Sobre llengües hi ha molta cosa escrita però poca cosa llegida

Darrerament he tornat a llegir i escoltar coses referents a la situació del català. No entraré a fons en el tema del català i el castellà, visceral, polèmic i sobre el qual es fa difícil debatre de forma desacomplexada. Però en moltes ocasions, criticant el fet d'aquells que no poden o no volen parlar i escriure en català a Catalunya es comenta, alegrament: si fossin en un altre país parlarien la llengua d'allà, a França parlarien i escriurien el francès.

Evidentment, i a la Catalunya Nord parlarien el francès, i a Còrsega parlarien el francès i a Bretanya parlarien el francès. A la Catalunya Nord, amb una mica de sort, podrien esgarrapar alguna subvencioneta de la Catalunya sud i fer i dir alguna coseta en català normatiu.

Darrere de les llengües hi ha molta mitologia. De fet, la frontera entre què és o no és una llengua no resulta gens clara, com tampoc les fronteres entre formes dialectals. Són fronteres com aquestes que pintem als mapes mal pintats, convencions polítiques i acadèmiques que s'ha anat estructurant per molts motius i amb moltes influències i circumstàncies.

La gent va acceptar el francès a França millor que no pas el castellà a casa nostra pel fet que amb mètodes força barroers el nostre país veí va saber vendre la idea de francofonia com a bé cultural, amb intel·ligència no exempta de repressió cruel i amb una idea xauvinista de la pàtria i la democràcia a la qual va donar suport una lectura molt parcial i  oportuna de la seva exaltada revolució. Quan un estat té un pes específic i un prestigi normalment la gent s'apunta al carro, amb l'excepció de quatre arreplegats resistents als quals se'ls diu que parlen patuès o dialecte.

Vegeu:

Dans les campagnes, certains membres du clergé encourageaient même l'emploi des patois comme forme de résistance à la République. On forma des instituteurs laïcs qui furent appelés plus tard «les hussards noirs de la République», en raison de leur «uniforme», une longue redingote noire et une casquette plate. Ces instituteurs formés à l'École normale et vêtus de noir furent considérés comme de véritables «missionnaires laïcs» répandant dans les campagnes leur idéal de laïcité, de tolérance et du savoir éclairé. Ils constituaient une véritable «infanterie enseignante» destinée à démanteler l'école catholique, c'est-à-dire «lutter contre l'obscurantisme» et «promouvoir les avaleurs républicaines». Les patois ne purent que difficilement résister aux méthodes de répression et aux techniques de refoulement, de délation ou d'espionnage, qui marquèrent des générations d'enfants.

Sembla que hi ha alguns estudis que reblen el clau sobre l'enviament a la primera línia del front, durant la Primera Guerra Mundial, a França, de molts joves de regions que podien esdevenir polèmiques. Després es van fer campanyes d'això que en diuen alfabetització i que també és adoctrinament però com que l'alfabetització afavoria la permeabilitat social van ser al capdavall acceptades.

La història hispànica podia haver estat semblant i probablement tot hagués anat d'una altra manera si dos segles malaurats, el XIX i el XX no ens haguessin aïllat i maltractat, amb governs nefastos, una educació deficient fins als anys setanta, dictadura i pobresa. Catalunya, en el marc de l'Espanya de la Renaixença, tenia un prestigi, i la burgesia, amb alts i baixos, va fer seves moltes proclames de les quals encara subsistim mitològicament.

Evidentment, la repressió a les escoles espanyoles de les altres llengües i de les formes dialectals pageroles va ser tan dura com la francesa, el que passa és que a Espanya gairebé no hi va haver, durant anys i panys, escoles suficients i l'analfabetisme va ser immens fins fa, com qui diu, quatre dies. Per tant, van ser dolents fins a tot per a fer dolenteries, com si diguéssim. Poc eficaços.

Itàlia i Alemanya van patir uns processos d'unificació que van portar a construir un estàndard artificial que a la llarga, com sol passar, esdevindria llengua oficial. Hi ha formes dialectals en aquests països -estats, més aviat- que són més diferent entre elles que no pas el català i el castellà. Als països de l'est hi ha indrets on s'entenen parlant però no escrivint doncs la política ha fet que s'optés per un alfabet diferent a cada indret, per marcar fronteres, és clar. Cada estat polític del món té una història lingüística molt poc coneguda, però molt complicada, hauríem de tenir més interès en conèixer-la ja que aquesta història ens ha estat molt amagada i tergiversada.

