Las tres palabras más extrañas
Cuando pronuncio la palabra Futuro,
la primera sílaba pertenece ya al pasado.
la primera sílaba pertenece ya al pasado.
Cuando pronuncio la palabra Silencio,
lo destruyo.
Cuando pronuncio la palabra Nada,
creo algo que no cabe en ninguna no-existencia.
Versión de Abel A. Murcia
M'assabento de bon matí, gràcies a l'excel·lent blog Poesia infantil i juvenil, de la mort, als vuitanta-vuit anys, de Wislava Szymborska, poeta polonesa, premi Nobel 1996. Pensava dedicar-li un dia d'aquests una entrada al Tèrbol Atzur, però ho faré amb menys immediatesa i més aprofundiment.
Ja comentava ahir la relativitat dels premis, però el Nobel, tot i que també està envoltat d'interessos i condicionants, té el seu què i com que no el donen gaire sovint a les dames cal remarcar aquest cas amb insistència.
La seva poesia té un punt d'ironia que la fa molt original. Existeix un llibre amb versions en català d'alguns dels seus poemes, editat per Columna, Vista amb un gra de sorra: antologia poètica. Em temo que no ha de ser fàcil de trobar actualment tot i que potser amb el traspàs de l'autora el revifen. O l'apugen de preu, car en un espai d'aquests de vendes per internet l'he trobat ofert a un euro, més despeses d'enviament, això sí.
Per la xarxa hi ha pocs poemes de l'autora en català. En castellà se'n pot trobar un recull en la magnífica web A media voz.
Tot i que ha mort als vuitanta-vuit anys, no ha mor de vella, doncs com que avui no existeixen els vells ningú no mor d'aquesta malaltia de la qual moria tothom en època dels meus avis, sinó de càncer de pulmó ja que, segons afirmen alguns comentaris periodístics ben intencionats i exemplificadors, era una gran fumadora. Aquestes afirmacions macabres, en casos de morts en edats avançades, em semblen tan ridícules que ni les comentaré. El mateix ens vam haver d'escoltar amb Paul Newman i amb d'altres i probablement diran el mateix de Helmut Schmidt, o de Carrillo que ja n'ha fet més de noranta i també fuma. O fumava.
En tot cas, què seria, una poeta sense vicis???
En tot cas, què seria, una poeta sense vicis???
Una de la pila
Sóc qui sóc.
Casualitat inconcebible
com totes les casualitats.
Uns altres avantpassats
podien haver estat els meus
i jo hauria abandonat
un altre niu,
o m'hauria arrossegat coberta d'escates
de sota d'algun arbre.
Al vestuari de la natura
hi ha molts vestits.
Vestit d'aranya, de gavina, de rata muntanyenca.
Cadascun d'ells, com fet a mida,
el vestim amb conformitat
fins que s'esparraca.
Jo tampoc no he triat
però no em queixo.
Podia haver estat algú
molt menys individual.
La part d'un banc de peixos, d'un formiguer, d'un eixam,
una partícula del paisatge sacsejada pel vent.
Algú molt menys feliç,
criat per a un abric de pells
criat per a un abric de pells
o per a una taula nadalenca,
quelcom que es belluga sota un vidre de microscopi.
Un arbre clavat a la terra
al qual s'acosta un incendi.Una herba trepitjada
per la cursa d'esdeveniments incomprensibles.
Un tipus d'astre malastruc
que brilla per a algunes persones.
I si fes por a la gent,
o tan sols fàstic,
o tan sols compasió?
I si hagués nascut
no pas a la tribu on em calia néixer
i es tanquessin els camins a davant meu?
El destí, fins ara,
ha estat benèvol amb mi.
Podia no haver-me estat donat
recordar els bons moments.
Se'm podia haver privat
de la tendència a comparar.
Podia haver estat jo mateixa,
però sense capacitat de sorpresa,
cosa que hauria significat
haver estat algú ben diferent.
(Versió catalana de Júlia Costa a partir d'una versió castellana de Gerardo Beltrán.)
Voldria dedicar un record a Fabià Estapé, que també va fumar i va menjar moltes lioneses, tota una època i tot un senyor de la seva època. La poeta i l'economista eren del mateix any, el 1923, el mateix en el qual va néixer la meva mare que ja fa quatre anys que ens va deixar i que no havia fumat mai. Tota una generació que va desfilant, de forma inexorable i que va ser testimoni de temps difícils i violents. Descansin en pau.
Nota: Els espais entre els versos dels poemes m'han quedat una mica desmanegats però ja miraré d'arranjar el tema més tard.
12 comentaris:
Wislava Szymborska va fer amb una intel.ligència sensible una poesia del quotidià entrellçada amb l'immens de la vida...
Cert, Teresa, la veritat és que no fa molts anys que la vaig llegir per primera vegada, de fet fins a la concessió del Nobel era molt poc coneguda.
Una poesia molt 'femenina' en un sentit no pejoratiu ni restrictiu de la paraula sinó en el millor dels sentits possibles.
quan va guanyar el Nobel no la coneixia ni cristu i després de guanyar-lo, gairebé tampoc, i AIXÓ QUE ERA MOLT BONA.
A mi em passa el mateix i a sobre, no m'han donat el Nobel, he, he.
No li conec l'obra, però tens raó en una cosa: la gent ja ho té això de morir-se. Els medis de comunicació sembla que se n'adonin de sobte cada vegada que mor algú, ves a saber sinó és perquè les redaccions no estiguin plenes de becaris en l'edat aquella que es pensen que no moriran mai, i que per morir-se cal algun motiu més que l'estar viu.
De tota manera, a partir del teu apunt, si l'ensopego de ben segur que "pico", gràcies.
N'havia sentit a parlar d'aquesta escriptora però gairebé no n'havia llegit res. Els primers versos que has penjat m'han agradat i és una pena que a vegades determinades notícies passin desapercebudes en els mitjans.
M'has encomanat el desig -agosarat de mi!- de retraduir-la. Quina llàstima que, com passa sovint, en català ara mateix no es trobi res.
Per als qui som una mica grans -i el vam tenir de rector i hem anat seguint les seus aparicions públiques i els seus articles- Estapé és una pèrdua propera.
Descansin en pau.
(Estapé, sigui on sigui, continuarà guerrejant)
Deixa'm dir-te que la teva traducció sona d'allò més bé.
Una de les coses que més m'agradaba d'aquesta gran poeta era la seva finíssima ironia.
Bon cap de setmana.
Clídice, hi ha el llibre del qual he penjat la foto però no es troba fàcilment, l'havia demanat a una web de segona mà i m'han dit que ja no el tenien, continuarem buscant, en castellà sí que trobaràs coses, com ara a la web que linco.
Gabriel, és que tenim un excés de tot i gairebé resulta inevitable que moltes coses passin per alt, mira, encara me'n vaig assabentar per un altre blog.
Miquel, potser en algun racó d'alguna llibreria encara es pot trobar el llibre de la fotografia, jo no l'he trobat però em queden molts llocs per mirar.
Estapé marca tota una època i un estil, ja feia temps que no el vèiem, de tota manera.
No és estrany que no es trobi res tal i com està el món del llibre i el de les traduccions, a mi de tant en tant m'agafa la dèria de fer versions del castellà al català i a l'inrevés, és clar que quan són estrangers la cosa ja ve filtrada i tot plegat és un risc, encara més en poesia,
Gràcies, Glòria. Efectivament, jo crec que la seva poètica ironia és la virtud que la fa més original.
Publica un comentari a l'entrada