de temps xerrant i fent barrila. Potser és que en general les persones intel·ligents se sentien incòmodes amb el que havien d'explicar, amb els programes oficials, centrats en el cas de la filosofia en el tomisme, per exemple.

Pel que fa als pintors, ja he parlat sovint de com s'ha deixat de banda l'excel·lent realisme que tan popular va ser. De fet tot va i ve, es descobreix i redescobreix i les modes culturals pesen molt. Qualsevol personatge poc conegut o que no és tan conegut com mereix té sort si va néixer o viure en algun poble o petita ciutat que el reivindica i en fa bandera, fa un temps vaig escriure sobre el cas de Pedrolo i Tàrrega i en podríem trobar molts d'altres.

Camprodon ha homenatjat des de fa anys el record d'Isaac Albéniz, músic universal en el seu temps, que va néixer en aquest poble, va viatjar molt i va morir a França. No és pas que Albéniz sigui poc conegut o poc valorat però gosaria dir que  no tant com mereix. Com que ens movem en un món de tòpics un  músic nat a Catalunya, que va fer música, com Granados, inspirada en un espanyolisme que aleshores era molt vigent i valorat en l'art i que va ser una mena de ciutadà del món, no respon als discursos encotillats de la cultureta. Si algun dia les coses canvien, que, de moment, no ho crec pas, potser incidirem més en tot  el que ens uneix que no pas en tot allò que ens separa, tot i que darrerament corren molts mals aires, gairebé ventoleres perilloses.

Camprodon li ha dedicat un Museu, a Isaac Albéniz, i li dedica també un Festival important, a l'estiu. Avui a l'escola tenim especialistes de música però em temo que no hem avançat gaire en el coneixement i valoració de la música. Ni de la música ni de res. A les escoles no hi ha especialistes en art, en Plàstica, quan també la pell de brau ha esta terra de grans pintors. Personalment crec que si la carrera de mestre es fes d'una forma seriosa i aprofundida no caldrien aquests especialistes i un mestre preparat podria donar aquestes classes, com en d'altres països en què la carrera de mestra comporta conèixer a fons un instrument i saber dibuixar i pintar de forma correcta. Per exemple.

Com a curiositat tafanera, llegeixo a internet que la primera esposa de Sarkozy i Ruiz Gallardón són descendents d'alguna branca familiar del músic. El món és divers i complex, vet-ho aquí.