La filla del dictador

Fa pocs dies, de forma força anònima, tot i que els diaris se'n va fer ressò, va morir, en un indret remot dels Estats Units, Svetlana Stalin, filla del dictador.

La filla de Stalin forma part dels meus records personals pel fet que l'any 1967, quan jo era jove, va demanar asil polític als Estats Units, on es va exiliar. Va escriure un llibre de memòries que va tenir molt d'èxit i, com era d'esperar, aquella fugida va ser utilitzada per uns i altres de forma diversa, en el context polític de l'època. Va ser molt sonada.

En aquell moment va sortir molt a les revistes. Eren uns anys en els quals tot semblava millorar, hi havia allò que en deien una apertura al nostre país que semblava que portaria a un canvi substancial. També a la URSS corrien vents nous, en aparença. Els fets van demostrar que els canvis encara eren molt llunyans, i fins i tot en arribar no van ser, ni de bon tros, allò que n'esperàvem. Aquí i allà.

La filla de Stalin va dur una vida erràtica i difícil, es va casar moltes vegades, va canviar de religió un parell més, fins i tot de nom, va tornar a Rússia per criticar durament els Estats Units, durant els anys vuitanta, i després va tornar als Estats Units per a fer-hi una vida discreta i morir, espero, en pau.

Encara em neguiteja veure com les bones idees, rere les quals tantes persones s'han sacrificat, es perverteixen sovint en mans d'indesitjables, de personatges com aquest Stalin. La filla en va fer una definició contundent, deia que era una home brutal, un camperol, cruel però normalíssim, que s'estimaven i que el pare només volia que ella fos una marxista ben preparada.

Mentre sobre Hitler hem vist i llegit tota mena de coses l'autocrítica sobre l'estalinisme encara es troba una mica a les beceroles, inquieta entrar a fons en aquestes realitats perquè veure malmès allò en què creus és molt dramàtic. 

A casa nostra es va confondre sovint comunisme estalinista amb democràcia i encara costa entendre que molts antifranquistes eren molt poc demòcrates. L'infern, fins i tot l'infern ateu, està empedrat de bones intencions. Stalin va matar o va contribuir a matar molts dels seus compatriotes, que compartien, en origen, les seves mateixes idees. La seva època va ser fosca i terrible, encara és poc coneguda.

Gent com Sartre i la seva colla el defensaven pel fet que no calia inquietar la classe obrera, la qual cosa mostra l'elitisme del filòsof,  tot i que tenien coneguts a la URSS que patien aquella repressió salvatge i força indiscriminada. M'agradaria que algun dia es pogués parlar de tot plegat sense reticències ni recursos a la defensa de les idees per damunt de tots els disbarats fents en nom d'aquestes mateixes idees. 

Fa alguns anys, una coneguda, mestre d'idees progres, militant activa en un conegut partit d'esquerra, em va explicar el que havia vist en un viatge a la URSS encara comunista i, en el mateix sentit que Sartre, em va comentar: això t'ho dic aquí però no ho explicaré enlloc, és clar, no es pot dir, això, a la gent normal. Sembla que emmascarar la realitat per a no esberlar militàncies és una actitud molt habitual en les persones doctrinàries.

Les idees poden ser molt bones. També ho són les idees cristianes i van produir el Vaticà. Les idees no tenen la culpa del que fem els homes però cal pensar que un dictador no actua sol, precisa de devocions incondicionals, de servidors, de col·laboradors. 

No devia ser fàcil per a Svetlana Stalin viure i sobreviure. No ho és per a molta gent, és clar. Em quedo amb les seves darreres imatges, una velleta amb bastó, passejant per un camp lluminós, sota un sol amable.