Noies lletges i grasses, homes baixets i calbs

Un dels factors més greus de discriminació, tot i que no se'n vulgui parlar massa i que fins i tot els afectats i afectades, molt sovint, no siguin amics d'entrar en matèria, és la lletjor. Hi ha qui neix alt i ben fet, físicament agradable, sexualment atractiu, són aquests dons de la natura propiciats per la genètica i gratuïts. La bellesa, l'aparença física, no s'han de demostrar, es veuen, i se sap que hi ha estudis que demostren que la gent creu més una persona alta i bonica que no pas una de lletja. Jo crec que sovint discrimina molt més l'aspecte físic que el to de la pell o la procedència social o geogràfica.

Es pot dir que la lletjor és subjectiva. Bé, en part. Però no tant, hi ha evidències evidents. En els homes pesa més, crec, l'alçada que no pas la lletjor del rostre. Aquest tema t'amarga la vida a l'adolescència; en la meva època, quan s'anava a ballar i veies com les noies maques no paraven i tu et passaves una bona estona posant discos, el tema assolia tints dramàtics. La manca d'atractiu genera timidesa i inseguretat i aleshores, és clar, més rebuig, que associes, erròniament, a l'aspecte físic.

Cert que hi ha molts recursos per millorar l'aspecte. Avui fins i tot un excés, cosa que genera una oferta absurda i cara, destinada a fer engreixar negocis d'estètica i cirurgia, per no entrar en el camp de l'aprimament i els règims, el greix excessiu és una altra font de preocupació absurda. De tota manera, com passa amb la intel·ligència natural, quod natura non dat, Salmantica non praestat. De jove el que t'empipa és no ser atractiu, tot i que en general, com deien les velles del meu temps, cada olleta té la seva tapadoreta i ser bell o lleig no condiciona la nostra felicitat adulta, ni l'èxit en l'aparellament, que depèn de l'atzar, com tantes coses.

Recordo una entrevista a Maria Félix, gran i bella actriu, en la qual ella incidia en el tema, explicant que res amargava tant a la gent com no ser sexualment atractiu. En una novel·la vaig recollir i adaptar aquella afirmació i un editor em va dir que aquella frase era una bestiesa. Res d'això, ans al contrari. A la pel·lícula American gigolo el polícia lletjot que té mania a Richard Gere li té a causa de la gelosia relacionada amb l'aspecte i l'èxit amb les dones. 

Qui té bona planta i és bell no entén del tot això que explico, no li agrada pensar que determinats èxits professionals tenen a veure, també, amb l'aparença. Molts anuncis antics demanaven buena presencia, encara més quan la feina era de cara al públic. El problema és que, sobretot en el cas de les dones, la pèrdua d'una bellesa jove i esclatant, si no és té molt de coco, provoca un sentiment molt trist i avui és habitual contemplar com dames de bon veure d'ahir, actrius, però també gent poc coneguda, esmerça temps i diners en intentar la lluita, sempre impossible, contra el temps. Els resultats aconseguits sovint són lamentables.

Molts homes, de joves, però fins i tot de grans, tenen problemes psicològics quan calbegen. Per intentar evitar això fa segles que s'inventen inútils crecepelos, tot endebades, doncs només s'ha d'observar l'entorn per comprovar que hi ha grans dermatòlegs ben calbs. El nebot d'una amiga meva, preocupat per la pèrdua de cabell, va anar al metge i es va trobar amb un especialista pelat que li va dir: creu que si hi hagués quelcom eficaç jo estaria així? En tot cas el que fan els metges és intentar retardar la qüestió, però crec que tot plegat és una il·lusió.

Abans deien que la gent calbejava a causa dels barrets, de les gorres de la mili, del que fos. Avui ja no hi ha excuses. El tema és força hereditari però conec pares i avis amb un bon folre capil·lar que tenen fills i néts calbs prematurs i a l'inrevés. Aquests dies, amb això de preparar la xerrada sobre Sagarra, m'he trobat amb un text de l'escriptor en el qual parla de la preocupació d'amics seus sobre això de la pèrdua del cabell i no l'acaba d'entendre. Creuen, comenta Sagarra, que la manca d'èxit amb les dames i d'altres problemes vénen del seu aspecte.

Sagarra explica que ell va ser calb gairebé de naixement i certament, de ben jove va mostrar ja el seu aspecte tradicional, però era un home segur d'ell mateix i brillant, i raona sobre el fet que les dones veuen moltes altres coses en un senyor. No entraré en el tema de les perruques, que sempre es veuen quelcom artificial, per ben fetes que siguin. 

