Festa de la Poesia de Parets del Vallès

De tant en tant envio un poema a algun concurs d'aquests locals, que han estat tan injustament criticats i que mostren el nivell cultural d'un país en el qual, segons diuen, hi ha un gran excés de poetes per metre quadrat. Que no pateixin, repassant la web on es recullen els premis literaris en català és fàcil comprovar que el nombre de certamens, m'imagino que a causa de la crisi, ha minvat.

Els qui critiquen el tema  de l'excés sovint són escriptors ja reconeguts, amb poques ganes que es generin competidors a tort i a dret, o periodistes culturals una mica elitistes. Els concursos de més volada cada dia estan més compromesos i, pel que fa a la poesia, veient la composició de determinats jurats ja saps que no hi ha res a fer, de bell antuvi. Com vaig sentir comentar en una ocasió a Paco Candel, si el jurat del premi de poesia no és de la moda que tu segueixes...

Presentar-se a segons quins premis de novel·la o a aquells que demanen un llibre de poemes, exigeix un esforç monetari, molts diners en fotocòpies, d'entrada, a més de les despeses de la tramesa. Sovint les còpies les dones per perdudes, per no tenir la feina d'anar-les a recollir ja que això s'ha de fer personalment i en horaris concrets. Encara no entenc com en l'època d'internet t'han de demanar sis, set o més còpies en paper, a més d'una altra en suport informàtic. Sabem que en molts concursos importants ni es miren el que envies si ningú no et coneix, així que amb una còpia enviada per internet n'hi hauria de sobres per tal que els membres del jurat poguessin valorar la qüestió. Són comptats els concursos als quals pots participar amb una senzilla tramesa per email.

El fet és que aquests concursos menors sovint compten amb una gran honradesa i seriositat per part del jurat i dels organitzadors. Guanyar o no és relatiu, totes les competicions són relatives, en sóc plenament conscient. Jo he estat durant algun temps jurat en un premi hospitalenc i sé com en són de diferents, els criteris i les valoracions. Sovint et donen un premi per quelcom que creus que no té un gran mèrit mentre d'altres produccions personals més reeixides passen sense fer remor i ningú no els fa cas. 

Ahir em van donar un premi a la Festa de la Poesia de Parets del Vallès, el segon de poesia inèdita, cosa que em va fer il·lusió, com és natural, i em va permetre conèixer la tasca que fa el Niu d'Art Poètic d'aquesta ciutat, semblant en molts aspectes a la tasca del Grup Verba de L'Hospitalet i a la de tants altres que es mouen per la nostra geografia i que fan un gran servei a la Cultura, amb majúscula, un servei sovint menys valorat del que caldria a nivell general. 

El certamen de poesia inèdita, en el marc de la Festa de la Poesia de Parets del Vallès, és una mena de complement del nucli de la festa, que consisteix en una mostra i concurs de rapsodes. Els inscrits han de preparar una poesia de tema lliure i una altra del poeta homenatjat, que en aquest cas era Josep Maria de Sagarra, per raons òbvies. Hi havia molta gent gran, però també gent jove que hi participava, i em va agradar molt i molt tornar a gaudir durant una llarga estona del poema ben recitat. Avui es pot sentir poetes que llegeixen els seus poemes o actors que en fan recitals, però el rapsode tradicional no té massa espais on desenvolupar la seva afició.

Quan jo era petita era molt freqüent que la gent recités. Es recitava a les festes familiars, als teatres, com a complement de les obres representades, a les escoles. La festa va ser magnífica. Mentre el jurat triava els rapsodes premiats es va oferir un concert a càrrec de la soprano Sylvia Rovira, acompanyada al piano pel pianista Michel Wagemans. 

Mentre esperava que comencés la celebració vaig dedicar-me a escoltar la gent, molts dels quals ja es coneixien. Comentava algú que a Catalunya només existeix aquest certamen de rapsodes i un altre a Igualada, però que a la resta d'Espanya hi ha molta més afició  a recitar i molts més concursos. I que els estils de rapsode també varien d'una comunitat a una altra, segons el temperament i el caràcter.

El primer premi de poesia inèdita el va guanyar Elena Peralta, una poeta invident que havia vingut expressament de Madrid. I el primer dels premis per als rapsodes Anna Maria Morera, de Belianes, que va recitar com a tema lliure el Cant Espiritual de Joan Maragall i va triar, per homenatjar Sagarra, el darrer fragment del Poema de Nadal.

La festa es va fer al magnífic teatre de Can Rajoler. Jo no hi havia estat mai. Vaig passar una tarda esplèndida, la veritat i no voldria dir com les d'abans per no semblar la iaia nostàlgica, però sí que tot plegat em va recordar tardes antigues de teatre seriós d'aficionats, molt digne i reeixit. 

El que em va sorprendre va ser que en anunciar els poemes finalistes, entre els quals el meu, el presentador els va comentar un per un, destacant-ne el contingut, la qualitat, les característiques. Em va semblar un detall remarcable, no m'hi havia trobat enlloc més. En tot cas mostrava la cura amb la qual s'havia fet la lectura i la selecció.

He de dir que a mi un dels rapsodes que em va agradar més i que, per cert, no va resultar classificat va ser un noi més jove que recitava amb allò que en diem naturalitat, però que sovint presenta més dificultats que la teatralitat. El poema de tema lliure podia ser en castellà i el xicot va fer una magnífica versió de Pregón de Mario Benedetti. Sagarra, no cal dir-ho, és un poeta molt agraït i permet molts estils a l'hora de recitar-lo o llegir-lo en veu alta.

PREGÓN

Señor que no me mira

mire un poco

yo tengo una pobreza para usté

limpia

nuevita

bien desinfectada

vale cuarenta

se la doy por diez

señor que no me encuentra

busque un poco

mueva la mano

desarrime el pie

buesuqe en su suerte

en todos los rincones

piense en las muchas cosas

que no fue

le vendo la pobreza

es una insignia

en la solapa puede convencer

qué cosas raras pasan en el mundo

usté tiene agua

yo no tengo sed

tiene su cáscara

su Dios

su diablo

su fe en los cielos

y su mala fe

lo tiene todo menos la pobreza

si no la compra

llorará después

va como propaganda

como muestra

quizá le guste y le coloque cien

pobreza sin los pobres

por supuesto

ya que los pobres

nunca huelen bien

pobreza abstracta

sin harapos

pulcra

noble al derecho

noble al revés

pobreza linda para ser contada

después del postre

y antes del café

señor que no me mira

mire un poco

yo tengo una pobreza para usté

mejor no se la vendo

le regalo

la pobreza por esta única vez.

A la xarxa he trobat un vídeo sobre la festa de l'any passat, per tal que us en pugueu fer una idea i que us animeu a participar, si us abelleix recitar, en aquest concurs que l'any que fe farà festa grossa, amb el 25è aniversari. El Niu d'Art Poètic fa moltes més coses relacionades amb la literatura, totes interessants.