Les festes nadalenques són ambivalents i passem per diferents etapes en la seva valoració. De petits, si tenim la sort de comptar amb una família normaleta, fan ilusió. Quan passem a l'adolescència comencem a adonar-nos de les moltes bestieses, trampes i hipocresia que comporten, ens tornem rebels i protestons. Però tenim fills petits i tornem, de forma inevitable, a recuperar les il·lusions infantils i ens tornem a emocionar amb les nadales, els pessebres, les cavalcades de Reis i fins i tot el Festival de la Infància.
Després, amb l'adolescència dels fills i els seus canvis inexplicables tornem als sentiments de rebuig per recuperar les il·lusions, m'imagino, amb l'arribada dels néts. Després ens morim i contribuïm a la pervivència de l'enyorament en els nostres descendents si són, també, normalets i, és clar, si en tenim.
Fa anys, en etapa de rebel·lió antinadalenca, quan estudiava, vam quedar amb una colla la vigília de Nadal, per menjar torrons i fer barrila a casa d'algú. A la nit vam anar a donar un volt pel centre. Aleshores la fira de Santa Llúcia s'obria més tard i durava fins la Nit de Nadal, la imatge de les restes del naufragi eren paperots, branques, brutícia. Per la Rambla hi havia embriacs i prostitutes, una imatge que va reflectir molt bé Pau Riba en la seva cançó sobre aquesta nit tan polièdrica i estranya. Una imatge que de vegades és també immensament berlanguiana, ja que Plácido és, pel meu gust, una pel·lícula nadalenca tan emblemàtica i tradicional com Qué bello es vivir o qualsevol versió de la història de la redempció de Míster Scrooge. A més, recordo que era l'any que es va posar de moda aquella pocasoltada del got amb cordill encerat, que fa soroll de gallina en tibar-lo i tothom anava pel carrer fent cocorococ.
De tota manera, i considerant la realitat evident de la vida, sempre ho he celebrat tot i he desitjat felicitat a tot quisqui, com ha de ser. La vida sense festes ni celebracions seria un avorriment, la Revolució Francesa va intentar canviar els calendaris i no se'n va sortir, la tradició és la tradició tot i que en nom de la tradició s'escampen invents horribles com aquests tions amb cara i barretina, Chuquis inquietants que qualsevol dia agafaran vida pròpia i començaran a repartir bastonades ells mateixos, tips de menjar pells de taronja i mandarina portades pels escolars o pels nens de la casa i estar obligats a fer deposicions de fotileses i llaminadures a garrotades.
Bon Nadal, doncs. Cada any envio un inspirat poema a les persones de les quals tinc email, com que per aquí passen persones diverses, copio el d'enguany:
Un àngel fet d’espurnes de misteri,
amb una túnica d’un blanc indefinit,
tradicional, amb un posat eteri,
i un somriure entre murri i divertit,
ha sorgit des del fons de la pantalla,
en connectar-me al meu ordinador,
de nit, quan adormit el carrer calla
i el silenci ensopeix el meu racó.
-Ja ve Nadal, no et torbis, és desembre
-m’ha dit des de la pàtria virtual-
que cal, malgrat la crisi, fer com sempre,
i anar a Betlem seguint el camí ral,
del google maps. Doncs ja els moderns pastors
cerquen la ruta en els ordinadors.
Júlia Costa. Nadal, 2011
8 comentaris:
Per a mi, Júlia, "Plácido" és potser la millor pel·lícula del cinema espanyol. Retrata molt bé les nostres tendres desproteccions. Per aquest assenyat recordatori et mereixes un petó nadalenc ben tendre.
Bon Nadal! i mira'm si Pepe Isbert ja han trobat al Chencho. . . .
Allau, no sé si és la millor però per a mi és un monument, amb actors en estat de gràcia 'nadalenca', guanya amb els anys, cada vegada que la veig hi trobo coses noves.
Gràcies pel petó nadalenc virtual, que et torno.
Francesc, espero que sí, Pepe Isbert també guanya amb els anys, fins i tot en pelis fluixetes la seva intervenció sempre és genial.
Bravo pel teu poema nadalenc. Fer sortir l'actual món "ciber-crisi" m'ha fet molta gràcia.
Bon Nadal una vegada més!
El Nadal és, en efecte, una festa ambivalent que es viu segons el moment que passem. El Nadal de fora, perquè el de dins és una altra cosa, o així ho vull creure.
Bones Festes, Júlia.
Gràcies, Ramon!
Cert, Teresa, el de dins és més 'estable', afortunadament.
Publica un comentari a l'entrada