La història de les llengües i els dialectes i els idiomes és espinosa. Jo mateixa, de família catalana, considero que la meva forma dialectal de barri modest barceloní, tan criticada i que avui valoro com a pròpia i malauradament perduda, presentava moltes diferències amb el català normatiu d'avui. No diré que no m'imposessin el castellà a escola, a escola s'imposa tot i més, però també era la meva llengua del carrer, a causa de la molta gent immigrada amb la qual conviviem habitualment. De fet l'escola obligatòria es mou sempre en una certa ambigüitat, és necessària però, agradi o no, adoctrina.

Quan diem que algú en un altre país parlaria la llengua d'allà parlem d'estats, no de països, ni de nacions, ni de manifestacions culturals lliures i caiem en el parany que critiquem quan ens referim al tema del català. Crec que al capdavall la llengua hauria de servir tan sols per entendre'ns i que la gent s'hauria de poder expressar amb llibertat sense traves mentre s'entengués, però sembla que això és, ai, encara molt difícil.

Un altra afirmació habitual és que per defecte has de ser una mena de persona monolingüe i que no pots pensar en més d'una llengua ni tampoc escriure-hi. Això també és molt personal i divers, va a persones. Jo he optat pel català per raons personals i afectives, llengua que vaig aprendre com vaig poder i que crec que no escric malament del tot però puc escriure i parlar, penso que també força bé, en castellà, fins i tot pensar en castellà de forma alternativa. 


La gent de l'Europa central ha conviscut amb moltes llengües i hi ha grans escriptors que n'han utilitzat més d'una de forma excel·lent. Respecte al tema de la immersió, és un altre miratge creure en aquest pes immens de l'escola, els qui vam fer immersió absoluta i destralera en castellà i hem volgut hem après el català amb gust i ganes. Hi ha moltes excuses de mal pagador al darrere del fet de no haver après alguna cosa a l'escola però tampoc fer molt català a l'escola no assegura res.

Una llengua es defensa amb prestigi. En el nostre cas amb prestigi cultural, mai no guanyarem adeptes per quantitat sinó per qualitat i és en aquest camp, en el qual s'ha perdut molta pistonada, on ha s'ha de lluitar de forma, això sí, pacífica, constant i poc cridanera. He vist molts predicadors passar-se a l'indret fosc quan els han pagat millor i és curiós com a cantants i escriptors se'ls demana una fidelitat monolingüe que no s'exigeix a d'altres, com ara humoristes, presentadors de televisió, actors o actrius, cantants d'òpera.

Pel que fa a l'escola i a les hores de català o castellà jo crec que el tema no és el nombre d'hores sinó com s'ha d'acabar l'escola obligatòria, amb quin nivell d'excel·lència en tantes llengües com calgui. Caldria deixar llibertat a les escoles, tan diverses, per tal que s'organitzessin elles mateixes, segons el context social on es troben. Ara bé, també caldria fer proves serioses de tant en tant, externalitzades, per comprovar com va la cosa i no només en llengua. Aleshores tothom es veuria obligat a espavilar-se. Les escoles esportives, pel que veig i escolto, que deuen ser molt  bones, sembla que en això de les llengües i l'expressió no és que excel·leixin, precisament. Però, bé, qui li demana a un futbolista que encerta molts gols que reciti a Verdaguer o a Machado de forma acurada? Ningú, de fet.  

Encara més, petits estats amb llengua pròpia es troben avui amb el fet que molts joves cantants o escriptors es promocionen a través de l'anglès, que ha esdevingut, ja, una segona llengua, per temes de mercat. Escriptors del tercer món s'han donat a conèixer escrivint de forma molt correcta i remarcable en francès o anglès, altrament no n'hauríem tingut notícies. El tema és complicat i molt poc senzill, de fet. El que m'empipa és que no se'n pugui parlar de forma oberta i allunyada de traïcions, patriotismes, botiflerismes i d'altres termes que s'utilitzen alegrament a tort i a dret, a dret i a esquerra, fent dogmes de tot i caient en els mateixos tòpics que cauen els altres.

A Espanya, evidentment, la qüestió lingüística és encara molt més complicada i el tema de les formes dialectals, molt complex. Malauradament encara hi ha catalans normatius i normativitzadors que menystenen les formes no oficials i que creuen que un cordovès o un bateà parlen malament, o sigui, en patués nostrat o hispànic.


Harmonitzar el respecte a la diversitat amb la necessitat d'entendre'ns en un món cada vegada més petit i interelacionat és tot un repte, imagino que aquestes noves generacions de magribins, de xinesos, d'hispanoamericans, de pakistanesos i hindús, que creixeran i potser moriran a la nostra petita pàtria -o el que sigui- encara es trobaran amb més problemes a l'hora de debatre aquestes qüestions, quan creixin. En tot cas, espero que el domini que tindran de tants idiomes diferents els faci més oberts i comprensius. Per esperar no es perd res. Tot i que de vegades els conversos són els dogmàtics més temibles.