Cercant material m'ha sortit avui, per internet, i per això escric sobre això, un text de Josep Poca, al Punt del dia 26 de gener d'aquest any, que recupera un text de Maurici Serrahima sobre Sagarra i Riba, les relacions entre els quals van anar-se tibant durant els anys de la postguerra, tibantor en la qual va tenir més culpa Riba. Serrahima explica una conversa en la qual va sorgir la qüestió de l'estatura masculina i Riba, que es veu que estava molt acomplexat, es va despatxar durant tres hores filosofant sobre la qüestió i sobre el molt que el feia patir i l'amargava. En tot plegat va sortir, també, la seva mania a Sagarra, barrejant tota mena de sentiments, intel·lectuals, personals i, evidentment, de gelosia indiscriminada. Serrahima es va sentir força incòmode.

En canvi, l'article recull també un altre testimoni del mateix  Serrahima qui explica com Sagarra va defensar Riba a casa seva quan altres persones el bescantaven i va manifestar la seva admiració incondicional per l'erudit i poeta. Podeu llegir l'article sencer aquí. Es pot pensar que l'època, dura i culturalment clandestina, facilitava aquestes misèries però el tema m'ha fet pensar també en Sartre i Camus i el capteniment del primer vers el segon. El primer era també un acomplexat pel seu físic i l'altre un home molt atractiu, segons expliquen. Tot pesa, i molt. 

L'altra dia una periodista comentava aquella coneguda dita de ballar amb la més lletja, que ja hauria d'haver esdevingut rebutjada de forma definitiva per políticament incorrecta. La més lletja, deia, pot ballar molt bé i fins i tot no ser tan lletja com semblava d'entrada. És així, és clar. Les noies maques, ep, també tenen els seus problemes, en ocasions se suposa que no poden ser intel·ligents o, si són tímides, se les titlla de vanitoses i orgulloses. Estem amarats de prejudicis diversos. 

A la meva colla de la parròquia va arribar un dia un xicot molt baixet que va ser objecte de molts refusos femenins. En canvi, jo crec ara que era la persona més intel·ligent i interessant que vam arribar a conèixer. No crec que estigués excessivament acomplexat, tot i que el feien objecte de brometes de tota mena. Va fer una vida professionalment important i es va casar feliçment, però sovint el recordo i comparo la seva manca d'èxit amb l'èxit d'altres ximplets de bon veure que el pas del temps ha evidenciat com a molt mediocres.

Aquesta qüestió de la bellesa i l'estatura, tot i que hi ha moltes experiències que palesen la seva importància, resulta incòmode a molta gent que no volen admetre aquest pes de quelcom incontrolable. Pel que fa als homes baixets, el seu complex s'havia estudiat força així com el fet que molts dictadors o homes amb un gran poder haguessin estat d'estatura reduïda. La història ens n'ofereix moltes mostres però en la vida quotidiana també n'he trobat exemples. De tota manera, el tema té la seva  controvèrsia entre els suposats experts que refusen molts tòpics vigents.

Acceptar-nos com som físicament és un llarg procés i no resulta fàcil, sobretot quan ets jove i aquesta societat necessària per sobreviure t'amolla brometes pocasoltes, determinades més aviat per l'enveja i la gelosia que per res més. L'enveja i la gelosia sovint són inconscients o les volem fer inconscients. La bellesa també va lligada a models estètics temporals i sovint interessats però l'estatura dels senyors encara costa d'arranjar, el mateix que la manca prematura de cabellera. Un exemple actual és el senyor Sarkozy, que sempre busca al costat -una constant en molts homes baixets i poderosos- dones de bon veure i de qui diuen que es posa nerviós si s'ha de retratar al costat d'un altre polític més alt que no pas ell. 

Moltes bromes de mal gust sobre la senyora Merkel, com en d'altres èpoques sobre el senyor Pujol, tenen més relació amb grolleries sobre el seu físic o sobre l'estatura, en el cas del nostre ex-president, que no pas  amb temes polítics i seriosos. És molt recent, també, allò del mamarratxo, i de les referències a la vestimenta de la presidenta del Parlament. Els acudits sobre el físic són fàcils, tòpics, recurrents i de mal gust i ens molesten quan fan referència a persones que ens cauen bé però ens fan molta gràcia quan bescanten els de l'altre costat. 

Això en el camp de la política però també en el camp proper de les relacions d'amistat. O d'enemistat. Vegeu alguns exemples lamentables, de brometes sobre el tema aquí i aquí. Salvador Sostres qui, per cert, no és pas George Clooney, té molta afició a fer broma amb l'aspecte femení, sovint, en aquest cas, de les noies d'esquerra.  Ja ho diuen que sempre has de ser emmascarat per una paella...

El mon de les lletres i fins i tot de les músiques catalanes ha estat durant anys gairebé asexuat i pocs testimonis evidencien en les seves creacions les passions amoroses o els desitjos ocults, gairebé has de llegir entre línies. Està molt bé una certa discreció, evidentment, i cadascú pot escriure i cantar el que li plagui, però m'agradaria copsar molts més grans amors en la literatura nostrada. O grans desenganys. 


De vegades crec que molts complexs d'aquests que menciono, a més del fet del pes de la moralina religiosa, tenen, encara, el seu pes en la producció local. Al llibre de Marta Rojals sorgeix un tema sobre el qual jo he pensat en ocasions, quan he estat a pobles petits i no tan sols de Catalunya,en aquests indrets on tot sembla convencional, no hi ha homosexuals, ni separacions, ni maltractaments, en aparença. La cultura catalana, en això dels amors i desamors, és també com un poble petitó. De tota manera, el temps passa i tot se sap i es poden copsar moltes repressions i desigs ocults, satisfets o insatisfets, en els nostres mites patrimonials.

Copio alguns fragments del testimoni de Serrahima, per il·lustrar aquesta entrada amb més profunditat documental:

En Riba no s'adonava prou que, en tot això, el que comptava més era el tarannà d'en Sagarra, format en l'ambient social d'una aristocràcia que, decadent i tot, encara conservava rastres del que havia estat. I, com a conseqüència, les maneres d'ésser d'ells dos, tan diferents. Però, com que en Riba sabia –i era cert– que, dins d'unes determinades especialitats, portava una formació molt més sòlida que en Sagarra, i, a més, l'afalac de tants l'inclinava sense adonar-se'n prou a considerar-se molt superior intel·lectualment –suposició, és clar, molt més discutible–, no li era possible d'admetre que aquelles diguem-ne superioritats socials –que per una altra banda no se sabia estar de reconèixer– demostressin res en relació als respectius nivells personals. Per això –tot i que en Sagarra no era cap Adonis– és possible que en Riba carregués del tot la diferència en les possibilitats de capteniment al compte de l'aparença física i, sobretot, de la seva estatura inferior.

És evident que, en part, tenia raó. Però també és evident que –almenys, ja home fet– no la tenia tota. Potser per això, intel·ligent i sensible com era, en patia encara més... Bé: fos com fos, encara em sembla que veig en Riba, assegut davant meu, exposant amb una certa amargor, temperada per la cortesia i per una discreta convicció de la pròpia vàlua, un seguit de situacions que anaven precisant com la petita estatura l'havia condicionat i l'havia fet patir tota la vida. Dic situacions perquè, en general, el que esmentava no eren anècdotes; no em contava casos determinats que l'haguessin vexat o humiliat –mai no va acusar cap persona concreta–, sinó només la manera com ell sentia la vexació o la humiliació quan es trobava en alguna de les situacions de les quals em parlava. I el que em va commoure va ser entendre que tot el que m'anava dient m'ho deia amb una sinceritat total, portada a un grau com potser mai no l'havia trobat en ell. Vull dir que, en el parlar, jo li veia una plena renúncia a oposar al que deia cap contrapartida que prengués l'aspecte d'una defensa, ni que fos involuntària, del seu amor propi. En uns certs moments, gairebé em feia pensar en el pacient que s'obre davant del psiquiatra. (...)

I sobre la generositat de Sagarra:

Dies enrere, a can Sagarra, hi havia dos o tres amics, i, entre ells, un –que anomenaré X.– que en un moment donat, i segurament amb la impressió que complaïa en Josep, es va posar a criticar en Carles Riba i la seva obra. El Josep no deia res, i l'altre anava accentuant el to; de la crítica va passar gairebé fins a la burla. La cara d'en Josep esdevenia impenetrable, i jo veia venir la reacció... Efectivament: de sobte, va tirar el cap una mica enrere, va fer un gest amb la mà com per aturar la conversa i va dir un “Perdona!” tan recalcat que l'X. va callar esmaperdut. I en Josep, aleshores, va dir: “Has de saber que en Carles Riba és un gran escriptor i un dels intel·lectuals més importants d'aquest país: potser, el més important que tenim. I que, a més, és un amic meu. I ja deus comprendre amb això que et dic que jo no puc tolerar que a casa meva ningú parli d'ell en el to en què tu n'estàs parlant...” Es va produir un gran silenci, i l'X. no sabia on mirar. Després, el mateix Josep va reprendre la conversa, parlant d'un altre tema... M'agradaria que en Riba ho sabés.

Maurici Serrahima. Memòries de la guerra i de l'exili. (fotografia manllevada de l'article mencionat)